Aquest darrer cap de setmana, L’Auditori ha acollit la cinquena simfonia, l’obertura “Coriolà” i l’Ària « Ah, pèrfid! », de Beethoven, i “Wanderwelle” d’Hèctor Parra, un viatge poètic pels darrers dies del geni de Bonn. Tot, dirigit pel mestre titular de l’OBC, Kazushi Ono.
El concert de divendres a L’Auditori presentava un atractiu fonamental: l’estrena de Wanderwelle del compositor barceloní resident a París, Hèctor Parra, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabrà que aquest era el motiu de la meva visita a L’Auditori, ja que tinc tendència a defugir els grans concerts d’obres summament mediàtiques. Però, a la segona part del concert, quan l’Orquestra OBC interpretà el primer moviment de la Cinquena Simfonia, un considerable sector del públic va començar a aplaudir. La meva primera reacció va ser reticent, però, quan, a més, s’hi van sumar estossecs com si arribés la fi del món, vaig pensar que l’estratègia de L’Auditori havia estat molt bona: gràcies a l’atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del públic desacostumada (que no mal educada) va poder conèixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la música d’avui i demà. Per tant, va ser un treball d’eixamplar la base, expressió tan de moda avui dia, ja que el que va succeir és un exercici eficaç de desenvolupament d’audiències. Desconec les xifres d’ocupació, però us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La qüestió és, quants d’aquests neòfits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentirà curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No és balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes, òpera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
 
El programa que presentava l’OBC, amb Kazushi Ono al capdavant, presentava una notable coherència, amb obres programàtiques. Era un viatge ambivalent entre la tragèdia de l’ésser que viu en un món injust i hostil i l’heroisme utòpic amb idees revolucionàries, amb un punt central: la misèria de la malaltia i la consciència de la finitud de l’ésser.
 
L’obertura Coriolà, op. 62 (1807) va començar amb certes imprecisions en l’afinació, però Ono va bastir l’orquestra d’unes dinàmiques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va discórrer fluït en una obra que tracta de la tragèdia que narra Collin, un camí cap a la mort. La situació es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca línia melòdica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s’assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se’ns transmet musicalment, amb una sinistra introducció que tot seguit es torna lluminosa. Però l’obra està plena d’oposicions, que són les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrellaçant en un discurs eloqüent en què l’harmonia sempre està en tensió, premonició del suïcidi final, un sacrifici heroic.
 
“Ah, pèrfid”, Escena i ària per a soprano i orquestra, op. 65 (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l’escassa producció per a veu, a excepció de Fidelio i alguns lieder. És una obra d’un classicisme refinat i amb influències mozartianes que tracta de l’amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravellós, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti que espongen la composició. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecció clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre és un pèl estrident.
 
A la segona part va arribar la Cinquena Simfonia en Do menor, op. 67 (1897-1808), que comença amb aquell famós motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composició on tot encaixa, harmonia, melodia, dinàmiques, tractament de les veus i intensitats. La interpretació de l’OBC va ser francament satisfactòria, amb un admirable ús dels reguladors, precisió en l’atac i pulcritud en l’afinació, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l’OBC en alguns passatges, però l’esforç de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L’orquestra, considerablement nodrida d’estudiants de l’ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees polítiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napoleó i el retorn a l’Absolutisme.
 
Tot, ben bé, en el meu cas, un pretext per escoltar l’estrena d’una nova obra d’Hèctor Parra, co-encàrrec de L’Auditori i la Philharmònica de Colònia. És una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli. El text és de Händl Klaus, habitual llibretista del compositor català, que també va escriure el llibret per a Les bienveillantes, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
 
Klaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu només el que és estrictament necessari i on els silencis són plens de significat. És una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigmàtiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per això hauria estat bo que llibret en idioma original, l’alemany, i la traducció catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que és cert que aquest és molt més fàcil de trobar-lo avui dia.  
 
