Critica

El lied femení en la seva magnitud. Amy Beach, les germanes Boulanger i Ilse Weber al LIFE Victoria.

31-10-2019

El passat dia 24 d’octubre, L’Auditori de Barcelona acollí un recital del festival LIFE Victoria d’enguany, dedicat a les compositores i creadores de la història de la música. Els i les protagonistes de la vetllada foren moltes i diverses; in situ un ensemble de luxe format pel tenor Roger Padullés, el pianista Rubén Fernández, la violinista Marta Cardona i la violoncel·lista Laia Puig.

La sala 4 de L’Auditori s’omplí sorprenentment per a rebre el tenor Roger Padullés acompanyat al piano de Rubén Fernández, que encetaren la vetllada dedicada a quatre grans compositores nascudes entre els segles XIX i XX: Amy Beach, les germanes Boulanger i Ilse Weber en un programa del tot lloable i necessari, integrat exclusivament per obres de compositores.
 
El primer recull de lieder del recital fou protagonitzat per Amy Beach, de qui ja n’havíem escoltat algunes joies en recitals anteriors del mateix festival. Les peces escollides foren les Three Shakespeare songs, op. 37, un petit recull de tres cançons basades en textos shakesperians que es convertiren en caramels per a les oïdes de les presents per la seva delicadesa estilística i la seva relativa senzillesa. La primera cançó, O mistress mine, where are you roaming, extreta de l’obra Twelfth Night de l’autor anglès, serví com a càlida benvinguda, mentre que Take, o take those lips away aportà la primera petita dosi de dramatisme, que tant Padullés com Fernández brodaren a la perfecció. Per últim fou el torn de la fantàstica Fairy lullaby, una cançó de bressol interpretada meravellosament que juga amb tonalitats pròpies del turn de siècle occidental, tenyint la melodia d’un cert aire cabaretesc.
 
Després de la felicitat gairebé volàtil dels lieds de Beach, Fernández entonà les primeres notes de l’Élegie de Nadia Boulanger, un lied sobre el text d’Albert Victor Samain. Padullés canvià de registre tout de suite i abordà l’obra de Nadia amb un gran dramatisme que anà in crescendo a través de la resta de lieds escollits, tots ells anteriors a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Cantique, Soleils couchants i J’ai frappé demostren la profunditat dramàtica de la compositora, que converteixen els poemes de Maeterlinck, Verlaine i Bourguignon en quelcom d’una gran solidesa artística.
 
Com no podia ser d’altra manera, la compositora que continuà amb el fil de la vetllada fou Lili Boulanger, de qui se n’escolliren quatre lieds musicats a partir de poemes de Francis Jammes. Les quatre cançons escollides de l’autora, que formen part del cicle Clairières dans le ciel, són contemporànies a l’esclat de la Primera Guerra Mundial i per tant tenen una aureòla que les enriqueix en certa manera, si més no pel que fa a la potència artística d’aquestes. La primera d’elles, Elle était descendue au bas de la prairie, aportà una petita dosi d’optimisme que encadenà amb Un poète disait que, lorsqu’il était jeune, per posteriorment entrar en un espai solemne i espiritual amb dues joies de l’autora, Au pied de mon lit i Deux ancolies, ambdues d’una riquesa compositiva extraordinària.
 
La primera part del programa, interpretada pel duo masculí, demostrà un treball profund d’harmonia, que ambdós artistes semblaren dominar perfectament, però també una gran sincronia, que quedà accentuada per la magnífica interpretació del pianista basc i les constants mostres d’enteniment entre ambdós músics.
La segona part del concert començà amb Amy Beach, de qui se n’escolliren quatre peces escrites per poetesses, quelcom remarcable en la producció artística d’Amy Beach que demostra que les connexions interdisciplinars entre les artistes no pertanyen al món de la mitologia sinó que sovint són la base de la creació femenina.
 
L’Ecstasy de Beach fou interpretat meravellosament per Padullés, Fernández i Marta Cardona, que es col·locà en escena per a fer badar a totes les presents amb la seva intepretació delicada i fabulosa de la música i la poesia de Beach. Seguidament fou el torn de la Chanson d’amour, en aquest cas l’únic lied de Beach sobre text masculí. La violoncel·lista Laia Puig creà un diàleg preciós amb el tenor i el pianista, que conduí les oïdes de les presents a través de les belles paraules d’amor del poeta romàntic Victor Hugo.
 
El lied A mirage, sobre un poema de Bertha Ochsner, comptà amb la interpretació de totes les presents en escena, teixint una harmonia de gran bellesa sobre les paraules de la poetessa nord-americana, que deixaren pas a les de Jessie Hague Nettleton i el seu poema Stella viatoris, que Beach transformà talment en un quadre sonor de gran potència dramàtica. Finalment, el Rendez-vous musicat a partir del poema de Leonora Speyer von Stosch submergí la sala en un espai gairebé fantàstic, d’on en surten fades i follets. La música de Beach fou interpretada, un cop més, amb un mestratge excepcional per totes aquelles persones que es trobaven en escena i arrencà un aplaudiment fervorós del públic.
 
Finalment i després d’una petita pausa, es deixà enrere la relativa frivolitat de les cançons d’amor romàntic per a abordar la música d’Ilse Weber, una compositora d’origen txec que morí en una cambra de gas de Theresienstadt quan tan sols tenia 23 anys. El viatge que proposaren Padullés, Fernández, Cardona i Puig fou adaptat musicalment per al conjunt que es trobava sobre l’escenari, ja que, com molt bé explicà el tenor, les cançons originals foren pensades i escrites per a ser acompanyades de qualsevol instrument que es trobés a l’abast.
 
El petit tour històric, que comptà amb les explicacions concises i del tot necessàries de Padullés, començà amb la cançó Ich wandre durch Theresienstadt, un lied que descriu el sentiment i l’espai que ocupava el camp de concentració de Theresienstadt, obra que serví per a crear un marc imaginari per aquesta última part del concert. Continuaren amb Ade, Kamerad, una cançó de despedida que submergí l’auditori en una tristesa profunda que s’estengué fins al final del concert, i la seguí Und der Regen rinnt – i la pluja cau -, un cant que Ilse Weber féu al seu fill gran, separat d’ella i per tant allunyat de les misèries del camp. Després d’aquesta petita dosi d’optimisme fou el torn de la cançó de bressol Wiegala, que acabà d’estrènyer els cors de les presents i els deixà fets un puny.
 
Tal com explicà Padullés, la cançó escollida per a finalitzar la vetllada fou la cançó que Ilse Weber cantà al seu fill petit mentre s’abraçaven i morien a la cambra de gas. L’horror de tal fet quedà embellit per la música, delicada i senzilla, que la compositora creà per al text que ella mateixa havia ideat. No hi ha prou paraules per a descriure la barreja de sentiments que servidora sentí en escoltar les paraules i la música de la compositora txeca, potser és millor deixar-ho a la imaginació de les lectores…


Fotos: Elisenda Canals

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *