Simfònica

El costat fosc de la força

01-01-2020

Com ja és costum els darrers anys coincidint amb l’estrena d’una nova pel·lícula de la saga Star Wars, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae ha ofert un concert amb música de cinema de John Williams. La banda sonora protagonista, òbviament, va ser la de Star Wars, però com en els concerts anteriors, vam poder sentir-ne d’altres, en aquest cas les de Harry Potter, Superman i E.T. Per la platea del Palau de la Música vam tornar a veure desfilar els personatges de Star Wars, aquesta vegada d’una manera més discreta que en alguna ocasió anterior.
El concert, sense mitja part, va començar i acabar amb Star Wars. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae ha convertit gairebé en una tradició nadalenca el concert de Star Wars, que va començar l’any 2015, amb l’estrena del setè capítol de la saga. Enguany és el tercer concert, coincidint exactament amb la data de l’estrena mundial de L’ascens de Skywalker. Si bé el primer concert va ser d’allò més espectacular, amb un programa que anava força més enllà de la música d’aquestes pel·lícules i incloïa moltes més bandes sonores de Williams, els dos darrers concerts han estat més discrets. No tan sols per un programa més reduït, sinó també per l’absència de cor i l’actuació també força més reduïda dels actors a la platea del Palau.

Com no podia ser d’altra manera, el concert s’obria amb el tema principal de Star Wars, que servia per posar-nos en òrbita i fer-nos entrar a l’imaginari dels personatges de Lucas. Després arribaven les peces Across the Stars i Duel of the Fates. Aquesta darrera, pertanyent al primer capítol, L’amenaça fantasma, té un cor espectacular que li dona un aire absolutament èpic. En aquest cas no hi havia cor i el seu paper el van fer els trombons, però l’efecte no va ser ni de lluny el mateix. Les bandes sonores, com el Bolero de Ravel, no són especialment imaginatives quant a temes, sinó que juguen amb la instrumentació per fer augmentar la tensió dramàtica. La música èpica de John Williams ja fa de per si un ús extraordinari del vent metall; si el paper del cor l’assumeixen els trombons, l’equilibri es trenca i l’efecte èpic perd força. S’ha de dir, però, que el metall de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae va ser superb, esplèndid, perfecte. Va tocar totes les peces amb una seguretat impressionant i amb un so sòlid i sense fissures.

Les pel·lícules que complementaven Star Wars eren només tres: Harry Potter, Superman i E.T. A Harry Potter hi vam trobar a faltar el so del xilòfon que dona el toc de màgia al tema de Hedvig. El va substituir un piano, que no quedava malament, però que no tenia aquell dring màgic del xilòfon. Més enllà d’això, cal tornar a remarcar la presència del metall, imponent i majestuosa, que ens feia somniar i semblava que érem presents dins les pel·lícules.

La presència dels actors va ser decebedora, va passar gairebé de resquitllada. Els havíem vist aparèixer just al principi del concert, de manera discreta, i quan s’esperava que sortissin, a l’inici de la Suite Star Wars, no van fer acte de presència en cap de les cinc peces. Acabat el programa, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae va arribar el torn de propines, que va començar amb Indiana Jones, i després, amb l’anunci del director, va tornar a sonar la Marxa Imperial de Darth Vader, el costat fosc de la força. Exactament aquí, just al final de tot, va ser quan van reaparèixer els actors, però de manera discreta i estàtica, Darth Vader pel passadís central i la princesa Leia pel lateral, amb l’espasa làser. Havent vist quatre anys enrere la magnífica actuació i compenetració dels actors amb la música, aquesta vegada vam trobar a faltar una entrega més gran.

John Williams, un dels grans noms de la música clàssica dels nostres dies, no és només un compositor de bandes sonores. La seva música transcendeix el cinema i es pot escoltar al marge de les pel·lícules perquè té personalitat pròpia.

Foto: OCM arxiu


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *