opera

Parlar des del silenci

Divendres 1 Novembre 2019

El proper dimarts 12 de novembre, la soprano Mercedes Gancedo i el pianista Julius Drake, tots dos artistes residents de l’edició LIFE Victòria 2019, col·laboraran per primera vegada interpretant la versió pianística de l’òpera La Voix humaine de Francis Poulenc.

Voilà cinq ans que je vis de toi, que tu es mon seul air respirable, que je passe mon temps à t'attendre, á croir' mort si tu es en retard, á mourir de te croir' mort, á revivre quand tu entres et quand tu es là, en fin, à mourir de peur que tu partes... Maintenant, j'ai de l'air parce que tu me parles...
L’òpera tracta molt sovint sobre el suïcidi. És un gènere musical conegut per portar al límit els sentiments dels seus personatges: molts són passionals, turmentats, penosos (que produeixen molta pena) i abracen la idea de la mort com a única sortida. Són éssers que no poden aguantar més el pes de la vida, que se senten atrapats en un destí fatal i que només contemplen una manera de posar-hi fi. I la veu, la veu humana és l’eina, el mitjà, el canal que tots aquests personatges fan servir per expressar el seu dolor. I quan s’apaga aquesta eina, aquest mitjà, aquest canal – que també és un instrument – s’apaga també el seu patiment.

Aquesta veu és doble en l’obra de Jean Cocteau i de Francis Poulenc: és la veu d’una dona a dalt d’un escenari fent una última trucada al seu ex-amant que es casarà l’endemà, però sobretot és la veu d’un home absent, que no veu ningú, que només ella sent i que, a més a més, la condiciona fins a tal punt de portar-la fins la mort. La dona, però, assegura i repeteix que aquesta veu és l’únic que la manté en vida. Just després d’haver confessat la temptativa de suïcidi el dia anterior, li demana: "Oui, parle, parle, dis n'importe quoi. Je souffrais à me rouler par terre et il suffit que tu parles pour que je me sente bien, que je ferme les yeux". És igual el que digui la veu, el que és important és que hi sigui, que existeixi, podríem dir que Elle viu de la cadena fònica, del so que produeix del seu ex-amant: "Si tu n'avais pas appelé, je serais morte". És per això que aquesta veu té entitat pròpia i és per aquest motiu que en molts títols apareix en majúscules (La Voix humaine).

Aquest llarg solo de dolor és protagonitzat per un personatge, però, que no té nom i aquest gest li pren tota possibilitat de crear-se com a identitat. És una persona pròpiament anònima, no és ningú i alhora podríem ser tots. No podem evocar atributs i personalitat en aquesta figura perquè qualsevol intent la convertiria en un estereotip. El nom és la base de tota singularitat i Elle se’n veu privada. Aquesta decisió de Cocteau que recull i manté Poulenc no és cap novetat: només cal girar una mica el cap i fixar-nos en la tradició literària europea, i de fet universal, per adonar-nos de la importància de donar, o no, un nom propi als personatges o als mateixos autors.

Finalment, l’arma del crim és un telèfon, "une arme effrayante. Une arme qui ne laisse pas de traces, qui ne fait pas de bruit...". Els talls de connexió continus, les interferències produïdes per sorolls externs o per les pròpies veus dels dos altres personatges absents – el majordom i l’operadora – semblen talment talls a l’ànima de la protagonista. Cada vegada que es trenca aquest llaç tan feble que l’uneix amb el seu antic amant, ella s’exalta fins al punt d’escardar-se per la meitat. D’aquesta manera, l’angoixa es fa palpable, s’escampa per la sala i l’espectador l’arriba a sentir com a pròpia.

Jean Cocteau, als nou anys, va trobar el cos del seu pare mort a l’habitació. És per això que va ser un dramaturg, poeta, escriptor, dibuixant i fins i tot cineasta marcat per la mort i el suïcidi. En aquesta obra dóna veu a una dona que pateix una depressió severa causada per la dependència que té envers el seu amant amb una molt important falta d’autoestima i unes clares tendències suïcides. Com es pot interpretar aquest discurs? Després de sentir l’obra de Poulenc, es diu que l’autor va declarar: "Mon cher Francis, tu as fixé une fois pour toutes, la façon de dire mon texte".

Francis Poulenc va compondre aquesta tragèdia lírica en un acte l’any 1958 a partir del monòleg de Cocteau. El músic va afirmar que la composició de La Voix humaine havia de ser, musicalment, el contrari de la improvisació, de fet hi ha tota una sèrie de motius melòdics i rítmics que corresponen a diferents estats de la protagonista o a temàtiques que tracta. Podem parlar, per tant, del tema de la mentida, una oscil·lació cromàtica sobre una harmonia amb una distància de tercera:



Que es repetirà de manera ornamentada quan afirmi haver pres només una pastilla per dormir, quan realment s’havia intentat matar:



A partir d’aquest element embrionari elabora una melodia que, per contra, utilitzarà en els moments de sinceritat quan parla, per exemple, de la seva amiga Marta:



En qualsevol cas, aquestes són quatre pinzellades d’anàlisi literari i musical d’una obra d’avantguarda de temàtica atemporal, que parla des del silenci de la veu humana a l’altra banda del telèfon i que podrem sentir, sortosament, en el marc del LIFE Victòria d’enguany de la mà dels dos músics residents – Mercedes Gancedo, soprano, i Julius Drake, pianista – el proper dimarts 12 de novembre al Recinte Modernista de Sant Pau.


Webgrafia:

BONOMI, Emanuele: "La voix humaine, libretto e guida all’opera" (2014). Disponible al següent enllaç [data de consulta: octubre del 2019]
COCTEAU, Jean: La voz humana (1959). Citat per DÍAZ, José Manuel (2004). Kareol.es. Disponible al següent enllaç [data de consulta: octubre del 2019]
COMÉDIE-FRANÇAISE, Ed.: dossier de presse La Voix humaine (2012). Disponible al següent enllaç [data de consulta: octubre del 2019]
NANNI, Emanuela: "Le Suicide à la scène": "Suicide vocal ou de La Voix humaine de Cocteau", The Frenchmag (2016). Disponible al següent enllaç [data de consulta: octubre del 2019]

Foto: Mercedes Gancedo, Julius Drake

Més, sobre...: life victoria , gancedo , drake , poulenc , literatura , òpea
Últimes Notícies