opera

Aida: l'esclava de l'ortodòxia

Dissabte 18 Gener 2020

Aquest dilluns dia tretze es va estrenar al Liceu la nova producció d'Aida. Amb la direcció musical de Gustavo Gimeno i els històrics decorats de Josep Mestres Cabanes, el Gran Teatre va apostar per un clàssic de clàssics recurrent a l'òpera de la Rambla. L'estrena va suposar el debut absolut d'Angela Meade al paper d'Aida.

Pàtria, honor i amor. Aquests són els tres 
Leitmotiven que repeteix Verdi en les seves òperes, i Aida no n'és una excepció. En una posada en escena espectacular i un elenc d'alt nivell, el Liceu posa tota la carn a la graella per una de les produccions més esperades d'aquest segon tram de temporada. Almenys per l'assidu públic del Gran Teatre que aplaudeix l'ortodoxa representació, pràcticament encegat per l'esplendor dels excel·lents decorats de Mestres Cabanes, un dels millors escenògrafs de la postguerra barcelonina. I és que malgrat la innegable qualitat de la posada en escena, estem davant d'un Aida que no aposta ni aporta res de nou a l'espectador. Un “bravo!” abans d'hora a la fi de l'extrem “Celeste Aida”, indicava que el públic que freqüenta aquests seients obvia el desfasament del contingut i la forma de l'obra i aplaudeix amb fervor propostes que podrien haver estat exactament representades ara fa cinquanta anys.

Malgrat l'hiperrealisme i el gran domini de l'angle mestre de l'escenografia, la resta d'elements disten de ser fidels a la realitat històrica de l'Egipte d'Aida i manca absolutament de representativitat. Sorprèn la presència d'un sol figurant negre en una multitud d'esclaus suposadament Etíops interpretats per gent que no ho és. És irònic
que, a la primera escena, els dos personatges que apareguin siguin interpretats per asiàtics, cosa que ens fa pensar que ens trobem davant d'un drama japonès. Però no, és un grup de gent europea interpretant Egipcis i Etíops que porten vestits propis d'una festa veneciana renaixentista.
Impacta que s'aplaudeixi i es perpetuïn els rols de gènere en una òpera al  segle XXI, amb una Amneris histèrica i una Aida incapaç d'imposar-se. I, per descomptat, totes dues bojament perdudes pel fort i ferm Radamès. Si bé és cert que seria un error desvirtuar la història original i la "parola scenica" de Verdi amb un canvi radical de guió, un gir en quin gènere representa cada rol en l'acció podria entrar en consonància amb un buscat públic jove acostumat a la dialèctica del "me too" i la
sororitat.  Aquest conservadorisme contraproduent d'aquesta Aida, però, no és un cas aïllat. És un més d'una temporada operística d'enguany, ortodoxa i que prima una gran recaptació d'un públic envellit per sobre la innovació i el progrés.

Tot i el despropòsit conceptual de la representació, l'òpera s'inunda de virtuosisme vocal amb un elenc de primera divisió. El clar protagonista que va captar tots els focus a l’estrena és el Radamès interpretat amb potència i una gran direccionalitat vocal pel sud-coreà Yonghoon Lee qui, de forma pràcticament marcial, envaïa tot l'escenari amb la seva presència. Un tenor 
spinto  que, malgrat la fermesa en l'exclamació que li requereix un personatge com un soldat egipci, té mancances en la finor expressiva que Verdi buscava en certs passatges.
Una falta de decòrum que s'evidencia al costat de l'Aida d'Angela Meade qui, en consonància amb el que simbolitza el seu personatge, excel·leix en expressivitat i regulació de les dinàmiques amb un particular "vibrato stretto" que aixeca opinions diverses en el públic assistent. 
Clémentine Margaine en el paper d'Amneris té una veu potent que hàbilment dirigeix cap a Aida, contra qui llança tota la fúria i histerisme i transmet el que era tenir tot un sistema en contra, amb una mirada nata penetrant i impositiva. Malgrat la gran diferència tímbrica entre tots tres artistes, les tres veus casen sorprenentment.
Ara bé, tot amb què brillen com a cantants ho enfosqueixen com a intèrprets. La falta de química entre Radamès i la seva estimada Aida, com així una falta de desenvolupament escènic, tant per part dels protagonistes com del cor, i uns figurants que semblen estàtues
enmig d'una font de dramatisme musical, fa encara més tètrica i antiquada la representació en un acabat d'estrenar 2020.
L'única excepció és el faraó, que dóna vida el baix Mariano Buccino que aconsegueix reunir una adequació vocal i interpretativa, generant un halo al seu voltant que secunda amb una esmorteïda però impositiva veu.

L'orquestra simfònica del Liceu, com sempre, brillant. Tot i que molts recordem Aida per la famosa marxa triomfal instrumental, la part orquestral té un paper secundari i molt pocs cops pren el protagonisme a la veu a excepció dels inicis de quadre. L'orquestra és subtil en les entrades però amb una capacitat de creixement sonor al llarg de les àries molt sòlida i que en cap cas trepitja els cantants. I tot això ho fa a la batuta de Gustavo Gimeno que torna al seu país natal després de triomfar arreu d'Europa i Amèrica.

L'únic element amb què la direcció artística ha innovat, liderada per Thomas Guthrie, ha estat amb la dansa. Tot i els pocs moments de ball, el coreògraf 
Angelo Smimmo, s'arrisca i aconsegueix transmetre el trànsit espiritual que viu la sibil·la sacrificada al temple i l’esclat eròtic per parts dels Eunucs del palau davant d'Amneris, a través d’una dansa trencadora i visceral. El que pot semblar un encert expressiu i modernitzador genera repulsa a un públic que murmura consternat.
 


Més, sobre...: ópera , aida , liceu , verdi , cabanes , romanticisme
Últimes Notícies