Coral

Hallelujah!

Dijous 2 Gener 2020

Després de l’èxit obtingut l’any anterior, el 23 de desembre es va realitzar la segona edició del Messies Participatiu organitzat per l’Associació Messies Participatiu Barcelona a L’Auditori, enguany interpretat per l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí, el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió com a cors pilot, un cor de 450 participants individuals, la soprano Irene Mas, la contralt Anna Alàs, el tenor David Alegret i el baríton Elías Benito, tots sota la direcció de Josep Vila i Casañas.

Ens trobem en dies de reflexió personal i propòsits ambiciosos, de balanç, però també són dies de passar acompanyats, d’oferir temps, àpats i regals als amics i família. Aquesta idea de compartir (en aquest cas, música) és precisament la que va protagonitzar el concert del Messies Participatiu de l’altre dia. Si bé el Messies de Haëndel és una de les obres que més s’interpreta aquests dies, costa trobar-ne un que consti d’un cor participatiu tan nombrós.

L’orquestra barroca Vespres d’Arnadí va encarar l’obertura marcant el contrast en les dinàmiques, fet que atorgava un caràcter expressiu al número. Al llarg de tota l’obra, de fet, la força i la seguretat del conjunt van ser un punt de suport per la resta d’intèrprets: tot i tractar-se d’una orquestra de petites dimensions, no va quedar sobrepassada per la quantitat de so dels participatius en els moments de tutti. A destacar el solo de trompeta del «The trumpet shall sound», precís i brillant i el de la concertino a «If God be for us» per la direcció de les respostes i la conducció de totes les frases.

David Alegret, que va haver de substituir a última hora al també tenor Lluís Vilamajó, va defensar el seu paper amb una veu coberta i gens estrident i agilitat en els passatges més ràpids. Tot i que va necessitar estar força pendent de la partitura i, per tant, es trobava limitat en la gesticulació, va executar les seves parts amb seguretat i professionalitat. La contralt Anna Alàs va presentar-se des del principi amb una veu plena, madura i gens pesante i amb uns greus de pell de gallina. A felicitar també unes frases molt ben conduïdes, amb uns pedals que aguantaven el vibrato fins al final. A destacar igualment la presència de la cantant dalt de l’escenari que, amb serenitat i confiança, s’adreçava directament al públic. Igualment a nivell d’interpretació, cal parlar de l’ària «He was despised», amb un canvi del col·locació de la veu en un moment determinat per donar èmfasi al text i una especial atenció a les consonants de «shame and spitting» final. Potser la falta de treball conjunt amb Alegret es va notar en el duo «O death», on la projecció del tenor va quedar més recollida i la de la contralt més endavant.

Elías Benito, baríton, tot i no tenir una veu especialment gruixuda, sí que va fer sonar uns greus ben treballats i uns mitjos vellutats amb una denotada voluntat de fer arribar el missatge al públic. Irene Mas, soprano, va interpretar les parts de soprano amb solvència, passant per les notes ràpides amb detall, realitzant uns salts intervàlics nets i dolços, i uns dibuixos melòdics acurats. Transmetia tranquil·litat i força amb un color ben trobat als mitjos, tot i que perdia presència als greus i que tenia uns aguts un pèl vibrats pel tipus de música. Va interpretar l’ària «I know that my redeemer liveth» amb delicadesa i gran destresa expressiva.

El Cor de Cambra de Granollers (Josep Vila Jover, director) i el Cor Jove Amics de la Unió (Marta Dosaiguas, directora) van executar les seves parts amb un so homogeni i cuidat. Tot i algun desajust en els passatges més ràpids de l’inici, van trobar-se mes còmodes als números finals, a destacar el «Their sound is gone out», el «Let us break their bonds» o el «Since by man came death». Les sopranos van presentar un color jove amb uns aguts brillants i precisos i els baixos van mostrar un so rodó, segur i ample. En un primer moment va faltar força en els tenors però van fer-se escoltar durant la segona meitat del concert i les contralts van defensar la seva corda amb habilitat, tot i que va faltar enfosquir el color.

Qui va ser el protagonista indiscutible de la nit, però, va ser el cor de participants individuals (Alfred Cañamero i Martí Ferrer, directors preparadors) que omplia a vessar els dos patis de butaques laterals, a més de la meitat de l’escenari. L’entrada d’aquest cor de més de 450 persones a l’inici de l’obra va ser impressionant per la quantitat de so. Els desajustos en el tempo que es van anar donant al llarg de l’obra van ser totalment normals pel volum de gent i la distància que els separava del director. Així mateix, també cal dir que la pronúncia del text tenia un fort accent català i alguns intervals i acords finals quedaven calats.

Tot i així, insisteixo amb el mèrit de voler formar part d’aquesta experiència i l’ambient que la caracteritza: l’«Hallelujah» que va tancar la segona part va ser espectacular i es notava que estava cantada amb l’emoció a flor de pell. Ara bé, cal posar el toc d’atenció en els estossecs d’entre moviments, que van ser exagerats i no venien només del públic: el silenci també forma part de la música.

Finalment, a destacar la mà esquerra de Josep Vila Casañas a l’hora de donar indicacions a un gruix de cantants de coneixements musicals tan diferents. Elegant, conduint els intèrprets amb un gest amable, va fer caminar la melodia en els passatges lents i va decidir forçar més el tempo als ràpids.

Ja per acabar, en aquesta crítica volia parlar d’un dels participants individuals que em va cridar l’atenció per dos motius: perquè portava uns texans blaus mig gastats (tothom anava de negre) i perquè no va obrir la partitura en cap moment de les tres hores de concert. Trobo que son dos trets significatius de l’essència popular (pertanyent al poble) i popular (coneguda per tothom) d’aquest Messies. Desitgem que la propera edició d’aquest 2020 sigui també d’aquesta manera: que per molts anys puguem cantar l’«Hallelujah»!

Fotos: Messies Participatiu, arxiu

Últimes Notícies