Wanderwelle (literalment, ona viatjant) està escrita per gran orquestra i baríton, en aquest cas, l’alemany Ekkehard Abele, que va fer una interpretació memorable que requerí molt d’estudi i resiliència (25 minuts despullat davant l’orquestra). Només li reclamem un pèl més de volum, però les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i tècnica. Però ja sabem el secret: és -com és habitual- expert en música antiga i contemporània i va cantar Wilde, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans òperes del compositor, amb un format més modest que la monumental Les bienveillantes, però no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt més descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera òpera ha fet un esforç sobrehumà per ser el més humà possible i tractar la brutalitat des de la poètica i una extrema elegància, tot i que no fa pas concessions. L’escriptura de Parra és densa i intensa, i necessita immersió. Però el compositor ho posa molt fàcil, ja que la seva capacitat comunicativa és extraordinària i la lògica de la composició és impecable. L’originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com és el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relació amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit), el dolor (Schmerz) i la ferida (Wunde), que es van entrellaçant amb elements musicals. Una vivència autèntica i vívida del que és la decrepitud en un ambient que ens sorprèn per la seva quotidianitat.
 
Parra és un creador intens, però mai és excessiu, sempre podem trobar l’element líric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de dissonàncies enmig El concert de divendres a L’Auditori presentava un atractiu fonamental: l’estrena de Wanderwelle del compositor barceloní resident a París, Hèctor Parra, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabrà que aquest era el motiu de la meva visita a L’Auditori, ja que tinc tendència a defugir els grans concerts d’obres summament mediàtiques. Però, a la segona part del concert, quan l’Orquestra OBC interpretà el primer moviment de la Cinquena Simfonia, un considerable sector del públic va començar a aplaudir. La meva primera reacció va ser reticent, però, quan, a més, s’hi van sumar estossecs com si arribés la fi del món, vaig pensar que l’estratègia de L’Auditori havia estat molt bona: gràcies a l’atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del públic desacostumada (que no mal educada) va poder conèixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la música d’avui i demà. Per tant, va ser un treball d’eixamplar la base, expressió tan de moda avui dia, ja que el que va succeir és un exercici eficaç de desenvolupament d’audiències. Desconec les xifres d’ocupació, però us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La qüestió és, quants d’aquests neòfits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentirà curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No és balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes, òpera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
 
El programa que presentava l’OBC, amb Kazushi Ono al capdavant, presentava una notable coherència, amb obres programàtiques. Era un viatge ambivalent entre la tragèdia de l’ésser que viu en un món injust i hostil i l’heroisme utòpic amb idees revolucionàries, amb un punt central: la misèria de la malaltia i la consciència de la finitud de l’ésser.
 
L’obertura Coriolà, op. 62 (1807) va començar amb certes imprecisions en l’afinació, però Ono va bastir l’orquestra d’unes dinàmiques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va discórrer fluït en una obra que tracta de la tragèdia que narra Collin, un camí cap a la mort. La situació es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca línia melòdica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s’assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se’ns transmet musicalment, amb una sinistra introducció que tot seguit es torna lluminosa. Però l’obra està plena d’oposicions, que són les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrellaçant en un discurs eloqüent en què l’harmonia sempre està en tensió, premonició del suïcidi final, un sacrifici heroic.
 
“Ah, pèrfid”, Escena i ària per a soprano i orquestra, op. 65 (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l’escassa producció per a veu, a excepció de Fidelio i alguns lieder. És una obra d’un classicisme refinat i amb influències mozartianes que tracta de l’amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravellós, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti que espongen la composició. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecció clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre és un pèl estrident.
 
A la segona part va arribar la Cinquena Simfonia en Do menor, op. 67 (1897-1808), que comença amb aquell famós motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composició on tot encaixa, harmonia, melodia, dinàmiques, tractament de les veus i intensitats. La interpretació de l’OBC va ser francament satisfactòria, amb un admirable ús dels reguladors, precisió en l’atac i pulcritud en l’afinació, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l’OBC en alguns passatges, però l’esforç de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L’orquestra, considerablement nodrida d’estudiants de l’ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees polítiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napoleó i el retorn a l’Absolutisme.
 
