Fòrum Barcelona Clàssica

Música i paraula: conclusions

22-12-2019

Aquest dimecres, el Club Wagner va acollir una vegada més el Fòrum Barcelona Clàssica, tractant un tema que sovint passa desapercebut: la relació entre la música i la paraula. Juntament amb l’Aina Vega com a moderadora, vam comptar amb Elsa Álvarez, Sara Blanch, Francisco Poyato i Marta Rodrigo per entendre quins són els orígens d’aquesta relació i com es condicionen mútuament.

La música, ja des dels seus orígens, ha estat sempre lligada a la paraula. La seva relació, si més no, ha anat canviant al llarg de la història depenent de molts factors. Per entendre-ho, aquest dimecres vam comptar amb les opinions, el coneixement i les experiències de la crítica musical Elsa Álvarez, la soprano Sara Blanch, el repartorista Francisco Poyato i la també cantant Marta Rodrigo, especialitzada en oratori. Juntament amb l’Aina Vega com a moderadora, vam comptar també amb un públic amb ganes de participar i expressar-se.

Les primeres referències de música i paraula com a un tot les trobem a l’antic Egipte i a la Grècia clàssica, on Adorno situa els seus orígens en el “gest i el lament”, on el llenguatge prenia gran protagonisme en els cants de guerra i d’amor. Ja en l’edat mitjana, el cantar de gesta és substituït per l’indiscutible protagonisme de l’Església amb el pas de la monodia a la polifonia i la integració d’aquesta amb els texts sacres, convertint la música en una forma d’oració. Si més no, el gènere que elevà a la màxima expressió aquesta unió va ser l’òpera. En el Barroc es donen les condicions necessàries per al naixement d’un gènere que acabarà per sintetitzar totes les arts sota una mateixa batuta i que perdurarà en primer pla fins als nostres dies, juntament amb el lied. Ja després del Romanticisme, l’òpera wagneriana unirà encara més la música i la paraula, fent que el conjunt harmònic-melòdic resulti quasi tan narratiu com la pròpia paraula.

La relació entre ambdues no deixà de sorprendre al filòsof alemany Friedrich Nietzsche, que argumentava el vincle entre música i paraula com a equilibri de la societat (concretament l’atenenca) per la seva funció social reguladora a partir d’una catarsi o purificació. Així i tot, els arguments que s’exposaren durant el fòrum no passaren només pel discurs filosòfic sinó també pel científic i social. Francisco Poyato argumentà que la lletra és de gran importància, ja que no només es limita a un conjunt de sons sinó que conté una càrrega significativa que, acompanyada de la música, s’accentua encara més. Si més no, a causa de la diversitat lingüística moltes vegades no podem apreciar tot el pes emocional que el compositor ha dipositat en la seva obra, de manera que és responsabilitat del músic conèixer i entendre la lletra per fer arribar al públic aquesta sensibilitat extrema mesclada amb les inquietuds pròpies, fent de la música un llenguatge universal.

D’aquesta manera, podem afirmar que la paraula dona una raó de ser, és a dir, un impuls a la música que, al mateix temps, fa que la primera arribi amb més força a qui l’escolta. Si més no, no es tracta només d’una relació dual, sinó que hi intervenen altres aspectes com ara el vincle amb la imatge (representacions escèniques en una òpera o les bandes sonores en pel·lícules). Vivim en una societat cada cop més visual, on noves propostes escèniques per a una òpera romàntica busquen impactar a un públic que cerca una experiència més enllà del llibret. És aquí on Elsa Àlvarez proposa una qüestió: una òpera sense escenificar podria tenir tan d’èxit? La soprano Sara Blanch, des de la seva experiència, argumenta que una òpera és un conjunt total que engloba tots els seus aspectes i que cada un d’aquests es complementa amb els altres, entrellaçant-se per oferir una aposta on es sintetitzen totes les arts en una. Eliminar l’escenografia podria implicar que no comprenguéssim la seva acció narrativa, és a dir, les emocions i el desenvolupament dels personatges, fent que no siguin percebuts com a “reals” per al públic.

Per la seva banda, Marta Rodrigo argumenta des del punt de vista històric com la música s’ha apropat a la població també per la paraula. La Reforma de Martin Luter acosta el text litúrgic a la societat mitjançant la música, considerada l’art per excel·lència del protestantisme, com un do de Déu per la seva naturalesa intangible. I és que en el cervell humà, d’acord amb la psiquiatria moderna, la música impacta en la part emocional, que es contraposa amb la part racional que acull el llenguatge, de manera que la música vocal, en realitat, acaba arribant a ambdues parts provocant una reacció única a qui l’escolta.

L’òpera no és ni molt menys l’únic gènere que impulsa la relació entre música i paraula a partir de les seves àries i recitatius. El lied requereix d’un esforç emocional per part del músic, fins i tot més que en l’òpera, ja que una sensació de nuesa i la qüestió imaginativa que envolta aquest gènere (afegint que no està pensat per ser interpretat en un escenari amb públic), fa que s’estableixi una connexió emocional que també varia segons la llengua de l’obra. Amb això fem referència a la forma en què interpretem una cançó popular catalana, de la qual coneixem la seva història, llengua i significat, a com interpretem un lied de Schubert; la connexió emocional de l’oient serà més gran amb aquella obra de la qual conegui la llengua, que aporta al mateix temps la calidesa d’allò que és propi. Si més no, quan parlem de música vocal volem fer referència a un significat, a una intenció. És per això que, segons les cantants Marta Rodrigo i Sara Blanch, l’afinació o altres aspectes tècnics perden importància davant de la necessitat de comunicar-se amb el públic. Si l’intèrpret no s’emociona, el públic tampoc ho farà.

Amb tot, arribem a la conclusió que la música i la paraula, en realitat, són germanes. Una es complementa amb l’altra i juntes, provoquen una reacció única a l’espectador. Es tracta d’una relació llarga i amb molta història que ha demostrat amb la seva naturalesa intangible la capacitat d’arribar i emocionar, de transmetre i compartir un llenguatge comú i universal que no entén de llengües ni nacionalitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *