opera

L’’Aida’ de Mestres Cabanes torna al Liceu

Dimecres 18 Desembre 2019

Després de Nadal torna l’òpera al Gran Teatre del Liceu, aquest cop encetant l’any amb un clàssic del gènere en el format més clàssic: del 13 de gener al 2 de febrer de 2020 Aida, de Verdi, s’instal.la al coliseu amb escenografia de Josep Mestres Cabanes i el debut com a protagonista d’Angela Meade.

La música de Verdi és immensa per la seva extraordinària capacitat expressiva, la seva profunditat intel·lectual i el component ideològic que s’hi amaga, fent que la seva personalitat artística suposés un revulsiu en el context del Risorgimento, esdevenint un mite. Verdi està en un permanent estat de gràcia que fa colpir-nos per la seva complexitat harmònica i la inventiva melòdica, d’atrapar-nos amb un tipus d’obra narrativa amb major atenció a la psicologia dels personatges, però també per haver-se servit de la millor literatura, que va des de Shakespeare a Victor Hugo. Ara, el Liceu ens presenta Aida, del 13 de gener al 2 de febrer de 2020. Segons el crític anglès Charles Osborne (The Complete Operas of Verdi, 1969), el relat del llibretista Antonio Ghislanzoni es basà en part en una antiga òpera de Metastasio, Titteti (1756), i en algunes escenes de Bajazet, de Racine, extret de l’argument esbossat per l’egiptòleg Auguste Mariette Bey.
 
Se sol creure que Aida va ser escrita per celebrar la inauguració del canal de Suez, i no és ben bé cert. Tal i com recorda el savi Roger Alier, l’òpera fou un encàrrec que arribà a Verdi després d’haver estat rebutjat per Gounod, per continuar el to celebratiu del fet històric. És per aquest motiu que està ambientada a l’antic Egipte, i presenta escenes simfònicocorals, amb àries magnífiques que recorren l’extensa partitura. La podem inscriure en el gènere de la grand’opéra, ja que Verdi va crear una obra espectacular, amb un gran desplegament de mitjans escènics, amb grans cors, escenes i efectes especials i un vestuari que, a l’estrena, va dissenyar Auguste Mariette i usava elements d’atrezzo d’or i de plata. Per a l’ocasió, el Liceu recupera l’escenografia que Josep Mestres Cabanes va concebre el 1945. Cabanes pertanyia a la gran escola de l’escenografia catalana, al servei de la pompositat però cuidant també l’intimisme. Aida és l’òpera que s’ha representat més vegades al Liceu; es va estrenar el 1871 a L’Opera de El Caire i, a La Rambla, es va fer per primer cop el 1877, després que el 76 s’estrenés al Teatre Principal.
 
Verdi va escriure un drama extens i molt intens sobre el triangle amorós que condueix Aida, Amneris i Radamès a la passió, l’amor i l’odi fins a les darreres conseqüències. Aida, la protagonista, és una princesa etíop que és capturada i duta a Egipte com a esclava. Radamès, un comandant militar, s’ha de batre entre el seu amor per ella i la lleialtat al Faraó però a més, és objecte de desig de la filla del poderós, Amneris.

En aquesta ocasió, el monstre escènic de Verdi anirà sota la direcció musical de Gustavo Gimeno, i amb Mariano Buccino com a Rei, paper de baix de relativa brevetat i sense altra dificultat que travessar la columna sonora de l’orquestra en els moments solemnes. Clémentine Margaine i Judit Jutasi seran Amneris, mezzosoprano amb límit agut al Sib4.
Per la seva banda, Angela Meade, que debuta al Liceu, i Jennifer Rowley són Aida, paper per a soprano spinto, amb tendència al dramatisme, que ha d’arribar amb comoditat al Do5. Radamès, tenor spinto amb ribets dramàtics que ha d’arribar còmodament al Sib3, ho seran Yonhhoon Lee i Luciano Ganci, mentre Ramfis ho són els baixos Kwangchul Youn i Marko Mimica. Marco Vratogna i Franco Vassallo seran Amonasro, un rol bastant intens però breu per a baríton que ha d’arribar al Sol3. En els papers menors trobem el Missatger Josep Fadó, rol molt breu però molt arriscat per a tenor líric, ja que cal cantar el seu paper davant de molta expectació. Finalment, la Sacerdotessa serà Berna Perles, que desenvolupa un paper molt breu per a soprano lírica, canta de lluny (Fernsingen) i és un paper ingrat cenyit a les escenes del temple de Fthà.
 
En les freqüents guerres entre egipcis i etíops, aquests s’endugueren la pitjor part.
En una ocasió anterior al conflicte, Aida, la filla del rei etíop Amonasro, va ser feta presonera i entregada com esclava personal a la filla del rei egipci, Amneris. En el moment en què comença l’acció, els etíops han iniciat una nova campanya contra Egipte.
 
A l’acte I, Radamès somia en obtenir la victòria al camp de batalla contra els etíops i aconseguir l’amor de l’esclava Aida, per això canta “Celeste Aida”, melodia que contrasta, per la seva subtilitat i expressiva direccionalitat amb les notes marcials anteriors. És una ària difícil, que arriba tres cops al Si bemoll agut, i el fet que l’últim d’aquests s’hagi de cantar pianissimo tot just acabat de sortir en escena amb la gola freda fa que sigui una de les àries més temudes per als tenors. En el recitatiu “se quel guerrer io fossi” escoltem al militar que espera ser designat cabdill del seu poble en la guerra contra els etíops, però després s’expressa com a enamorat: la glòria que anhela li servirà per coronar Aida i pujar-la a “un tron al costat del sol”.
 