Tot, ben bé, en el meu cas, un pretext per escoltar l’estrena d’una nova obra d’Hèctor Parra, co-encàrrec de L’Auditori i la Philharmònica de Colònia. És una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli. El text és de Händl Klaus, habitual llibretista del compositor català, que també va escriure el llibret per a Les bienveillantes, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
 
Klaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu només el que és estrictament necessari i on els silencis són plens de significat. És una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigmàtiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per això hauria estat bo que llibret en idioma original, l’alemany, i la traducció catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que és cert que aquest és molt més fàcil de trobar-lo avui dia.  
 
Wanderwelle (literalment, ona viatjant) està escrita per gran orquestra i baríton, en aquest cas, l’alemany Ekkehard Abele, que va fer una interpretació memorable que requerí molt d’estudi i resiliència (25 minuts despullat davant l’orquestra). Només li reclamem un pèl més de volum, però les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i tècnica. Però ja sabem el secret: és -com és habitual- expert en música antiga i contemporània i va cantar Wilde, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans òperes del compositor, amb un format més modest que la monumental Les bienveillantes, però no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt més descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera òpera ha fet un esforç sobrehumà per ser el més humà possible i tractar la brutalitat des de la poètica i una extrema elegància, tot i que no fa pas concessions. L’escriptura de Parra és densa i intensa, i necessita immersió. Però el compositor ho posa molt fàcil, ja que la seva capacitat comunicativa és extraordinària i la lògica de la composició és impecable. L’originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com és el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relació amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit), el dolor (Schmerz) i la ferida (Wunde), que es van entrellaçant amb elements musicals. Una vivència autèntica i vívida del que és la decrepitud en un ambient que ens sorprèn per la seva quotidianitat.
 
Parra és un creador intens, però mai és excessiu, sempre podem trobar l’element líric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de dissonàncies enmig El concert de divendres a L’Auditori presentava un atractiu fonamental: l’estrena de Wanderwelle del compositor barceloní resident a París, Hèctor Parra, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabrà que aquest era el motiu de la meva visita a L’Auditori, ja que tinc tendència a defugir els grans concerts d’obres summament mediàtiques. Però, a la segona part del concert, quan l’Orquestra OBC interpretà el primer moviment de la Cinquena Simfonia, un considerable sector del públic va començar a aplaudir. La meva primera reacció va ser reticent, però, quan, a més, s’hi van sumar estossecs com si arribés la fi del món, vaig pensar que l’estratègia de L’Auditori havia estat molt bona: gràcies a l’atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del públic desacostumada (que no mal educada) va poder conèixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la música d’avui i demà. Per tant, va ser un treball d’eixamplar la base, expressió tan de moda avui dia, ja que el que va succeir és un exercici eficaç de desenvolupament d’audiències. Desconec les xifres d’ocupació, però us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La qüestió és, quants d’aquests neòfits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentirà curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No és balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes, òpera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
 
El programa que presentava l’OBC, amb Kazushi Ono al capdavant, presentava una notable coherència, amb obres programàtiques. Era un viatge ambivalent entre la tragèdia de l’ésser que viu en un món injust i hostil i l’heroisme utòpic amb idees revolucionàries, amb un punt central: la misèria de la malaltia i la consciència de la finitud de l’ésser.
 
L’obertura Coriolà, op. 62 (1807) va començar amb certes imprecisions en l’afinació, però Ono va bastir l’orquestra d’unes dinàmiques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va discórrer fluït en una obra que tracta de la tragèdia que narra Collin, un camí cap a la mort. La situació es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca línia melòdica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s’assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se’ns transmet musicalment, amb una sinistra introducció que tot seguit es torna lluminosa. Però l’obra està plena d’oposicions, que són les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrellaçant en un discurs eloqüent en què l’harmonia sempre està en tensió, premonició del suïcidi final, un sacrifici heroic.
 
“Ah, pèrfid”, Escena i ària per a soprano i orquestra, op. 65 (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l’escassa producció per a veu, a excepció de Fidelio i alguns lieder. És una obra d’un classicisme refinat i amb influències mozartianes que tracta de l’amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravellós, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti que espongen la composició. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecció clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre és un pèl estrident.
 
A la segona part va arribar la Cinquena Simfonia en Do menor, op. 67 (1897-1808), que comença amb aquell famós motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composició on tot encaixa, harmonia, melodia, dinàmiques, tractament de les veus i intensitats. La interpretació de l’OBC va ser francament satisfactòria, amb un admirable ús dels reguladors, precisió en l’atac i pulcritud en l’afinació, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l’OBC en alguns passatges, però l’esforç de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L’orquestra, considerablement nodrida d’estudiants de l’ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees polítiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napoleó i el retorn a l’Absolutisme.
 
Tot, ben bé, en el meu cas, un pretext per escoltar l’estrena d’una nova obra d’Hèctor Parra, co-encàrrec de L’Auditori i la Philharmònica de Colònia. És una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli. El text és de Händl Klaus, habitual llibretista del compositor català, que també va escriure el llibret per a Les bienveillantes, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
 
Klaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu només el que és estrictament necessari i on els silencis són plens de significat. És una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigmàtiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per això hauria estat bo que llibret en idioma original, l’alemany, i la traducció catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que és cert que aquest és molt més fàcil de trobar-lo avui dia.  
 
Wanderwelle (literalment, ona viatjant) està escrita per gran orquestra i baríton, en aquest cas, l’alemany Ekkehard Abele, que va fer una interpretació memorable que requerí molt d’estudi i resiliència (25 minuts despullat davant l’orquestra). Només li reclamem un pèl més de volum, però les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i tècnica. Però ja sabem el secret: és -com és habitual- expert en música antiga i contemporània i va cantar Wilde, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans òperes del compositor, amb un format més modest que la monumental Les bienveillantes, però no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt més descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera òpera ha fet un esforç sobrehumà per ser el més humà possible i tractar la brutalitat des de la poètica i una extrema elegància, tot i que no fa pas concessions. L’escriptura de Parra és densa i intensa, i necessita immersió. Però el compositor ho posa molt fàcil, ja que la seva capacitat comunicativa és extraordinària i la lògica de la composició és impecable. L’originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com és el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relació amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit), el dolor (Schmerz) i la ferida (Wunde), que es van entrellaçant amb elements musicals. Una vivència autèntica i vívida del que és la decrepitud en un ambient que ens sorprèn per la seva quotidianitat.
 
Parra és un creador intens, però mai és excessiu, sempre podem trobar l’element líric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de dissonàncies enmig El concert de divendres a L’Auditori presentava un atractiu fonamental: l’estrena de Wanderwelle del compositor barceloní resident a París, Hèctor Parra, que homenatjava la figura de Beethoven, present en tot el concert. Qui em coneix prou, sabrà que aquest era el motiu de la meva visita a L’Auditori, ja que tinc tendència a defugir els grans concerts d’obres summament mediàtiques. Però, a la segona part del concert, quan l’Orquestra OBC interpretà el primer moviment de la Cinquena Simfonia, un considerable sector del públic va començar a aplaudir. La meva primera reacció va ser reticent, però, quan, a més, s’hi van sumar estossecs com si arribés la fi del món, vaig pensar que l’estratègia de L’Auditori havia estat molt bona: gràcies a l’atractiu de la simfonia de les simfonies, molta part del públic desacostumada (que no mal educada) va poder conèixer la feina de Parra, compositor fonamental per entendre la música d’avui i demà. Per tant, va ser un treball d’eixamplar la base, expressió tan de moda avui dia, ja que el que va succeir és un exercici eficaç de desenvolupament d’audiències. Desconec les xifres d’ocupació, però us ben assegurem que la Sala Pau Casals estava plena a vessar. La qüestió és, quants d’aquests neòfits tornaran a escoltar un concert de Beethoven? I, algun sentirà curiositat per escoltar les properes passes de Parra quan aquest torni a Barcelona? No és balder recordar que al juny, la Staatsoper de Nuremberg acull la seva obra culminant, Les bienveillantes, òpera de la qual en podeu llegir alguns articles signats per una servidora.
 
