5 raons per veure Doña Francisquita al Liceu

1. Recuperació del patrimoni

Doña Francisquita va ser l’èxit més clamorós del compositor català Amadeu Vives i Roig, nascut el 1871 a Collbató. Especialment reeixit en la seva faceta lírica, va compondre sarsueles com la que ens ocupa i d’altres com Bohemios, que també tingué una molt bona acollida tant a Barcelona com a Madrid, on se l’apreciava molt. Doña Francisquita no només va triomfar ràpidament a Espanya, on es va estrenar el 1923 al Teatre Apolo de Madrid i, posteriorment a Barcelona (Teatre Tívoli, 1923; Liceu, 1933) sinó que ben aviat se la van apropiar diversos territoris de Llatinoamèrica, i en els darrers anys ha estat molt ben rebuda arreu d’Europa. En aquest cas, la direcció artística de Christina Scheppelmann la va encertar incloent aquest tipus de repertori a la temporada lírica del Liceu, ja que la sarsuela catalana compta amb molts seguidors i en els darrers anys s’ha pogut gaudir només escassament. En aquest sentit, estem segurs que el nou director artístic, Víctor Garcia de Gomar, seguirà recolzant el talent català.
 
Amb Lluís Millet, Amadeu Vives va fundar, el 1891, l’Orfeó Català, i va escriure obres de gran difusió i repercussió popular, com L’emigrant o La Balanguera. Vives era un home molt culte que ens ha deixat diversos tractats i assaigs d’estètica musical. El Centre de Documentació de l’Orfeó Català conté part dels fons de l’autor, format per 56 partitures. Alguns van posar en dubte el seu compromís amb Catalunya, i ell contestà: “Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps...”. Va musicar textos d’Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Alcover, i va saber trobar la col.laboració de músics com Gerónimo Giménez i es va relacionar amb representants de la generació del 98, com Ortega y Gasset, Valle Inclán o Azorín.
 
 

2. Una història d’amor amb final feliç

Com en la majoria d’òperes i sarsueles, el tema principal de Doña Francisquita és l’amor. En l’obra hi ha la confluència de diverses trames amoroses, protagonitzades per Francisquita i Fernando, que al seu torn estava enamorat d’Aurora “la Beltrana”, però per despit, ella coqueteja amb Lorenzo. Per la seva banda, el pare del propi Fernando, Don Matías, és també pretendent de Francisquita, sempre sota els auguris de Doña Francisca, la seva mare. Després de diverses vicissituds, els joves es poden casar.
 
A l’acte primer té lloc la presentació dels personatges i el plantejament de la trama, que ocorre en el Madrid romàntic, en un segle XIX difús i aliè als condicionants polítics. Francisquita, enamorada secretament de Fernando, aconsegueix cridar la seva atenció amb el seu encant. Al segon acte festegen el Carnaval, i Vives juga amb el recurrent tema de les disfresses per crear embolics en la trama. Arriba el moment culminant, i Francisquita i Fernando acaben declarant-se el seu amor i l’acte acaba amb tots dos amants ballant. Finalment, el nucli dels esdeveniments del tercer acte tenen lloc en un ball. Després de molts equívocs i gelosies, Don Matías entra en raó i veu que Francisquita és massa jove per ell i accepta que el seu fill s’hi casi, i Aurora es consola coquetejant amb Cardona.
 

3. Basada en una obra de Lope de Vega

Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw van basar-se en una obra de Felix Lope de Vega, La discreta enamorada, escrita el 1608 per la seva Doña Francisquita. Ambientada al Madrid del segle XVII, Fernisa passeja amb la seva mare, Belisa, mentre que l’estimat, Lucindo està en companyia del seu pare, el capità Bernardo. Inicialment sembla que pares i fills s’han d’aparellar, però en aquesta comèdia d’embolics res pot ser tan fàcil. Es tracta de personatges humanament entranyables en un món d’aparences equívoques. Ningú ha descrit amb més veritat i enginy la psicologia femenina, la tendresa i la constància del cor d’una dona en les subtileses i dificultats de la vida i la disposició de fer grans sacrificis per amor.
 
L’obra de Vives és molt més senzilla argumentalment ja que, no en va, Lope de Vega s’inscriu en la complexitat del Barroc per escriure una de les obres més enginyoses i importants del teatre espanyol del s. XVII. Quan escriu La discreta enamorada, l’autor té 46 anys i gaudeix de molt èxit a Madrid, amb més de dos-centes obres a l’esquena i un públic que espera les seves estrenes. Es tracta d’una trama viva i àgil, de grat entreteniment per al públic d’aquell temps que, alhora, interpel.la el del segle XXI.
 