Per la seva banda, Amneris, enamorada de Radamès, tem perdre’l per Aida. Radamès és nomenat per Ramfis el cap de les tropes i Aida canta “Ritorna vincitor”, on se sent dividida entre el seu amor com a filla, la lleialtat al seu país i l’amor per Radamès. L’ària comença de forma incisiva, amb melodia ascendent i esclatant, amb punts foscos i gran expressivitat i moments d’inquietud que requereixen un control vocal extraordinari, per les dinàmiques i la conducció de la veu. Ella també vol la victòria de l’estimat i suposa, amb el temps, la derrota del seu pare Amonasro. Amor i deure patriòtic llueixen en el cor generós de la jove angoixada, que al final de la pàgina implora compassió als déus (“Numi, pietà”).
 
A l’acte II es duen a terme danses per celebrar la victòria de Radamès, i Amneris dubta de l’amor d’aquest per Aida i si Aida està realment enamorada del jove guerrer. La protagonista entra a la sala i es produeix l’enfrontament entre les dues dones en el duo “Fu la sorte dell’ armi a’ tuoi funesta”, on queda manifest el contrast de les tessitures de les veus (soprano i mezzosoprano), acompanyades per la subtilesa de l’orquestració. Els temes musicals associats als dos personatges són elements tractats per Verdi de forma admirable.
 
A la gran porta de la ciutat de Tebes, Radamés retorna victoriós i les tropes marxen dins de la ciutat. Acte II (quadre II) té lloc la marxa triomfal, culpable que aquesta òpera, un drama íntim de pocs personatges, s’hagi valorat sempre com una grand’opéra amb un toc pompier. La gran escena, probablement la més esperada de l’òpera i en la qual Verdi va posar tota la carn a la graella, està admirablement construïda, amb l’himne “Gloria all’Egitto”, que causà tanta impressió que el khedive d’Egipte la volia convertir en himne nacional. L’entrada dels sacerdots ens fa entendre el seu caràcter rígid i fins-i-tot sinistre, ja que Verdi no tenia cap simpatia envers els col·lectius religiosos, i quan acaben els càntics entren les trompetes (tres en La i tes en Si), que presenten el tema principal de la marxa. Després hi ha un breu i eficaç ballet, i l’escena acaba amb un reiterat “Gloria all’Egitto”, amb el tema sacerdotal sempre a la zona inferior.
 
Aida i el seu pare Amonasro es queden a Egipte com a garantia per a una pau duradora amb els etíops, que seran alliberats. Aleshores, el rei, creient recompensar Radamès, li entrega la mà d’Amneris. El poble torna al “Gloria all’Egitto” i la marxa reprèn una darrera vegada la seva melodia, que acaba desfeta en acords terminals.
 
A l’acte III ens situem a la vora del riu Nil, en una nit càlida i semitropical, que l’orquestra dibuixa amb una fascinant introducció orquestral en la qual una flauta solista s’insinua sobre un acompanyament de cordes en sordina. Ens sembla sentir el riu i els petits sorollets de les bestietes que ronden pel càlid element. Al fons, se senten uns sacerdots. Es podria dir que estem a l’Egipte mil.lenari, en una nit màgica.
La dictadura sacerdotal obliga la princesa Amneris a passar hores en l’oració nocturna en un un temple. Apareix Aida, anunciada amb el tema propi, i la princesa-esclava emprèn una reflexió sobre el seu estimat (“Qui Radamès verrà”), i una ària (“Oh cieli azzurri”), que s’enllaça amb “Oh, patria mia”. L’orquestra s’enceta amb els vents metalls de forma melosa i exòtica. La veu, a capela, expressa sentiments compartits envers la pàtria, l’amor i el pare en un ambient intimista. La inquietud i l’esperança es baten en duel a “Oh cieli azzurri” i la música es torna sublim quan parla de la terra, amb un joc de reguladors acompanyats per un dibuix linial però ascendent que emociona, per tornar a la calma inicial.
 
El seu pare incita Aida que Radamés els expliqui l’itinerari de les tropes egípcies perquè els etíops, advertits per ell, tornaran a atacar Egipte. Aida es nega, però el pare li mostra una visió paradisíaca de la seva vida al costat de Radamès, però després ell la insulta per provocar-la i ella accedeix.
 
A l’acte IV, destaca la gran escena d’Amneris, que comença cantant ella sola a “L’aborrita rivale a me sfuggia”, amb aire clarament oriental i una introducció orquestral suggerent, fins que ella irromp desitjant salvar Radamès, que s’ha convertit en traïdor involuntari. Radamès confessa a Aida el camí que seguiran les tropes i això serà la seva fi: en el temple de Fthà, s’ha obert una tomba on ell i Aida, que l’espera allà, moriran després de cantar el duo “O terra, addio”. És una melodia tocada per la gràcia de l’elegància i la subtilitat i la magistral combinació entre la dolçor i el dramatisme, un duo on Verdi demostra que és un gran mestre de la creació melòdica i la conducció de les veus i, alhora, que sap trobar els elements perfectes per fer-nos vibrar. De mentre, Amneris resa amb la música del ballet del primer acte (“Immenso Fhtà”).


Fotos: Antoni Bofill

Més, sobre...: aida , verdi , mestres cabanes , liceu
Últimes Notícies