opera

Aida al Liceu. La màgia del passat

Dilluns 20 Gener 2020

En la nodrida història del Gran Teatre del Liceu, l’ Aida de Verdi ha estat l’òpera més representada, concretament 454 funcions, a les que s’hauran d’afegir les 14 d’aquesta nova tanda que es podrà veure fins el 2 de febrer. La llista del Top Ten leceista continua encara amb una altra obra de Verdi, Rigoletto, a més a més d’obres del repertori francès com La favorite o Faust. Més Verdi encara, Il trovatore, Donizetti (Lucia di Lammermoor) i Meyerbeer amb Els hugonots (225), la grand opéra que no s’ha tornat a representar des del llunyà 1971.

El tercer edifici commemora enguany els 20 anys de la seva inauguració. Ha estat, per tant, una voluntat històrica la que ha portat el teatre a tornar a programar l’òpera de Verdi. Si la temporada s’iniciava amb una Turandot futurista en la sorprenent producció multimèdia de Franc Aleu, amb aquesta Aida el Liceu ha volgut girar la mirada cap al seu gloriós passat, almenys pel que fa a la seva vessant escenogràfica.

Assistírem a la segona funció, la del 14 de febrer i la primera del segon repartiment. En aquesta ocasió l’orquestra del Liceu ha estat dirigida pel valencià Gustavo Gimeno, amb una visió molt unitària de la llarga partitura verdiana, amb un bon control de les dinàmiques i els volums, però sense encisar en els moments més lírics, com el delicat preludi o l’escena de nocturn vora el Nil de l’acte tercer. L’orquestra sonà compacta, sense els desajustos d’altres títols, amb una millora considerable especialment en la secció de metalls, tan importants en els moments més triomfals de l’òpera.

El cor, visiblement nodrit amb reforços externs, també tingué una feliç prestació sota la direcció de Conxita Garcia. Destacà la secció masculina, amb unes poderoses interpretacions en escenes tan compromeses com la del temple de Ftah al final de l’acte primer o el judici dels sacerdots al començament del quart.

Malauradament, un teatre de grans veus com el Liceu, unes veus unides inevitablement a l’òpera de Verdi (el recompte que en fa el mestre Tribó al programa de mà és impressionant), semblà empetitir uns cantants a mig gas.

La soprano nordamericana Jennifer Rowley debutava la protagonista etíop i també al teatre de la Rambla. És la seva una veu interessant, amb uniformitat a tota la tessitura i calidesa de timbre, malgrat alguns aguts poc cuidats. La soprano decidí culminar l’acte segon amb el mític Mi bemoll, proesa que passà bastant desapercebuda per la poca potència de l’emissió. Deixant de banda aquesta curiositat, a la seva interpretació li mancà rauxa, passió verdiana, italianità.

Irregular va ser el tenor Luciano Ganci, amb bons aguts i una veu agradable, però amb alguns problemes tècnics que, a mesura que avançà la funció, afectaren a la seva interpretació, amb un final de l’acte tercer on el cantant va haver de fer ús de la declamació davant d’una veu que ja no responia. Afortunadament, en el meravellós duo final del següent acte, Ganci semblà recuperar-se.

L’Amneris de Judit Kutasi tingué, malgrat un color vocal no especialment agradable, una progressió ascendent, que culminà amb una sentida escena del judici a l’acte quart, que el públic premià amb ovació.
Àngel Òdena configurà una excel·lent caracterització del sibil·lí Amonasro. No hi faltaren a la seva interpretació els accents verdians, la passió llatina... aspectes que en algun moment afectaren a la correcta afinació d’alguns passatges, però que a canvi conformaren un personatge colpidor.

En la banda oposada se situà el Ramfis de Marko Mimica, un baix de veu indefinida, sense la rotunditat vocal necessària per a una part amenaçadora, gairebé demoníaca, com la de Ramfis. Suposem que la corda de baix deu ser la més perjudicada en els temps actuals, ja que tampoc el rei de Mariano Buccino arribà al nivell acceptable, amb seriosos problemes d’afinació. Bona prestació la de Josep Fadó en la insignificant part de missatger, com també la soprano Berna Perles com a sacerdotessa.

En aquest exercici commemoratiu es recuperà (es diu per darrera vegada) l’antiga escenografia de Mestres Cabanes, vista per primer cop al teatre ara fa 75 anys. Malgrat el temps transcorregut, els papers pintats del genial manresà encara continuen seduint el públic amb el seu ús de la perspectiva, una màgia escenogràfica amb majúscules. Lamentablement la direcció d’escena d’aquesta nova reposició, a càrrec de Thomas Guthrie, no anà gaire més enllà d’un pròleg i epíleg amb l’escenari buit de decorats i unes interessants parts de ballet a forma de capoeira. Els personatges ens semblaren deixats a la seva pròpia improvisació, amb una interacció gairebé inexistent i mancada de qualsevol contingut dramàtic.

Malgrat tot, en aquestes èpoques de freds plafons escenogràfics, de produccions carregades de continguts críptics o de la vulgaritat convertida en substrat operístic, no deixa de ser un bàlsam poder admirar, ni que sigui per darrer cop, el resplendor dels anys gloriosos del nostre estimat teatre.

Foto: A. Bofill, Aida.

Més, sobre...: liceu , aida , verdi , Jennifer Rowley , Luciano Ganci
Últimes Notícies