Simfònica

Gautier Capuçon i l’OCM al Palau

Dilluns 18 Novembre 2019

El proper diumenge 24 de novembre al Palau de la Música Catalana, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae interpretarà les Variacions rococó, op. 33 de Txaikovski i Els planetes, op. 32 de Holst. Per tal d’interpretar el paper solista de la primera obra ha convidat al violoncel·lista Gautier Capuçon i, per tal de realitzar la segona, comptarà amb la col·laboració del Cor de Noies de l’Orfeó Català.

El violoncel·lista convidat, Gautier Capuçon, consta d’una trajectòria impressionant i una fama internacional, i és que les Variacions Rococó de Txaikovski demanen d’un solista que es pugui lluir tant a nivell tècnic i expressiu com a nivell d’escolta i diàleg amb l’orquestra. L’exigència de les variacions rau en el fet que, si bé parteixen d’un tema simple, la creativitat del compositor transforma aquesta melodia de base en passatges del tot virtuosos que deixen lluny la idea original.

Així, després d’escriure Francesca da Rimini (1876), Txaikovski necessitava un descans de les passions i els horrors de l’Inferno de Dante, de manera que va girar la vista al segle anterior, concretament cap a la música clàssica de Mozart i Haydn. D’aquest gest en va prendre les melodies lleugeres i les estructures clares dels compositors; tot i així, l’obra no es basa en una melodia rococó real, sinó en la idea que ell tenia sobre l’estil antic. D’altra banda, l’orquestra que demana aquesta obra és més reduïda del que ho eren les orquestres simfòniques dels compositors clàssics: Txaikovski especifica que hi ha d’haver dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, violins primers, segons, violes, cellos i contrabaixos.

Cal destacar que les Variacions en un tema Rococó op. 33 estan dedicades al violoncel·lista Fitzenhagen i, de fet, la història de la seva creació està estretament lligada a l’intèrpret. Txaikovski li havia demanat opinió sobre el paper que havia de jugar l’instrument solista en la seva obra i Fitzenhagen s’ho va prendre al peu de la lletra: va realitzar nombrosos canvis sobre l’original - entre els quals una reordenació de les variacions i la supressió d’una vuitena – fins arribar al punt que l’obra, quan es va estrenar el 1877, havia patit canvis que no havien estat consensuats pel compositor. Finalment, les modificacions de Fitzenhagen van arribar a les edicions impreses dels anys posteriors però ja en la contemporaneïtat s’ha pogut recuperar la versió original de Txaikovski.

En una segona part del concert, la força d’ Els planetes de Holst irromprà de ple en la sala de concerts. Aquesta suite per orquestra que el va catapultar a la fama internacional està escrita en un estil cosmopolita i d’una manera brillant: va dedicar un moviment a cadascun dels set planetes del sistema solar – sense comptar amb la Terra ni amb Plató, que encara no s’havia descobert – i adjuntà un subtítol que assenyala el caràcter que els vol atorgar.

D’aquesta manera, l’obra comença amb Mart, el portador de la guerra: brutal, implacable, amb un ritme pràcticament motoritzat i una potència devastadora, el metall i la percussió se situen al centre de l’escenari. Contrasta del tot amb el següent moviment, Venus, la portadora de la pau: la calma i la tranquil·litat planen de manera delicada, reservant alguns moments per a instruments solistes.

Tornem a trobar un contrast amb els dos scherzos següents: Mercuri, el missatger alat que Holst associava al pensament humà, es mou ràpid i intens. En aquest passatge, el compositor deixa el protagonisme als vents fusta, a les cordes i a la celesta. El segueix Júpiter, portador de felicitat: de temperament jovial i amb inspiracions folklòriques, aquest passatge és reflex de l’estudi de Holst sobre les danses angleses tradicionals. És aquí on trobem l’ària més famosa de l’obra del compositor, comunament coneguda com "Himne de Júpiter".

Tot seguit ens trobem amb Saturn, el portador de la vellesa, i de nou el contrast ens marca el canvi de moviment. Es tracta d’un poema simfònic, el moviment preferit de Holst per la gran profunditat que aporta a la suite. D’una manera molt gràfica passa pels diferents estats de l’home: un inici incert, lent i llarg continua amb un crescendo que representa les lluites i els problemes de l’edat adulta per acabar, finalment, en una vellesa afable, metàfora de la saviesa serena i l’acceptació de la imperfecció.

A continuació, arribem a Urà, el màgic. Els fagots en són els protagonistes i representen, precisament, aquest mag que es diverteix guiant una orquestra que sembla talment portada per elefants. Finalment, Neptú, el místic, ens obre les portes d’un espai diàfan i eteri, exhausts després d’haver recorregut tot l’espai exterior. En aquest moviment final, inquietant i futurístic, un cor de veus femenines tanquen la peça com si d’un eco es tractés. Tota una experiència pels sentits que transportarà el públic del pati de butaques a un viatge d’espais paral·lels.

Foto: Gautier Capuçon, OCM

Últimes Notícies