Cambra

La sonoritat de les coses

Dimecres 20 Novembre 2019

Luiz Simoes, sense ser músic ni lutier, proposa un repertori i uns instruments poc convencionals en una performance que combina potència sonora i visual, dins del marc de l’exposició temporal "Art Sonor?", a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

Art sonor? Té sonoritat l’art? Té cap sentit una descripció com aquesta? Són molts els artistes i crítics que han reflexionat sobre aquestes qüestions, projectades per la Fundació Joan Miró de Barcelona en Art Sonor?, una pregunta en forma d’exposició que aprofundeix en la qüestió que Max Neuhaus es plantejava fa gairebé vint anys: constitueixen una única categoria estètica totes les pràctiques artístiques en què hi ha implicat l’element sonor? Sembla que tot va de preguntes sense resposta, i és aquí on Luiz Simoes, artista brasiler, ens espera per no resoldre-les. Simoes, sense ser músic ni lutier, ens presentà el passat 16 de novembre en el marc de l’exposició, una proposta musical que pretenia rompre amb les etiquetes, però també qüestionar allò què esperem de les persones, i de l’art en general.

L’artista ens presenta un seguit d’objectes creats per ell mateix, utilitzant-los com a instruments a imatge i inspiració del contrabaix, el violoncel o el clarinet baix, entre d’altres. En conseqüència, es projecta una imatge d’orquestra de tradició occidental que sembla difícil d’evitar per molt que aquests instruments siguin poc convencionals. És més, es tracta d’instruments construïts amb materials trobats pels carrers de Barcelona, com ara ampolles o tubs, dels quals en surten les caixes de ressonància dels basuróphonos o les campanes dels tubóphonos. El resultat és una performance d’una riquesa excepcional en l’àmbit sonor i visual, sent Música per a 18 coses l’exponent més gran.

El concert començà amb una projecció del Requiem para dos Basuróphonos, una peça que combina els dos instruments i veu masculina, amb un to greu, i que Simoes acompanyà amb imatges poc comunes dels carrers de Barcelona. El so era molt similar al del violoncel, sempre recolzant-se en notes greus i pesades a causa del glissando, creant un efecte de contenció en tota la sala. Tot i que la música sonà pregravada, la combinació d’imatges de diferents racons obscurs de la ciutat i les notes repetitives dels basuróphonos, ambdós interpretats per Ivan Lorenzana, provocaren una sensació de buidor entre el públic. Es tractà, sobretot, d’una obra visual, ja que donava la sensació que les imatges anaven acompanyades de la música, i no a la inversa. Tot plegat semblava que es podria interpretar fins i tot com una crítica mediambiental, acompanyada de la idea de donar una segona vida a les deixalles mitjançant la construcció d’instruments.

Seguidament s’interpretà la peça amb més potència sonora i visual. Música per a 18 coses neix a partir de les reflexions de l’autor entorn de la seva personalitat artística, agafant com a font d’inspiració una de les principals obres del compositor minimalista Steve Reich, Music for 18 musicians (Música per a 18 musics). La peça comença amb un estetoscopi que transmet en directe les pulsacions del cor de Simoes, que actuen com a base metronòmica de la primera secció de l’obra, al mateix temps que van entrant els músics, creant una gran expectació entre el públic. La incorporació dels diferents instruments és lenta, amb motius excessivament repetitius amb la intenció de crear un ambient d’intriga mesclat amb els sons confusos de la percussió, la veu i “la Rueda” (roda de bicicleta que reprodueix una frase distorsionada). La sensació d’expectació va en augment, canviant bruscament d’una secció a una altra (pulsació, respiració, creixement, turment, caos, harmonia, respiració i finalment tornant a la pulsació). Cada secció pretén ser fidel a les sensacions provocades per aquests sentiments, cosa que aconsegueix basant-se en les diferents dinàmiques de volum i repetició de motius, tot i que amb una certa pobresa de recursos musicals, especialment durant les transicions. És probablement a causa d’aquesta senzillesa el que fa que la sonoritat arribi amb tanta força a l’espectador, que ja de per si no està acostumat a experimentar aquest tipus d’experiència auditiva. Els tretze músics, amb una formació més tradicional en la interpretació d'instruments clàssics, van saber adaptar-se i ficar-se en el seu paper i als seus nous instruments (als quals Simoes es refereix com "coses", més o menys fidels a les formes en les quals s'inspiren) sent els principals connectors entre el públic i la música.

La tercera peça (Què faràs?), molt més senzilla, consisteix en la repetició de tres notes, motiu que ja apareix en Música para 18 cosas. Simoes comença tocant aquestes notes repetidament en un cutrecordio (que reprodueix un piano) i després en un instrument similar a un quadre amb cordes. Si més no, el que podria semblar una peça molt redundant, té una certa explicació de fons basada en experiències personals. Es tracta d’una obra que, creada després d’haver construït la seva pròpia orquestra, qüestiona la seva necessitat d’haver-la realitzat, despertant dubtes entre el públic. La repetició de les tres notes (inspirat en What are you doing the rest of your life?, de Bill Evans) al·ludeix a la repetició de la pregunta què faràs?, i amb la necessitat de preocupar-nos sempre en classificar a les persones i a les “coses” en general per una única etiqueta. L’elecció del tema, a part del clar vincle amb la pregunta inicial, es basa també en la coincidència de la primera nota amb la nota que tocà Simoes al piano per primera vegada.

D’aquesta manera, el producte final d’aquest concert és la intenció de reflectir experiències personals a través d’un projecte que inclou la crítica i les ànsies de despertar preguntes a l’espectador, que després contestà, fins i tot amb altres preguntes. Tantes qüestions encaixen a la perfecció en el marc de l’exposició temporal Art Sonor?, un recorregut (també en forma de pregunta) que segueix la petjada de l’element sonor de les arts plàstiques. La performance de Simoes, sens dubte, combinava ambdós factors proposant un estil poc convencional que no estem acostumats a veure ni a escoltar.

Fotos: Luiz Simoes amb les seves "coses".
Première de Música per a 18 coses al Teatre Espace (Itàlia) al 2010.

Últimes Notícies