4. Música colorista

Amb Doña Francisquita, Vives intenta la sublimació del castissisme per la via de la sarsuela, igual que Granados ho va fer amb el piano, aconseguint una obra de gran encís musical i eficàcia teatral. És una reivindicació del género grande amb números individuals de gran brillantor i elegància, alhora que no amaga el folklorisme inherent al gènere, amb melodies molt encomanadisses -com la coneguda “Por el humo se sabe”- i inscrites musicalment en el primer Romanticisme, amb frases tancades i molt expressives. També són importants els números de conjunt, especialment al final del primer acte, i hi és present el Pasodoble per celebrar el Carnaval.
 
La soprano que desenvolupa el rol de Francisquita ha de tenir un cos vocal líric però també facilitat per a l’agut i, en determinats moments, gràcia en les agilitats. És un paper molt teatral, fet que requereix d’una cantactriu bregada, tot i que musicalment, la pàgina no presenta grans dificultats més enllà dels matisos de color i l’expressivitat. Ho seran Maria José Moreno i Elena Sancho Pereg al Liceu. Fernando (Celso Albelo i Antonio Lozano), per la seva banda, és tot un Heldentenor o tenor (anti)heroic a la catalana, amb melodies cantabile i molt legato, que ha de cuidar molt de no engolar massa en l’agut. Històricament és un paper que s’ha cantat amb bastants tocs exagerats, i actualment és més interessant intentar no engolar. Aurora “la Beltrana” (Ana Ibarra) té punts veristes d’atac agressiu, fet que requereix d’un gran instrument, i l’orquestra és molt dinàmica i està plena de matisos a explotar pel director. Un petit bombonet expressiu que combina els moments cambrístics i de dinàmiques subtils amb tocs d’arravatament molt romàntics.
 
Tanmateix, tal i com recordava el nou director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, Doña Francisquita es va estrenar només tres anys abans de Turandot, que ha obtingut un gran èxit de públic i crítica aquest mes d’octubre al Liceu. Per tant, comencem la temporada amb dues obres de la segona dècada del segle XX que, malgrat tenir aspiracions i influències musicals ben diverses, estan unides per un mateix Zeitgeist o esperit del temps, el posterior a la Gran Guerra i que va significar un retorn a l’ordre estètic arreu d’Europa, amb un melodisme més evident i unes formes musicals clàssiques dutes a l’extrem -cal recordar que, el mateix any que Puccini escriu Turandot i mor, Schönberg publica el Walz de l’op. 23, primer document del dodecatonisme. Nou mètode compositiu però formes arrelades a la tradició, com és el cas del vals a Viena. Amadeu Vives no resta tan llunyà de Schönberg en aquest plantejament, ja que conrea amb ironia i molt bona execució un gènere autènticament hispànic, la sarsuela, actualitzant-lo mirant a les corrents, en aquest cas, impressionistes i, fins-i-tot veristes -estètiques que poden conviure perfectament, com en el cas de La bohème de Puccini, sense oblidar que el mateix Vives en va fer una adaptació a Bohemios- per l’atac agressiu a notes agudes i la combinació entre la vaporositat orquestral i el pes dels tutti en moments determinats, de la mateixa manera que algunes àries o números de la partitura requereixen un bon domini de les dinàmiques extremes i els sforzandi.
 

5. Posada en escena atrevida i cast solvent

Els amors de Fernando, Francisquita, Don Matías i Aurora “la Beltrana” passegen en un context dissenyat escenogràficament per Alejandro Andújar, en aquesta coproducció entre el Liceu, el Teatro de la Zarzuela de Madrid i L’Opéra de Lausanne. El repartiment està encapçalat per Maria José Moreno i Celso Albelo. S’alternen en en el rol de Francisquita i Fernando Elena Sancho Pereg i Antonio Lozano. Aurora “la Beltrana” ho és Ana Ibarra, mentre que Doña Francisca està encarnada per María José Suárez, i Miquel Sola és Don Matías.
La posada en escena de Lluís Pasqual, que lidera el repositor Leo Castaldi, ha alterat dos elements importants: el temps en què transcorre la història i la dramatúrgia. D’una banda, perquè ha substituït els recitatius originals per uns de nous per suportar la seva idea escènica. Castaldi comentava que Pasqual “ha tingut sempre la sarsuela en la seva columna sonora des de la infantesa”, i ha tractat de retratar la societat espanyola del darrer segle. El primer acte té lloc als anys 30, en plena República, en un estudi de gravació d’un disc, mentre que el segon es desenvolupa durant el franquisme i resulta ser la filmació d’una sarsuela i, finalment, el tercer ocorre a l’actualitat en un assaig obert. Tot aquest discurs narratiu el desenvolupa l’actor Gonzalo de Castro, en el primer acte com a productor, en el segon com a director i presentador i en el tercer com a direcció de l’assaig general. Segons Castaldi, “en aquesta sarsuela no només es modifica l’acció dramàtica, sinó que es pretén establir una relació diferent amb el públic, en un espectacle que flueix molt”, ja que en l’acte tercer el públic del Liceu és el que assisteix a l’assaig general d’aquesta Doña Francisquita.
 
Fotos: Javier del Real