El programa que presentava l’OBC, amb Kazushi Ono al capdavant, presentava una notable coherència, amb obres programàtiques. Era un viatge ambivalent entre la tragèdia de l’ésser que viu en un món injust i hostil i l’heroisme utòpic amb idees revolucionàries, amb un punt central: la misèria de la malaltia i la consciència de la finitud de l’ésser.
 
L’obertura Coriolà, op. 62 (1807) va començar amb certes imprecisions en l’afinació, però Ono va bastir l’orquestra d’unes dinàmiques expressives i ben dirigides. El so era expansiu i el discurs va discórrer fluït en una obra que tracta de la tragèdia que narra Collin, un camí cap a la mort. La situació es veu descrita per la tonalitat de Do menor i una manca línia melòdica definida, fet que ens indica que el personatge al qual s’assimila Beethoven presenta una psicologia obscura i oscil.lant, com se’ns transmet musicalment, amb una sinistra introducció que tot seguit es torna lluminosa. Però l’obra està plena d’oposicions, que són les dues opcions que se li presenten al personatge i que sovint es van entrellaçant en un discurs eloqüent en què l’harmonia sempre està en tensió, premonició del suïcidi final, un sacrifici heroic.
 
“Ah, pèrfid”, Escena i ària per a soprano i orquestra, op. 65 (1795-1796), interpretada per la soprano Michaela Kaune, revela novament la voluntat narrativa de Beethoven, tot i l’escassa producció per a veu, a excepció de Fidelio i alguns lieder. És una obra d’un classicisme refinat i amb influències mozartianes que tracta de l’amor, la mort i el dolor. Una obra summament elegant amb un treball amb els vents meravellós, alhora que les cordes emeten uns expressius pizzicatti que espongen la composició. La veu de Michaela Kaune, que canta un text de Schiller, presenta una projecció clara, sense imperfeccions, tot i que el timbre és un pèl estrident.
 
A la segona part va arribar la Cinquena Simfonia en Do menor, op. 67 (1897-1808), que comença amb aquell famós motiu de quatre notes que es va desplegant i disseminant pels quatre moviments, esdevenint un prodigi de composició on tot encaixa, harmonia, melodia, dinàmiques, tractament de les veus i intensitats. La interpretació de l’OBC va ser francament satisfactòria, amb un admirable ús dels reguladors, precisió en l’atac i pulcritud en l’afinació, que Ono va agafar amb tempo adequat que, tanmateix, va fer patir una mica l’OBC en alguns passatges, però l’esforç de tots va valer la pena, ja que va sonar tot a tempo i amb gran qualitat. L’orquestra, considerablement nodrida d’estudiants de l’ESMUC que feren un paper excepcional, cantava expressivament, al mateix temps que proclamava les progressistes idees polítiques de Beethoven, que es veurien truncades amb el gir conservador i dictatorial de Napoleó i el retorn a l’Absolutisme.
 
Tot, ben bé, en el meu cas, un pretext per escoltar l’estrena d’una nova obra d’Hèctor Parra, co-encàrrec de L’Auditori i la Philharmònica de Colònia. És una obra amb un tema i XXXIII variacions inspirades amb les Variacions Diabelli. El text és de Händl Klaus, habitual llibretista del compositor català, que també va escriure el llibret per a Les bienveillantes, estrenada aquesta primavera passada a Gant i Anvers i que tindrem la sort de tornar a escoltar a Nuremberg al juny -i, si el senyor Matabosch ens ho permet, al Teatro Real de Madrid.
 
