Lied

Les veus catalanes i reivindicatives del Palau

31-01-2020

El cicle Intèrprets Catalans del Palau de la Música ens brinda l’oportunitat de gaudir de tres efemèrides essencials per la nostra cultura, com els aniversaris de Toldrà, Gerhard i Carner i la música. El tenor David Alegret, al costat d’Albert Guinovart, actuarà el proper 4 de febrer 2020 a les 20.00h al Petit Palau en ocasió del 125è aniversari del naixement d’Eduard Toldrà. La soprano Núria Rial i Francisco Poyato, piano, homenatgen Josep Carner el 4 de maig 2020 a la mateixa sala, com ho faran Elena Copons, soprano, i el pianista Jordi Armengol, el 4 de juny de 2020 a les 20.00h, que recordaran Gerhard. Parlem amb tots ells de com s’enfronten als aniversaris i quina és la situació, avui, de la cançó catalana.
 

Homenatges

 
Enguany, la música catalana presenta dos grans efemèrides, com són el 125è aniversari del naixement d’Eduard Toldrà i el 50è aniversari de la mort de Robert Gerhard. A més, lligats musicalment a ell, celebrem l’any Josep Carner. Tots tres tòtems, més vius que mai, seran presents als homenatges vocals del Cicle Intèrprets Catalans al Palau de la Música.
 
La primera cançó que va cantar David Alegret va ser Festeig, de Toldrà: “Si saps declamar, Toldrà és com un massatge per la veu, és un plaer cantar-lo. Si em pogués guanyar la vida cantant només Toldrà, potser ho faria”. De fet, Alegret Alegret manté una estreta relació amb Narcisa Toldrà: “Se sap totes les cançons de memòria i les canta afinadíssimes”. Toldrà l’ha dut a conèixer compositors que són fascinants, però també meravellosos poetes, com Josep Carner, del qual enguany celebrem el 50è aniversari de la seva mort, esdevinguda, com en Gerhard, el 1970. Núria Rial dedicarà tot un concert a compositors que han musicat Carner, al costat de Francisco Poyato.
 
Gerhard serà objecte d’atenció d’Elena Copons i Jordi Armengol: “Robert Gerhard tracta la cançó popular catalana, gènere que sempre m’ha agradat moltíssim i que és un repertori que s’ha de cuidar”. Precisament, les Cançons populars catalanes foren estrenades a Viena per Conxita Badia amb gran èxit, i “van rebre un gran acolliment per part dels compositors per la instrumentació i el tracte harmònic, per mi són gran obres”, declara la soprano. I Alegret, que el cantarà properament amb la Fundació Joan Manén, afegeix: “Vocalment són cançons molt difícils, amb un toc wagnerià, entre la tonalitat i l’atonalitat”. Cert és que Gerhard és un compositor que necessita “estudi i sedimentació, però no és inaccessible, perquè Schönberg no ho és pas”. Tota la qüestió rau, segons Alegret, en l’educació musical al nostre país.
 

Els compositors i els poetes

 
Per als apassionats de la cultura catalana, els recitals de veus del cicle del Palau són una gran oportunitat d’aprenentatge, alhora que una porta cap al plaer del reconeixement. David Alegret cantarà Eduard Toldrà i alguns dels seus lieder amb Trinitat Catasús (1887-1940): Abril, Cançó d’un bell amor, MaigJoan Maragall (1860-1911): La mar estava alegra, L’hort, Festeig; Josep Carner (1884-1970): Menta i farigola, Cançó incerta, El gessamí i la rosa, Recança, Els obercocs i les petites collidores, Canticel o Tomàs Garcés (1901-1993), de qui s’interpretarà el Cicle de cançons “A l’ombra del lledoner”. Fins i tot Josep Maria de Sagarra (1894-1961) es passejarà pel podi de la cançó catalana, amb Romanç de Santa Llúcia, Les garbes dormen al camp, Cançó de passar cantant, Vinyes verdes vora el mar i Cançó de vela.
El recital d’Alegret tindrà dues sorpreses. La primera, que Albert Guinovart tocarà, per a piano sol, Paràfrasi sobre “La camperola” d’Eduard Toldrà“Nocturn a Maria” “T’estim” (sobre un poema de Manuel Forcano). La segona és “Cançó d’un doble amor” (sobre un poema de Josep Carner), composta per Alicia de Larrocha. Això serà el 4 de febrer a les 20.00h al Petit Palau.
 
La dedicació de Núria Rial, soprano & Francisco Poyato serà, poèticament, exclusiva de Josep Carner, el 4 de maig de 2020 a les 20.00h, amb compositors com Manuel Blancafort o el mateix Toldrà, sobre qui la soprano afirma que “per a mi la seva música és molt innocent, plena d’autenticitat i sinceritat”, mentre “Mompou és molt introvertit, no tan solar”, i Guinovart “és, senzillament, inconfusible”.
 
La soprano Elena Copons i el pianista Jordi Armengol, que actuaran el 4 juny de 2020 a les 20.00h al mateix Petit Palau, són més eclèctics i presenten aquestes cançons de Gerhard, a banda de Quatre cançons en llengua catalana i Tríptic de mossèn Cinto, de Joaquín Rodrigo, o les Cançons sobre poemes de Carner Joaquim Serra.

Estrenes

 
A més, Elena Copons presenta dues estrenes magnífiques: Cançons sobre textos de Maria Mercè Marçal, d’Antoni Ros Marbà, i Cançons sobre poemes de Carner, de Joan Magrané. Copons afirma que “Joan Magrané és polifacètic i sempre sorprenent, amb aquella finor i elegància que el caracteritzen”, mentre les cançons que es cantaran de Ros Marbà musiquen Maria Mercè Marçal, “reivindicativa, feminista”. Segons Elena Copons, “el tracte de la melodia és molt més intervàlic i ampli, amb unes línies molt expressives en Ros Marbà, mentre que Joan Magrané té un tracte més impressionista, en aquest cas, que s’aproxima més a la cançó catalana de principis de segle”. Reconeix amb entusiasme que “tot el programa que presenta són cançons noves per a mi, excepte Serra”.

 

Relació entre poesia i música

 
La soprano Núria Rial ens comenta que “jo crec que poesia i música es complementen, que la màgia, la bellesa de les paraules es fon amb la màgia de la música i les sensacions es multipliquen”. D’aquesta manera, ambdues arts t’arriben de manera molt profunda, ja que totes dues es potencien entre si, i afirma: “Són més aconseguits els casos en què la música ha pogut reflectir el pes i els accents de les paraules i de les imatges”.
 
“Com a intèrpret -afirma Copons-, no pots deixar una cosa sense l’altra”. Si no tens un profund coneixement del poema, de la intenció que hi ha, el context, res sortirà reeixit. De la mateixa manera que t’informes sobre els compositors, comenta, també cal fer-ho dels poetes, amb un aprofundiment que no sigui merament filològic, però que ajuda en la interpretació. “És impressionant veure com un text llegit per diferents persones pot ser interpretat de tantes maneres diferents”, remarca Copons, que creu que “el compositor ha agafat aquest text i li ha donat la seva visió respectant el que hi ha, afegeix un llenguatge musical tenyit de la seva manera de fer música. I, llavors, cal desfer aquests passos per intentar arribar a l’essència”.
 
Per la seva banda, Alegret considera que “estàs recitant un poema i, per tant, l’important és que s’entengui el text, que transmetis la paraula amb la música. Crec que el text té un punt més d’importància. Però el gran compositor de lied és aquell que, com Toldrà, “fa que aquest petit esgraó no es vegi i tot quedi en pla d’igualtat”.
 
Núria Rial ens regala una definició meravellosa: “El lied és la forma musical més depurada que hi ha”. Com Alegret, la soprano creu que “cal que el text s’entengui i que el públic tingui els textos en un llibret però, sobretot, cal que nosaltres ho expliquem bé”. Fins i tot, afirma que “de vegades has de renunciar a bellesa vocal perquè s’entenguin les vocals, les consonants i se n’emeti un color bell per un so rodó”.
 
“La novetat, afrontar nous reptes sempre és interessant, però també ho és aprofundir i tenir l’oportunitat d’interpretar una cançó, un lied, una mélodie, deu, quinze vegades en escenari”, comenta Elena Copons, “perquè la lectura que en fas cada cop és diferent i el grau d’aprofundiment és molt més elevat”. Tanmateix, afirma que “una cosa que m’agrada dels nous reptes és que cal endinsar-t’hi i s’obre un món nou”. Finalment, afirma que “penso que és important fer aquella música que tu creus que pot servir de la millor manera a través de la teva veu”.
 

