El
Festival LIFE Victoria aposta per donar a conèixer joves talents locals a cada concert. Així doncs, abans de Röschmann vam poder sentir el baríton
Ferran Albrich acompanyat del pianista
Eudald Buch, que van interpretar tres llargs lieder de
Beethoven. Són dos artistes joveníssims —especialment Buch, de només 22 anys— que ja es poden considerar professionals. Albrich té una veu homogènia i vellutada, i un molt bon frasseig, però li va faltar un punt de passió. Buch va demostrar gran competència i sensibilitat, com a pianista i com a acompanyant.
L’aparició de
Dorothea Röschmann i Malcolm Martineau va ser un raig de llum immens a la Sala Domènech i Montaner. La soprano alemanya és posseïdora d’una veu portentosa, imponent, majestuosa, i a més a més, la fa servir amb una tècnica perfecta, i l’emissió té sempre el punt just de vibrato.
Els aguts són esplèndids, els greus generosos, i la línia vocal està marcada per l’elegància, combinada amb una passió intensa en els passatges més abrandats.
La tria del repertori va ser deliciosa: Mendelssohn, Wolf, Schumann i Wagner. Röschmann va enlluernar la sala modernista des de la primera cançó, amb una manera de cantar expansiva, més acostada a l’òpera que al Lied, mostrant emocions a flor de pell. Això es va fer palès especialment en el cicle de cançons sobre Maria Estuard de Schumann. Roschmann es va posar ben bé a la pell de la reina escocesa i en va transmetre l’angoixa i el patiment.
El plat fort del recital, però, venia al final, amb els Wesendonck Lieder, que Wagner va compondre per a Mathilde Wesendonck, sobre textos d’ella mateixa. Es tracta de cinc cançons escrites originalment per a veu femenina i piano, dues de les quals esbossen dos moments clau de Tristan und Isolde: el duo d’amor del segon acte i el preludi del tercer acte.
La veu imponent de Dorothea Röschmann encarnava la sensibilitat, la sublimitat i l’espiritualitat de la Isolde wagneriana.
Al piano hi havia un dels acompanyants de Lied més aclamats de l’actualitat: l’escocès Malcolm Martineau, que força vegades va quedar veritablement eclipsat per la veu de Röschmann.
ot i així, Martineau és un pianista dotat de gran sensibilitat i ductilitat per recollir cada frase i fondre’s amb el liederista que acompanya. Potser l’única cosa que podríem trobar en aquest recital és una sala massa petita per a dos intèrprets colossals.
Foto: Dorothea Röschmann i Malcolm Martineau
