Simfònica

Capuçon i Holst, dos astres brillants

Dilluns 2 Desembre 2019

L’Orquestra Simfònica Camera Musicae ha programat enguany una temporada de concerts molt ambiciosa al Palau de la Música, amb solistes de primer nivell mundial. El concert d’aquest mes de novembre comptava amb la participació estel·lar del violoncel·lista francès Gautier Capuçon, un dels millors intèrprets de l’actualitat. L’orquestra s’està consolidant com una formació de gran qualitat i el resultat va ser fabulós.

El programa, simètric, tenia una obra a cada part: les Variacions Rococó, op. 33, de Txaikovski, i Els planetes, op. 32, de Gustav Holst. És d’agrair que es programi aquesta obra de Holst, tan oblidada i menystinguda. La participació de Capuçon va tenir lloc en les Variacions Rococó, una peça que Txaikovski va compondre imitant l’estil clàssic, concretament el seu admirat Mozart. Tot i la voluntat del compositor, l’obra té una personalitat pròpia evident, força distanciada del classicisme.

Gautier Capuçon és un músic que no necessita presentació. Tan bon punt posa l’arc damunt les cordes, tanca els ulls i toca posseït per la força de la música. Amb una tècnica indiscutible, executa les frases amb un legato que tot ho embolcalla. Fa semblar fàcils els passatges més virtuosístics, que aborda amb aparent simplicitat. El més fascinant i captivador de Capuçon és el so del seu violoncel, càlid, intens i delicat, que sempre senyoreja per damunt de l’orquestra. Després de les set variacions i l’ovació corresponent —i ben merescuda—, Capuçon encara va oferir dos bisos: la versió per a violoncel de la cançó de Fauré Après un rêve, i El cant dels ocells, acompanyat en tots dos casos per la secció de violoncels de l’orquestra.

Tomàs Grau, director titular de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, va demostrar un bon coneixement de les peces i una gran habilitat per posar d’acord i fer sonar en plena harmonia una formació de grans dimensions a Els planetes. L’únic punt negatiu que podríem trobar és una secció de corda poc nodrida, igual en nombre a la de vent. Aquesta igualtat numèrica creava desequilibris sonors a favor del vent metall. Malgrat això, cal lloar l’execució de tot el vent, que no va fer ni una errada i va sonar ben engranat amb la resta de la formació.

La suite de Holst consta de set moviments, set planetes segons la cosmologia geocèntrica precopernicana, motiu pel qual la Terra en queda exclosa. Tot i això, no hi figuren ni el Sol ni la Lluna, i l’ordre no és el que coneixem, sinó que comença amb Mart, el portador de la guerra, el moviment més popular d’aquesta suite. Cada planeta té el seu caràcter distintiu i la suite va d’un inici absolutament èpic a un final difuminat i místic, on apareix la remor de fons d’unes veus, que en aquest cas van ser les del Cor de Noies de l’Orfeó Català. L’OCM va fer una execució brillant d’aquesta peça difícil i complexa, amb multitud de temes i de veus, i Tomàs Grau va donar el caràcter definitori a cada planeta. És una música que beu de Wagner i de Strauss, i que prefigura clarament la música de cinema que posteriorment vindria. El tema de Saturn, per exemple, podria ser ben bé part de la banda sonora de La dimensió desconeguda. Sens dubte, Els planetes és una obra molt interessant, i d’una qualitat excel·lent, que inexplicablement, no es programa gaire a les sales de concerts. És un motiu més de felicitació a la temporada de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, que ja és un referent indiscutible de la música simfònica a casa nostra.

Foto: Gautier Capuçon i OCM de Martí E. Berenguer

Últimes Notícies