El contratenor francès Philippe Jaroussky s’ha presentat novament en recital al Palau de la Música, amb un repertori del tot inusual per a un contratenor: el lied de Schubert. Sembla que Andreas Scholl ha creat escola, ja que a part de Jaroussky, també vam poder sentir Xavier Sabata interpretant el Winterreise. Sens dubte, Jaroussky és un bon cantant, però el lied no és repertori per a la seva veu.
Acompanyat del pianista Jérôme Ducros, tots dos van enfilar un programa dedicat íntegrament a Schubert, que s’estructurava en quatre blocs, entremig dels quals es van intercalar dues peces per a piano, també de Schubert. Jaroussky va cantar alguns dels lieder més cèlebres del compositor austríac, com An die Musik, An Sylvia o Herbst. Cantar lied exigeix una emissió de la veu del tot homogènia, per poder abordar frases tant ascendents com descendents, amb facilitat. Aquest va ser el punt feble de Jaroussky.
El contratenor francès, que excel·leix en la interpretació del repertori barroc, no va saber trobar la manera adequada d’acostar-se al romanticisme de Schubert. Malgrat el treball evident, que s’apreciava en un fraseig molt cuidat i un preciosisme en la dicció de les frases, hi havia una mancança tècnica en el pas de la veu de pit a la de cap, que creava disfuncions quan passava del registre central a l’agut en un legato. Com a contratenor, Jaroussky té una veu més aviat prima, que no li deixa gaire marges per fer matisos d’intensitat. I Schubert requereix tots els matisos de la veu per expressar l’emoció continguda de les seves cançons.
El Schubert de Jaroussky va ser molt detallista, però fred. El contratenor deixava veure el seu treball esforçat i la seva comprensió del món schubertià, però el resultat no arribava al públic. Jaroussky comunicava, però els límits tècnics de la seva veu no li permetien expressar tot el que volia dir. En alguns casos van faltar harmònics i la veu sonava plana. Per al barroc funciona molt bé, però Schubert és un món diferent.
Jérôme Ducros, en solitari, va oferir la Klavierstück D. 946/2, que va sonar massa dolça i arrodonida, sense respirar l’angoixa inherent a Schubert. En canvi, l’Impromptu D. 899/3 va ser del tot exquisit; va expressar emocions i sentiments a flor de pell, i Ducros va demostrar un gran control de la força dels dits en una peça tècnicament molt exigent per a la mà dreta.
És ben sabut que el repertori tradicional dels contratenors es limita normalment al barroc, i potser Jaroussky tenia ganes d’explorar-ne de nous, però malgrat el seu esforç i dedicació, el resultat no va ser satisfactori. Philippe Jaroussky és un dels millors contratenors del moment, però en el seu repertori natural.
Foto: Jérôme Ducros, Philippe Jaroussky (Font: ara.cat)
