Simfònica

Més enllà de La Força, el llegat de Williams amb l’OCM

Dissabte 14 Desembre 2019

L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM), dirigida per Vladimir Kulenovic, el 19 i 21 de desembre interpreta al Palau de la Música Catalana una selecció temàtica d’Star Wars, entre d’altres bandes sonores del compositor. 

La importància de les emocions davant la gran pantalla no és una tasca que vingui donada només per allò que entra per la mirada. De fet, el sentit de l’oïda és aquell que ens permet entendre el ritme visual de les imatges, sense el qual, no cobrarien vida. En la passada edició del Festival de Sitges es projectà l’estrena d’un documental de caire pedagògic dedicat a la banda sonora, Making Waves: The Art of Cinematic Sound (Midge Costin, 2019), en el qual s’explica quina funció fa i l’evolució que ha experimentat al llarg de la història fins als nostres dies. Dins de l’espectre de la BSO, que ocupa també els sons i efectes de post-producció, hi trobem la música. 

La música ja parlava per si sola molt abans de l’aparició del 7è art, quan era senzillament música concertant o escènica. Amb l’aparició del cinema sonor al segon terç del s.XX, es produïa la simbiosi perfecta perquè la composició s’obrís un nou camp al servei del cel·luloide; que si bé ja era un factor atractiu del directe en la primera fase del cinema mut, posteriorment s’erigí com a pilar imprescindible del simfonisme fins arribar a la seva màxima esplendor en la dècada dels 50. Poc després l’auge de la música pop, sintetitzadors,  l’ús de les noves tecnologies, eclipsaren durant força anys el paper de les grans orquestres i els seus compositors simfònics.  

Aquest desembre no tant sols s’acaba la tercera trilogia de la saga intergalàctica més famosa de la història del cinema. Han estat molts els directors que han anant construint visualment la història d’aquest mite modern des del 1977, començant pel mateix George Lucas, creador de la saga d’Star Wars; però al darrere d’aquests nou títols, i en tres etapes ben diferenciades, només existeix un nom al qual es pugui atribuir tota la seva concepció musical: John Williams

Més de sis dècades donant vida als films, la trajectòria del compositor nord-americà nascut el 1932 es pot calcular de moltes formes: ja sigui per les seves 5 estatuetes de l’Acadèmia dels Òscar, els 4 Globus d’Or, o els 23 premis Grammy que acumula ja als seus 87 anys; passant a termes més difícils de contar... potser seria més difícil de determinar els milions de persones que s’han emocionat alguna vegada o han taral·lejat algunes de les tonades més memorables dels films. John Williams ha esdevingut el creador de motius cinematogràfics que més s’han popularitzat els darrers 50 anys. Al s. XIX, G. Verdi ja experimentà el mateix èxit arreu d’Europa amb les melodies i fragments que apareixien en moltes de les seves òperes.

J. Williams es podria considerar un compositor neoromàntic, tot i que amb uns orígens molt lligats al món del jazz, llargament inspirat pels compositors de l’Edat d’Or del cinema com M. Steiner, E. W. Korngold, A. Newman. F. Waxman o també H. Mancini; a més, a més de les grans influències del romanticisme com P. Txaikovski, M. Mussorgski, I. Stravinski. R. Strauss, S. Prokófiev, A. Dvórák, G. Holst... I amb la referència de R. Wagner com a inspirador del leitmotiv com a recurs musical de tota l’obra de J. Williams.  A Star Wars temes com el de la força o la princesa Leia, la marxa imperial... es construeixen amb cèl·lules que fan un petit dibuix fàcilment identificable i que apareix en moments determinats de la pel·lícula per fer èmfasi a la presència d’un personatge en concret o indret al qual es vol fer referència. La construcció temàtica musical es podria fer extensiva als títols més populars del compositor com Superman, Jurassic Park, La llista de Schindler, E.T, Indiana Jones, o Harry Potter. 

És precisament que la música popularitzada a la gran pantalla, tot i estar elaborada per servir a la imatge, també és capaç de seguir exportant el seu magnetisme dins d’un programa de música cinematogràfica concertant. Només cal parar l’orella al davant d’una orquestra tant visual on les imatges formen part de l’imaginari col·lectiu i el record. Allà on la força ens acompanya. 
 

Últimes Notícies