El duo de lied

 
Elena Copons cantarà al costat de Jordi Armengol, amb qui treballa des de fa dotze anys, tot i que gaudeix compartint estudi i escenari amb altres pianistes, com li passa a David Alegret: “Un duo de lied és una formació de cambra, sempre hi haurà gent amb qui el treball és més fluït, i és bo variar, seguint uns tempos d’adaptació”. Aquesta idea es repeteix en Núria Rial, tot i que confessa gran admiració per Francisco Poyato: “És un referent en el món del lied, per això em sento molt segura al seu costat. Té un gran domini del repertori”. “Només escoltant-nos i relacionant als ímputs de l’altre pots fer música de cambra”, afirma Rial. En el seu cas, que combina la música antiga amb el lied, li cal un “període d’adaptació mental i vocal ja que, per exemple, el legato és molt diferent”.
 
Alegret confessa que va pensar en Guinovart “perquè hem treballat molt junts i és un pianista que marca la diferència perquè va acompanyar Victòria dels Àngels”. Tanmateix, com en les seves companyes, Alegret no es casa amb ningú: “No sóc persona que m’agradi treballar única i exclusivament amb un pianista. Al final és un duo, és música de cambra, cap dels dos és més important”. Perquè “a mi m’agrada que els pianistes m’aportin coses noves. Disfruto molt del treball preconcert i fer-ho amb una persona nova ho trobo fascinant, perquè ens anem coneixent l’un a l’altre a través de la música”.
 

Catalunya. Centre o perifèria?

 
Hem discutit aquesta qüestió amb tots tres cantants i Copons s’aventura a dir que “les institucions, evidentment, tenen una responsabilitat, però el que podem fer els intèrprets és proposar repertori nou o que es vulgui recuperar en els nostres espais de llibertat”. A més, creu “que l’intercanvi lingüístic juga un paper molt important. No és el mateix la via romànica que la via germànica. El mateix Gerhard va seguir aquesta darrera, segurament per les seves arrels. El que puc dir és que quan cantes Toldrà a centre Europa queden enamorats”. La soprano es mostra optimista, ja que “des de fa uns anys, el lied a Barcelona ha revifat, però cal insistir en la qüestió idiomàtica, s’ha d’intentar que tothom ho entengui per mitjà de programes de mà i d’altres eines. Però, sens dubte, la música peninsular ha transcendit fronteres”. Creu que no estem en una perifèria, sinó que, tot cas, “es tracta de circuits diferents, com el fet que hi hagi persones molt conegudes a centre Europa i aquí no ho són tant i a l’inrevés”.
 
Rial és més reivindicativa i clama: “Hem de fer esforços entre tots”. Explica la seva experiència amb un programa de cançó popular catalana a Potsdam amb l’ensemble L’Arpeggiata “i vam omplir un teatre bastant gran, ens van posar subtítols i tothom va quedar encantat; vaig pensar que en canvi, a casa nostra, aquest repertori es menysté”. Tot rau, segons la soprano, en la manca d’autoestima, “mentre que de vegades, allò més senzill és el més bonic”. Tot i ser crítica amb les institucions, també reconeix la gran feina que fa, per exemple, l’Institut Ramon Llull, que li permetrà estrenar música de Bernat Vivancos a Freden, Alemanya, el proper agost.
 
David Alegret segueix la mateixa idea: “Anem per darrere d’Europa en el tema de l’autoestima i el coneixement i reconeixement del nostre repertori i cal que els programadors d’aquí i de fora s’arrisquin”. Alegret sempre ha reivindicat els recitals de cançó catalana, és una manera, creu, de fer un homenatge als compositors. La clau, per al tenor, és que “de vegades la feina no rau en potenciar el patrimoni a fora, perquè per tal que es faci a fora s’ha de fer molt aquí”. És a dir, “a fora han de veure el valor que tu li dones i, llavors, allà, es pot fer el pas perquè es conegui i es programi”. Però sobretot considera que “s’ha de programar de manera que no faci la sensació que es fa per obligació o quota, sinó perquè es coneix i s’estima aquest repertori”. I sentencia: “La cultura, el pensament, l’art és el que cohesiona la societat; hem d’ensenyar a la gent que l’art és un bé de primera necessitat”.

Fotos: David Alegret, Núria Rial, Elena Copons (Novak)


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Pau Requena
Pau Requena
Redactor
@RequenaPau