Cinquanta anys després que l’Orfeó Català l’interpretés per primera vegada de manera íntegra, aquest dimarts Jordi Savall va dirigir la primera part de l’Oratori de Nadal de J.S. Bach al Palau de la Música Catalana, interpretada per La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations, la soprano Katja Stuber, el contratenor Raffaele Pe, el tenor Martin Platz i el baríton Thomass Stimmel.
Ara que s’acosta Nadal, a tots ens ve de gust la tonalitat major: és temps de celebrar en comunitat, de compartir una joia que no sabem massa d’on ve però que s’acaba escampant d’alguna manera o altra. La música barroca comparteix amb aquestes dates una determinada màgia mística i m’atreviria a dir que, especialment Bach té el poder d’eixamplar l’ànima, d’estirar un no-sé-què interior cap a enfora.
Així, tenint en compte el repertori i la fitxa artística del concert de dimarts passat, el resultat només podia ser de primer nivell. Considerant que, a més, es tractava de l’aniversari de l’estrena d’aquesta mateixa obra per part de l’Orfeó Català i que era la primera vegada que Savall dirigia de manera íntegra l’obra, segurament l’expectativa era igual d’alta. Estava clar que seria una versió històricament informada – de fet, el mestre declarava just abans de començar el concert a Catalunya Música que oferirien una versió basada en els textos originals, que realitzarien un fraseig, uns tempos i una articulació apropiada als criteris històrics i a la manera de l’època de Bach – per tant, només quedava gaudir del concert.
Abans de començar, Savall va dirigir unes paraules al públic per informar que afinarien els instruments entre cantates i per demanar que no s’aplaudís fins al final. Aquí, de manera una mica ingènua, voldria deixar a l’aire el debat sobre si són preferibles uns estossecs exagerats i un murmuri sobtat entre cantates o uns aplaudiments sincers. La música es trenca de totes maneres però el clima que es genera és molt diferent.
Sigui com sigui, l’
Oratori de Nadal s’inicia amb un esclat de joia, d’alegria i felicitat. Ha nascut el nen Jesús i així ho celebren els vents metall i les timbales. La
Capella Reial de Catalunya va entrar amb la majestuositat brillant que demana aquest principi, amb un uníson esclatant i una presència que era tota una declaració d’intencions. El so va ser espectacular al llarg de tota l’obra i la qualitat vocal, innegable però en els passatges que podíem sentir les cordes per separat, s’apreciava la diferència de colors i timbres de veu. A l’hora de dirigir-se al director o al públic, fins-i-tot de gesticular també hi havia alguns matisos que feien visible el caràcter solista dels intèrprets. De totes maneres, el conjunt preparat per
Lluís Vilamajó va excel·lir de principi a fi.
Pel que fa els solistes, el tenor
Martin Platz, amb una veu jove, delicada i sense estridències, es va presentar amb uns mitjos molt convincents i plens. Tot i que la gesticulació als recitatius es feia un pèl imposada i hauria sigut més natural mantenir un posat més relaxat, va preservar un molt bon fraseig al llarg de tot l’oratori, també en els passatges més ràpids, articulant absolutament totes les notes.
D’altra banda, el contratenor
Raffaele Pe va cantar amb una veu vibrada i vellutada però més aviat tirada enrere. A les àries va poder lluir uns aguts molt bonics, precisos i càlids. Tot i que de vegades perdia presència en la teixidura mitja, cal felicitar-li els pedals amb crescendo progressiu, els trinos àgils i molt ben portats i uns salts intervàl·lics importants que els feia fàcils.
Thomass Stimmel va substituir Manuel Walser i va ser, sens cap mena de dubte, una aposta del tot encertada. Amb una veu gruixuda però amable, profunda, punyent embolcallava la sala i l’omplia fins a l’últim racó: Stimmel va lluir uns greus infinits i uns mitjos que apel·laven al públic assistent. Va defensar les àries amb unes brodadures lleugeres i amb una interpretació sentida i elegant. Bravo!
A la segona cantata, dedicada a l’anunciació als pastors, vam poder sentir els oboès d’amor i oboès
da caccia, amb un so més tranquil i fosc que els oboès comuns per recrear el món d’aquests personatges. Cal dir que, tot i que
Le Concert des Nations va sonar impecable al llarg del concert, a l’inici d’aquesta cantata hi va haver algun petit desajust a la secció de vent fusta. Tot i això, el conjunt es va mostrar còmode i habituat a l’estil del repertori, als companys intèrprets i al director. A destacar el solo de la flauta travessera en diàleg amb el tenor d’aquesta segona cantata. Així mateix, també cal felicitar Elionor Martínez en el paper d’Àngel, amb un solo molt rodó, cristal·lí i lleuger.
Finalment, a la tercera cantata vam poder escoltar la soprano
Katja Stuber en duo amb Stimmel, amb un timbre de veu molt clar i franc i uns dibuixos melòdics ben resolts però a qui, en general, va faltar escolta. Va quedar unes cromes alta en una nota llarga aguantada a l’inici del duo i en d’altres moments no va acabar de sonar homogènia amb la resta. De totes maneres, cal dir que va defensar el seu paper amb gran solvència. D’altra banda, el violinista
Mandredo Kraemer va interpretar el seu passatge solista de manera calmada, conscient, amb un fraseig llarg i sense pretensions, ensenyant les interferències pròpies dels instruments històrics i amb la seguretat que li atorga la seva carrera musical.
Per últim,
Jordi Savall va dirigir amb gestos elegants, sobris i suficients. El fet de decidir interpretar les sis cantates en dos dies consecutius en comptes de fer-ho de manera seguida (en un únic concert de tres hores) segurament apropa aquest tipus de música a un públic més ampli i ajuda a fer-lo més assequible, malgrat alguns es van quedar amb les ganes de sentir-la tota sencera. Sigui com sigui, la joia final del cor va arrencar uns aplaudiments que, tot i que van durar força més de cinc minuts no van aconseguir cap bis: l’endemà tocava seguir amb les cantates restants.
Foto: Jordi Savall, Concert des Nations i Capella Reial de Catalunya (font, diari ARA)
