Fòrum Barcelona Clàssica

Música i paraula: reflexions

Divendres 6 Desembre 2019

La música, ja des dels seus orígens, ha estat sempre lligada a la paraula. Poesia i música estan intrínsecament relacionades pel ritme, però també per la sonoritat que es desprèn del recitat de les paraules que, combinades, confereixen al conjunt una determinada musicalitat, especialment apreciada en la modernitat, després de l'aparició de la poesia simbolista i l'abandonament de la rima. 

Adorno situa els orígens de la música a "el gest i el lament" que, amb l'aparició de el llenguatge, esdevenen cants de guerra i amor entre els homes i els déus. A l'antic Egipte, els temples es van omplir de jeroglífics amb figures representades amb instruments, generalment de corda i, en el moment del funeral, les sacerdotesses oferien els seus cants als déus perquè s'acollissin a el difunt en l'altra vida.

A Grècia, tant l'èpica homèrica, el cant de guerra recitat a el so de l'aulós, com la posterior lírica -terme que, recordem-ho, ve de lira- es recitava seguint versos d'unitats mètriques fixes, els peus, com el iambe o el troqueu. Homer, a La Il.líada, cant novè, ens situa: quan els aqueus van a la tenda d'Aquil·les, l'heroi canta un poema acompanyat d'una lira. Cal recordar que Homer, que per a nosaltres és "el principi", en realitat és la fi d'una tradició oral fixada, segons Griffin i Jasper.

Tradicionalment, s'ha considerat l'escriptura com un estadi superior a l'oralitat, però teòrics com Walter Ong aposten per considerar que són sistemes diferents, cadascun amb el seu propi grau de dificultat que els fa incomparables. L'estructura de l'discurs escrit és invenció de l'home a partir d'una sèrie de normes dictades pels pares de la cultura escrita, que li donen un caràcter artificial, tecnològic. En la cultura oral, les normes són alienes a la voluntat de l'home, atès que van néixer de manera paral·lela a la seva evolució natural. Així i tot, les normes hi són, però no som conscients d'elles perquè es troben impreses en la ment i escapen de tota lògica humana. Tractant-se, doncs, de dues cosmovisions diferents, cal fugir del prejudici intel·lectualista que considera que l'oralitat és més "senzilla".

La misteriosa relació entre paraula i música que s'estableix en el cor tràgic va travessar els segles fins a provocar la fascinació de Nietzsche, per la seva capacitat d'interpel·lar els herois -i al demos atenenenc- amb la seva força catàrtica. A Die Geburt der Tragödie (1872), Nietzsche parla de la tragèdia com a element essencial de la cultura clàssica per la seva funció social reguladora, atès que la catarsi allibera els mals espírtus de la demos.

Els cantars de gesta de la primera Edat Mitjana, com el Nibelungenlied o la Chanson de Roland, enalteixen cap a la categoria de mite dels brutals conqueridors famolencs de glòria. L'escenari musical aviat serà l'església, on esdevé fonamentalment el pas de la monodia a la polifonia, que apareix amb la transposició a cinquena justa, que implica l'aparició de el si bemoll i el fa sostingut. Aquestes alteracions, que propiciaran l'aparició de el terme musica ficta (falsa, fingida, ideada), tracten d'evitar l'ús d'intervals incòmodes com el tríton. La confluència de diferents veus s'han de supeditar a un text sacre que sovint recorre als melismes per poder aconseguir l'encaix entre música i paraula -el melisma apareix quan en una mateixa síl·laba es canten diferents notes. I, mentre a la casa de el Senyor el cantus firmus de la missa de l'Homme armé ajuda als fidels a guanyar-se el cel, el trobador busca la infidel trobant les paraules davant la casa del senyor feudal. 

Però el gènere que elevarà a la màxima categoria la unió entre música i paraula serà l'òpera. En el Barroc es donen les condicions necessàries per al naixement d'un gènere que acabarà per sintetitzar totes les arts sota una mateixa batuta: al gran teatre de món, la vida és somni (Calderón de la Barca, La vida és somni, 2.19. 2186-7). Les òperes barroques i, en gran mesura les clàssiques, mantenen el recitatiu amb una base de baix continu entre ària i ària. Fins i tot el primer Mozart ens ha deixat testimoni d'un Singspiel com Die Entführung aus dem Serail (1782), on el baix continu desapareix i el recitatiu es converteix en una obra de teatre amb àries que el complementin, com indica bé el seu nom. Després del Romanticisme, l'òpera wagneriana unirà encara més intrínsecament la paraula i la música, fent que el conjunt harmònic-melòdic resulti tan narratiu com la pròpia paraula -o, fins i tot més- i deixant obsolet el recitatiu. El vell lied compartirà repartiment amb l'òpera convertint-se en la jove promesa del Romanticisme, que fa de la cançó popular l'exquisit divertiment d'una burgesia que es deleix per sentir, en veu de soprano o tenor, els versos d'un Wanderer escindit entre el Jo i el món. Encara queden lluny l’Sprechstimme o Sprechgesang de Schönberg, que poden ser considerats un retorn purificat al lament originari.
 

Últimes Notícies