L’Auditori ha decidit apostar molt fort per l’any Beethoven, ja que la marató va començar un dissabte a les 10 del matí i va acabar passada la mitja nit. No incloïa la totalitat de la música de cambra de
Beethoven —hauria calgut el cap de setmana sencer per fer-la—, sinó només la producció per a piano i altres instruments. Però l’espectacularitat del projecte no s’acabava en la idea de la marató, sinó que s’hi afegia el fet que tots els concerts eren gratuïts. Va ser com una cursa de relleus, en què el públic entrava i sortia, de manera ordenada, però amb certa llibertat.
Vam poder escoltar formacions estables com el
Trio Ludwig, el
Trio Arriaga i el
Trio Fortuny, i d’altres músics de la rellevància de
Vera Martínez Mehner, Daniel Ligorio o Enrique Bagaría. Tots ells van fer unes interpretacions excel·lents dels trios per a piano, les sonates per a violí, i les sonates per a violoncel. El Trio Ludwig, format pels germans Abel i Arnau Tomàs i la pianista coreana Hyo-Sun Lim, va exhibir un nivell excel·lent i a cada concert mostren una progressió en la interpretació de la cambra per a piano. Les sonates per a piano les vam sentir en tres concerts diferents, pels germans Vera i Claudio Martínez Mehner, per Miguel Colom i Víctor del Valle, i per Josep Colomé i Enrique Bagaría. Les sonates per a violoncel es van sentir en dos concerts, interpretades per Daniel Claret i Àlex Ramírez, i per Arnau Tomàs i Kennedy Moretti.
L’experiència va ser totalment immersiva —14 hores de música en 9 concerts—, en el marc de la
Sala Oriol Martorell, la sala de la cambra de L’Auditori, on la música intimista es fa tan acollidora. I també va ser un aparador per fer encara més visible la vàlua dels intèrprets de casa nostra, en unes interpretacions de primera divisió que no tenen res a envejar als millors intèrprets internacionals. La música de cambra de Beethoven necessita primeres espases, per la dificultat tècnica, i per fer arribar la intensitat expressiva de la seva música, i tots els intèrprets que van passar per L’Auditori ho eren.
El públic va respondre amb entusiasme, i la gratuïtat va fer que s’hi acostessin persones que no van habitualment a concerts. Tot i així, i essent que la gent podia entrar i sortir de la sala enmig d’un concert, el respecte i el silenci van ser bastant absoluts.
Foto: Cartell Festival Beethoven250 de Felix Serrano.