opera

Simbiosi entre Cavalleria i Pagliacci al Liceu

Dimarts 10 Desembre 2019

La tradició marca irremeiablement el món de l’òpera. Sacralitzem grans obres del repertori amb una aparença que moltes vegades està lluny de les intencions o els supòsits originals dels compositors. És curiós com el pas dels anys ha emparellat dues obres de curta durada (el temps a l’òpera sempre és relatiu) com Cavalleria rusticana (1890) i Pagliacci (1892). Ambdues comparteixen estil (el verisme de la Giovane scuola post Verdi), brevetat i un argument sanguinari, però els mateixos paràmetres es podrien aplicar a d’altres òperes injustament caigudes en l’oblit i que també podrien formar parella tant amb l’òpera de Mascagni com amb la de Leoncavallo.

El Gran Teatre del Liceu presenta aquest desembre el tradicional díptic operístic amb un doble repartiment (triple si tenim en compte les veus encomanades al protagonista). Assistirem a la segona funció de les 12 previstes.

L’orquestra del Liceu ha tornat a demostrar un bon nivell, malgrat els sempre problemàtics metalls que encara no arriben a aconseguir el so dúctil de la resta de seccions. Suposem que gran part de l’èxit cal agrair-li al treball minuciós de l’hongarès Henrik Nánási, que dirigí amb un bon control de les dinàmiques i els volums. Especialment destacada va ser la interpretació dels dos moments culminants a nivell orquestral de la vetllada, els delicats intermezzi, punts de distensió en els drames d’ambdues obres.

El cor de la casa començà insegur, amb unes sopranos de sonoritats encara estridents i envellides. L’etèria espiritualitat del Regina Coeli arribà confosa i poc sincronitzada amb el fossat. Afortunadament, les coses milloraren al brindis de la mateixa Cavalleria i a l’òpera de Leoncavallo. Cal mimar el cor com un dels més importants actius que farà realment gran el nostre estimat teatre.

A Cavalleria rusticana el pes del drama recau en el personatge de Santuzza, la dona abandonada per l’amant a qui empeny a la mort. Oksana Dyka mostrà una veu potentíssima i poc més. El seu instrument, de sonoritats esfereïdores i poc matisat, suposà un llast per a l’emocionant partitura de Mascagni. Tampoc l’afavorí una maldestra prestació a nivell escènic.

Al seu costat, el Turiddu de Teodor Ilincai ens semblà interessant, amb una veu sana i prou potent per a la gran sala del Liceu, però amb una interpretació massa controlada i poc expressiva. Encara ha de fer seva la part de Turiddu.  

Del trio protagonista, sens dubte, el més destacat fou Àngel Òdena, amb una excel.lent personificació del fatxenda Alfio: tessitura homogènia, greus rotunds i aguts controlats. Bravo! Completà el repartiment la molt sentida i imponent Mama Lucia d’Elena Zilio i una sorprenent Lola en la veu de Mercedes Gancedo.

A Pagliacci l’aspecte vocal fou molt més compacte. Òdena se’ns mostrà ara com el sibil·lí Tonio, ostentant una vegada més les seves excel.lents qualitats, especialment destacades al pròleg de l’obra.

Marcelo Álvarez és un bon Canio, coneix a fons la partitura i els seus secrets, però una certa manca de volum i un cant un xic temorós no acaben de conformar com a resultat una actuació que enlluerni el públic, ni tan sols en la seva famosíssima i esperada ària “Vesti la giubba”. Hi mancà passió i rauxa vocal.

La Nedda de Dinara Alieva és convincent, més en l’apartat actoral que el vocal. Té una excel.lent tècnica però una veu poc destacada i de poca brillantor, aspectes que supleix amb la seva implicació escènica.

Al seu costat, el Silvio de Manel Esteve suposà el complement perfecte, tant per la seva actuació (que en aquesta producció ja comença en l’òpera anterior) com a nivell vocal. El somiador duo entre Nedda i Silvio fou un dels moments més destacats de la funció.

La gran triomfadora de la nit va ser la imaginativa producció de Damiano Michieletto, ja coneguda en la seva estrena al Covent Garden londinenc. Michieletto barreja personatges d’ambdues òperes per crear una simbiosi que afortunadament no traeix en cap moment a l’essència de cada part. El cinematogràfic neorealisme que embolcalla l’escena, magistralment il.luminat per Alessandro Carletti, s’adiu a la perfecció amb als veristes pentagrames de Mascagni i Leoncavallo. 



Fotos. A. Bofill

Últimes Notícies