Concerts

V Temporades de la Barroca Catalana

Dijous 5 Desembre 2019

La V Temporada de Música Antiga de l’Orquestra Barroca Catalana va començar el passat 17 de novembre a l’església de Sant Felip Neri, on s’acull aquesta programació pròpia de la formació musical. “Camins paral·lels” va ser el títol del concert en què Bach i Händel van marcar el tret de sortida d’aquesta programació que abraçarà també aquells compositors al marge del cànon. La inclusió dels que paral·lelament s’obren camí en escenaris que no són els nostres és un dels trets característics de l’orquestra. Parlem sobre aquesta, el seu projecte i què ofereix la nova temporada amb Santi Aubert, el seu director artístic.

L’Orquestra Catalana Barroca acull una B de barroca que supera la de Bach; des dels seus inicis el 1993, ha abastat un repertori que s’enfila més enllà d’aquell programat i reprogramat al que estem més acostumats. L’afany de divulgació i recuperació musical és un dels trets característics de la formació, que d’una banda ha interpretat de peces com la missa Alma redemptoris Mater i el Concert per a fagot d’Anselm Viola; el Te Deum de M.A Charpentier o la missa Nelson de Haydn, entre d’altres però també ha recuperat obres de Desmazures, Scarlatti o Ragazzi… autors d’una extensa llista que sovint, silenciats als marges, en canvi han vibrat amb la barroca. L’aposta fila prim perquè a més de fixar-se en allò poc (re)conegut, també ho fa en allò autòcton; n’és un clar exemple el seu únic disc del 2011 (premiat amb l’Enderrock Clàssic) que va suposar la primera integral de la música religiosa dels germans Pla.
 
Santi Aubert, violinista i director artístic de l’agrupació ens relata com quan formava part de la BCN216 i arran d’uns amics que provenien de l’Europa central, va interessar-se per un àmbit als antípodes de la música contemporània; l’antiga. Tocant i estudiant amb -i sobre- l’instrument barroc es va definir el que per ell seria un fructífer punt d’interès. Lluny de la institucionalitat, l’embrió del projecte de la orquestra també es va originar de forma informal, en el marc de trobades informals on a partir d’un teixit de músics va estirar a poc a poc un fil comú aleshores poc concurrent: el de la interpretació a l’antiga de la música antiga. Era molt difícil tocar, teníem dificultats per trobar músics que ho fessin amb instruments originals, que aquí quasi no existien”, constata Aubert, que recorda com els proposava “passar-se a les cordes barroques”, com quan es proposa algun plan diferent als amics, a l’expectativa, esperant un “”.
 
Aquest petit comitè avui té un gruix de formació consolidada amb un entorn bastant ampli de músics que sovint formen part d’altres agrupacions com Vespres d’ArnadíLes Concert des Nations. Un altre tipus de músic que té cabuda en la Orquestra Barroca Catalana és el que d’alçada i relleu internacional hi col·labora puntualment: “Quan els proposem coses, mai ens diuen que no”. El reconegut Juan de la Rubia, per exemple, va participar en el primer concert a l’orgue; Manfredo Kraemer dirigirà i serà el solista en el segon concert; Elena Copons (soprano), Gemma Coma (mezzosoprano) i Sylvan Farran James (violí i direcció) al seu torn seran les protagonistes de la tercera cita. A vegades, però, la negativa no és de l’intèrpret sinó del repertori o de les limitacions del context, que com assenyala el director, són tant musicals com pràctiques. Si pensem en les musicals, cal que ens fixem que tot i l’augment de la formació musical d’avui en dia, encara hi ha partitures que no es poden tocar -almenys no de forma fidel al so original- perquè alguns instruments barrocs com els de la família de vent (se’ns posa l’exemple de la trompeta barroca), encara són tocats per pocs músics.
 
En aquest sentit els músics de l’orquestra compaginen l’instrument antic i modern de la mateixa manera que el conjunt és versàtil amb el seu repertori. La seva especialització en els segles XVII i XVIII no impedeix a l’orquestra interpretar autors com Mendelssohn, que estrictament s’escapen de la limitació cronològica: “Amb criteris  d’interpretació històrics i instruments originals arribem fins a Schubert”. Quan ens explica que les possibilitats de l’orquestra poden estendre’s fins al repertori del classicisme i més enllà - cita al mestre Savall, amb qui col·labora sovint Aubert, que s’han atrevit amb Berliotz- ens revela com les cordes metàl·liques es van començar a fer servir al segle XX. Un recordatori de què no s’ha d’oblidar la història que hi ha darrere la música, inclosa la dels instruments que “tenen una llarga evolució”.
 
Les limitacions pràctiques que citàvem abans són tant el factor econòmic com el gust imperant, i resultant condicionants de tot projecte musical, inclòs el seu. Aubert ens explica com per mantenir vives l’orquestra i temporada, cal ser “tossut”, insistir-hi, tenir moltes ganes de tirar endavant. Aquestes qualitats són les que permeten que els arcs segueixin, avui en dia, contra les cordes barroques. El cost econòmic que comporta tenir un conjunt professional té un pes significatiu: Els termes en què, per exemple van produir el seu primer disc, estaven lluny de la dinàmica que impera actualment -sobretot entre els grups més joves- de reduir costos abaratint entrades o cobrant, per exemple, amb taquilla inversa. Als ulls del director, aquesta dinàmica que “pot arribar a ser perversa” s’emmarca perfectament en el context actual, en què hi ha molta formació, molts músics i per tant, moltes i més ganes de tocar a tot cost. És una aproximació a la professionalització del músic que, tanmateix, no comparteix la seva formació.
 
El gust imperant, allò que es vol escoltar i en definitiva, el públic, és  un personatge principal en aquesta narrativa. Referint-se a la temporada, Aubert ens explica com tot i que encara s’ha d’augmentar, tenen “una mica de públic consolidat”. Poder omplir Sant Felip Neri i mantenir l’interès de l’audiència significa també adaptar-se en certa manera l’oïda del públic. Per aquesta raó per la formació que neix barroca i amb l’afany de voler recuperar les veus menys escoltades cerca de crear repertoris “sempre equilibrats”.  N’és un exemple el pròxim concert del 21 de març que duu per títol  “per vari instrumenti”. Encara que aquesta etiqueta és típica dels concerts de Vivaldi, Aubert ens explica que no l’ha afegit perquè el repertori està estigui collat en Europa Central i en els compositors com Heinichen, Telemann o Zelenka, personatges de l’entorn de Bach que conviuran amb el Concert de Brandemburg n. 4. Aquesta famosa peça és l’equilibri en aquest repertori. Ens permet penetrar al terreny de l’estètica de la recepció musical i a Aubert llançar a l’aire una (senzilla?) pregunta: Què agrada al públic, reconèixer o descobrir?
 
Fins al 19 d’abril, dia del concert “Pergolesi 1736” (de moment el darrer de la temporada a falta de la confirmació del monogràfic de “L’Esplendor del Barroc Català”) a l’església de Sant Felip Neri es proposarà una experiència musical diferent, barroca en la partitura, fusta i interpretació. S’hi podran reconèixer grans noms i melodies com també descobrir-ne d’altres. La fórmula de l’Orquestra Barroca Catalana ens permet ambdues coses i ho fa amb 26 anys d’experiència, 5 de temporada pròpia i sobretot, passió per la barroca.

Fotos: Orquestra Catalana Barroca, Vanitas amb violí i bola de vidre de Pieter Claesz

Últimes Notícies