Klaus ens regala un text depurat, de poesia de primer nivell, que diu només el que és estrictament necessari i on els silencis són plens de significat. És una escriptura fresca, actual, gens amanerada i sense artifici: les quotidianes paraules componen unes frases enigmàtiques i essencialistes que requereixen diverses lectures per acabar de copsar la seva grandesa. Per això hauria estat bo que llibret en idioma original, l’alemany, i la traducció catalana que es va projectar poguessin estar-hi reflectits, a banda del text de Schiller, malgrat que és cert que aquest és molt més fàcil de trobar-lo avui dia.  
 
Wanderwelle (literalment, ona viatjant) està escrita per gran orquestra i baríton, en aquest cas, l’alemany Ekkehard Abele, que va fer una interpretació memorable que requerí molt d’estudi i resiliència (25 minuts despullat davant l’orquestra). Només li reclamem un pèl més de volum, però les inflexions de la partitura van estar interpretades amb talent i tècnica. Però ja sabem el secret: és -com és habitual- expert en música antiga i contemporània i va cantar Wilde, del mateix Parra i Klaus, una de les primeres grans òperes del compositor, amb un format més modest que la monumental Les bienveillantes, però no pas menys brutal. Tanmateix, aleshores, el llenguatge de Parra era molt més descarnat, incisiu i violent. En la seva darrera òpera ha fet un esforç sobrehumà per ser el més humà possible i tractar la brutalitat des de la poètica i una extrema elegància, tot i que no fa pas concessions. L’escriptura de Parra és densa i intensa, i necessita immersió. Però el compositor ho posa molt fàcil, ja que la seva capacitat comunicativa és extraordinària i la lògica de la composició és impecable. L’originalitat de Parra rau en, precisament, la seva capacitat de revisitar els grans, com és el cas de Beethoven en aquesta Wanderwelle, que tracta els darrers dies del mestre de Bonn i la seva relació amb el seu nebot Klaus, amb el tema constant de la malaltia (Krankheit), el dolor (Schmerz) i la ferida (Wunde), que es van entrellaçant amb elements musicals. Una vivència autèntica i vívida del que és la decrepitud en un ambient que ens sorprèn per la seva quotidianitat.
 
Parra és un creador intens, però mai és excessiu, sempre podem trobar l’element líric en les seves obres, que ens du a un plaer infinit, juntament amb el joc de dissonàncies enmig de tríades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit de trobar algú a l’altra banda, l’oient, però també retrobar-se amb la gran tradició, de la qual n’és absolutament deutor. La seva obra també presenta reminiscències del seu pas per l’IRCAM, però, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat tímbrica extraordinària, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un ús de les seccions orquestrals intel.ligentíssim. Les tècniques expandides hi són plenament presents, però Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna més conciliador, sense renunciar ni un xic a l’autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sentència molt beethoveniana: “kein mensch als ich selbst!” (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del baríton queda sola ressonant a la sala.
 
L’impuls de Parra d’escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experiència amb Conxita Garcia al Cor Jove de l’Orfeó Català i la seva obra és una gran reflexió sobre com escriure per l’instrument més humà i delicat. Després d’haver viscut l’horror del nazisme, s’ha tornat un narrador que explica molt bé el dolor sense fer mal, però en cap cas és complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, després d’escoltar Parra, la curiositat d’endinsar-se en el món de la nova creació. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, però que requereix una expulsió d’estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d’escoltar. Només si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran més seriosament el suport a la contemporaneïtat.

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori/OBC%20he%CC%80ctor%20parra.jpg” style=”width: 450px; height: 338px; margin-top: 20px; margin-bottom: 20px; float: right;margin-left: 20px” />de tríades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit de trobar algú a l’altra banda, l’oient, però també retrobar-se amb la gran tradició, de la qual n’és absolutament deutor. La seva obra també presenta reminiscències del seu pas per l’IRCAM, però, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat tímbrica extraordinària, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un ús de les seccions orquestrals intel.ligentíssim. Les tècniques expandides hi són plenament presents, però Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna més conciliador, sense renunciar ni un xic a l’autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sentència molt beethoveniana: “kein mensch als ich selbst!” (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del baríton queda sola ressonant a la sala.
 
