Cambra

Deserts musicals per a natures vives

Divendres 25 Octubre 2019

Dijous 24 d’octubre al vespre, el Palau de la Música va rebre, al Petit Palau, l’Ensemble de l’ESMUC, sota la direcció d’Ernest Martínez-Izquierdo, que inaugurava el cicle Intèrprets Catalans al Palau, amb obres dels dos compositors convidats, Magrané i Widmann, i un clàssic de Varèse amb videoprojecció de Bill Viola.
 

El concert d’inaguració del Cicle Intèrprets Catalans al Palau feia confluir diversos al·licients. D’una banda, els compositors i artista convidats d’enguany, Joan Magrané i Jörg Widmann en el terreny musical, i Bill Viola en l’audiovisual, i, de l’altra, el fet de posar en valor el talent jove (molt jove) català, procedent de l’ESMUC, amb un director bregat com Ernest Martínez-Izquierdo, que coneix molt bé la psicologia musical de la formació, que surt del seu hàbitat natural i esdevé un organisme potent i ple de solvència.

La primera obra que es va interpretar va ser L’argent com viu, de Joan Magrané, on Pere Méndez, el saxo solista, emfatitzava molt més els dos elements de l’argent viu, el mercuri i el neguit, que no pas es feia a la gravació de referència d’Antonio García Jorge, en què hi podem trobar una part més lliscosa que brilla i mostra el recorregut del mercuri, amb molts més colors i espurnejos. Méndez combinava això amb aquests dos elements de Magrané: la substància, el mercuri, i expressió, el neguit, que quedaven més clarament diferenciats per assolir totes les possibilitats de l’argent viu, renunciant a riqueses tímbriques. L’ensemble era molt reduït, però manifestava la intenció de fer música de cambra donant-ho tot, malgrat que el pianista feia ús de les tècniques expandides sense fer-se notar massa, fet que pot ser degut a que tot era una mica nou per ell. Felicitacions al primer violí i el clarinet i la flauta es van incorporar molt bé dins del so de Méndez.
 
Jörg Widmann va resultar ser l’èxit sonor de la nit. Una de les coses més boniques que l’Ensemble de l’ESMUC va aconseguir és crear diferents timbres que no són propis de cada instrument, sinó que es va trobar un compacte so tímbric global, amb una nova entitat orquestral. Widmann troba nous sons, ja sigui amb les cintes magnètiques o amb cadascun dels instruments per dur-los a l’extrem com a catàleg. En terminologia schönberguiana, crea una Klangfarbenmelodie, melodies de timbres a partir d’una textura d’ensemble, tocant amb tècniques exteses que no busquen que soni aquell instrument en concret, sinó tot l’ensemble complet, cercant un color aglutinador, total. Això ho va aconseguir molt bé l’Ensemble de l’ESMUC amb un empast molt bo. Moltes vegades, les tècniques expandides et permetien fer més un xiuxiueig que un so que quedava desvirtuat i, per tant, es confonia amb el dels altres instruments. Més que buscar nous timbres, es tractava de buscar una comunió per crear-ne de globals. Els números finals van tenir un caràcter més exaltat i brillant que es va percebre molt positivament. A més, Martínez Izquierdo va aconseguir aguantar la tensió en el crescendo, passatges perillosos perquè és molt fàcil desvirtuar l’objectiu, ja que es pot perdre el fraseig per part de director i músics.
 
La impressió que va donar és que els membres de l’ensemble s’havien fet molt més seves les obres de Magrané i Widmann que la de Varèse, que les comprenien des de la raó i el cor. En canvi, Déserts va sonar musicalment inconnexa, a no ser que el propi nexe compositiu fos la mateixa manca de connexió. Va faltar rodonesa en l’execució, que va resultar mig anecdòtica, amb notes greus i agudes en intervals separats sense un discurs perfilat. Calia que cadascú entengués quin era el seu paper dins de l’obra, que prenia més sentit amb les imatges de Bill Viola.
 
El videoartista plantejava un viatge que començava i acabava a l’aigua, però sumant-hi tot el que s’ha obtingut pel camí, amb la solitud com a leitmotiv: els éssers vius naixem a hàbitat humit i posteriorment colonitzem la terra que, en primera instància, és deserta. Moltes imatges evocadores apareixien al so de la música, però també com a contingut prèviament enregistrat, especialment en fer aparèixer la figura humana, un alter ego de l’artista, que, enmig d’imatges de sorra, boscos, flames, cels i espais urbans deserts, s’abocava a allò primogènit, però s’enduia cap al fons del mar els objectes que l’havien acompanyat.
 
Cal felicitar la feina que han fet tant els alumnes de l’ESMUC com el mestre Martínez-Izquierdo. L’Ensemble de l’ESMUC sona molt bé i és un exemple clar que el treball fet des de la base és el més exitós, sempre acompanyat de passió i talent. Les obres que es van interpretar tenen una autèntica dificultat, més enllà del propi fet que es tracta de música contemporània i, per tant, llenguatges nous per assimilar. L’autèntic repte és fer-ho en format cambra, on tot és molt més compromès. Per tant, bravi tutti!

Fotos: Bill Viola, Déserts.

Últimes Notícies