.jpg)
Permetre’s el luxe de tenir com a director escènic a un geni com Lluís Pasqual és garantia d’èxit. Una experiència trencadora, artísticament impol·luta i renovada. Entrar en el dilema de capgirar l’essència del llibret, traient-ne els diàlegs parlats i creant-ne uns de nous per encotillar-los al servei de l’escena ja són figues d’un altre paner. En una obra lírica, l’ètica entre les variables musical i textual és un fi equilibri de dues forces que es retroalimenten, una simbiosi difícilment destriable. Posar-la en dubte representa faltar al respecte als seus autors originals a no ser que per raons historicistes poguessin existir d’altres versions autoritzades pels mateixos i que així justifiquessin la manipulació artística en un context present. Si la raó principal per interferir sobre aquests principis és la d’haver-se d’adaptar a un públic del s.XXI el millor seria deixar reposar l’obra en un calaix fins que hi hagués algú disposat a cenyir-s’hi. L’altra opció és la d’anomenar les coses pel seu nom perquè els morts puguin descansar en pau. Els meus avis van anar a veure Doña Francisquita amb música d’Amadeu Vives i llibret de Federico Romero Sarachaga i Guillermo Fernández-Shaw, però allò amb què es van trobar no va ser una altra cosa que un espectacle musical i teatral que parlava de la sarsuela que ells coneixien, sense abordar-ne el contingut plenament; un exemple d’obra adaptada de forma metacomunicativa com a recurs narratiu per tal de supeditar-la al context desitjat. Un argument que passa de ser la història literària basada en La discreta enamorada de Lope de Vega a un replantejament que conserva la mateixa forma dels tres actes i la partitura corresponent, però dinamitant el guió que les acompanya. La història de base passa a un segon pla que apareix fugaçment quan els intèrprets i l’orquestra executen els passatges musicals, provocant que tots els recursos dramàtics (riquesa dels personatges, objectius, arcs de transformació...) es trobin sota la responsabilitat d’aquests nous caràcters que es limiten a explicar la història en un primer pla, esdevenint pròpiament una autoparòdia de la sarsuela; de teló de fons i rere un vel, l’original.

A nivell musical, destacar la presència de la soprano líric-lleugera Maria José Moreno, com a Francisquita, amb un domini del registre agut immaculat i aeri que el dia de l’estrena va saber com economitzar bé la seva resistència entre els passatges frasejats i els conjunts, com la romança de lluïment als aguts, la “Canción del Ruiseñor”. El tenor líric-lleuger Celso Albelo, com a parella protagonista encarnant a Fernando, fou un dels més brillants de l’elenc. El canari sembla incorporar en la seva tècnica una clara referència krausiana, amb una projecció punyent però també plena i amb cos. Brodà sense cap dificultat la romança “Por el humo se sabe dónde está el fuego” amb un vibrant final que fou llargament aplaudit. Molt encertat també Alejandro del Cerro interpretant l’amic de Fernando, Cardona, de timbre net i bona dicció. Correctes i ben defensats foren també l’Aurora “la Beltrana” de la mezzosoprano Ana Ibarra, Don Matías del baix-baríton Miguel Sola, el Lorenzo Pérez d’Isaac Galan, i Doña Francisca de María José Suárez, adquirint aquesta darrera una qualitat més còmica adequada per al text de l’espectacle.

En general, la producció esdevé una alternativa que es camufla en el moment d’hibridació genèrica que vivim actualment, i just per això cal que seguim anomenant que una rosa és una rosa quan es ven al públic un espectacle en concret. Si volem estalviar un disgust als nostres avis que tant ens estimem i que hem de cuidar, la propera reposició de Doña Francisquita simplement que sigui o no sigui, però sempre sota el concepte que li correspon. És bo que seguim avançant com a societat, innovant, escoltant els carrers i la denúncia social; però sempre respectant el llegat artístic del passat, sense obligar-lo a adoptar una forma que, en lloc de fer-lo brillar al nostre present, el desdibuixi.
Foto: Doña Francisquita