L’impuls de Parra d’escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experiència amb Conxita Garcia al Cor Jove de l’Orfeó Català i la seva obra és una gran reflexió sobre com escriure per l’instrument més humà i delicat. Després d’haver viscut l’horror del nazisme, s’ha tornat un narrador que explica molt bé el dolor sense fer mal, però en cap cas és complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, després d’escoltar Parra, la curiositat d’endinsar-se en el món de la nova creació. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, però que requereix una expulsió d’estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d’escoltar. Només si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran més seriosament el suport a la contemporaneïtat.

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori/OBC%20he%CC%80ctor%20parra.jpg” style=”width: 450px; height: 338px; margin-top: 20px; margin-bottom: 20px; float: right;margin-left: 20px” />de tríades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit de trobar algú a l’altra banda, l’oient, però també retrobar-se amb la gran tradició, de la qual n’és absolutament deutor. La seva obra també presenta reminiscències del seu pas per l’IRCAM, però, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat tímbrica extraordinària, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un ús de les seccions orquestrals intel.ligentíssim. Les tècniques expandides hi són plenament presents, però Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna més conciliador, sense renunciar ni un xic a l’autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sentència molt beethoveniana: “kein mensch als ich selbst!” (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del baríton queda sola ressonant a la sala.
 
L’impuls de Parra d’escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experiència amb Conxita Garcia al Cor Jove de l’Orfeó Català i la seva obra és una gran reflexió sobre com escriure per l’instrument més humà i delicat. Després d’haver viscut l’horror del nazisme, s’ha tornat un narrador que explica molt bé el dolor sense fer mal, però en cap cas és complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, després d’escoltar Parra, la curiositat d’endinsar-se en el món de la nova creació. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, però que requereix una expulsió d’estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d’escoltar. Només si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran més seriosament el suport a la contemporaneïtat.

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori/OBC%20he%CC%80ctor%20parra.jpg” style=”width: 450px; height: 338px; margin-top: 20px; margin-bottom: 20px; float: right;margin-left: 20px” />de tríades gens acomplexades que remeten a una innere Notwendigkeit de trobar algú a l’altra banda, l’oient, però també retrobar-se amb la gran tradició, de la qual n’és absolutament deutor. La seva obra també presenta reminiscències del seu pas per l’IRCAM, però, val a dir, cada cop menys, i mai arriba a ser estrident. La partitura que ens va presentar aquest cap de setmana presenta una varietat tímbrica extraordinària, arribant a crear atmosferes de colors que van entre la calidesa i la fredor, amb un ús de les seccions orquestrals intel.ligentíssim. Les tècniques expandides hi són plenament presents, però Parra no es mou en els extrems. Cada cop es torna més conciliador, sense renunciar ni un xic a l’autenticitat i la radicalitat. I, al final, una sentència molt beethoveniana: “kein mensch als ich selbst!” (cap home com jo), on tot conclou i fins i tot la veu del baríton queda sola ressonant a la sala.
 
L’impuls de Parra d’escriure per a veu li ve, tal i com ell mateix ha confessat sovint, en gran part, per la seva experiència amb Conxita Garcia al Cor Jove de l’Orfeó Català i la seva obra és una gran reflexió sobre com escriure per l’instrument més humà i delicat. Després d’haver viscut l’horror del nazisme, s’ha tornat un narrador que explica molt bé el dolor sense fer mal, però en cap cas és complaent. Esperem que les persones que van venir atretes per la cinquena sentin, després d’escoltar Parra, la curiositat d’endinsar-se en el món de la nova creació. Una metzina que, quan la proves, ja no en pots defugir, però que requereix una expulsió d’estigmes i etiquetes que malauradament encara hem d’escoltar. Només si tots estimem els creadors actuals les institucions es prendran més seriosament el suport a la contemporaneïtat.

Kazushi Ono, Michaela Kaune, Ekkehard Abele, Parra saludant a la Sala Pau Casals de L’Auditori