Fòrum Barcelona Clàssica

Centre i perifèria musical: cànon, cultures i poder.

Diumenge 2 Febrer 2020

La setmana passada, en mig d’un temporal de vent i pluja, va tenir lloc el Fòrum de Barcelona Clàssica titulat «Centre i Perifèria Musical» a Joventuts Musicals de Sabadell. Els ponents que van iniciar la taula de converses van ser David Irving i Elio Ronco, moderats per Aina Vega.

David Irving, musicòleg expert en colonialisme musical, arrencava el fòrum assenyalant que la història de la música que coneixem parteix d’un punt de vista fortament occidental, eurocentrista. És una lectura que parteix d’un centre determinat i es reafirma en aquest espai, que no tolera escenaris desconeguts, que no dona veu als personatges secundaris perquè els protagonistes són clars i inequívocs. Pensem que hi ha una música universal, però hem de tenir en compte que aquesta música sorgeix d’una cultura que també està nacionalitzada, que també podria considerar-se folklòrica, però s’escampa i popularitza com a pròpia de tots els que l’escolten. Per què? Perquè l’escenari des d’on s’interpreta gaudeix dels privilegis, la reputació i el poder econòmic necessaris per fer-ho.

Precisament Elio Ronco, col·laborador de Barcelona Clàssica, va voler assenyalar la relativitat de considerar centre o perifèria allò que per nosaltres és així. Hem heretat una tradició on el centre sempre és Alemanya o França i tot el que queda fora es menysté. Si Beethoven no es considera nacionalista és perquè la seva cultura ha decidit què és nacional i què no ho és, què és exòtic i què és canònic. Considerem com a pròpia la música d’Strauss del concert de Cap d’Any però no considerem prou digna la nostra cultura per exportar-la i fer-la cultura comuna. Tan si es tracta d’una qüestió d’autoestima cultural com si és pel desconeixement de la llengua en la que està escrita l’obra, està clar que n’hem de fer una lectura política per tal de ser-ne, si més no, conscients.

De fet, estirant aquest concepte de relativitat, els ponents apuntaven que la mateixa geografia és relativa. Un país pot ser oriental o occidental depenent d’on et situïs tu dins el mapa: d’altra banda, però, tots tenim clar on es troba l’orient mitjà o l’orient llunyà. No és banal el fet que hi hagi nombrosos casos d’institucions asiàtiques que programin música occidental per demostrar la seva modernització: pels músics que es troben a la perifèria, la perifèria hauria de ser el centre però la pressió canònica d’una tradició predominant i poderosa els estira cap al seu pol.

És més, dins aquest centre que és Europa central hi ha les grans ciutats, els nuclis urbans on s’ha gestat i s’ha interpretat la música que és la banda sonora de tots (al menys és això el que ens ha arribat). És la idea de centre que irradia a un exterior, com si tota la innovació musical provingués d’aquesta Europa. Aquestes urbs, però, són alhora perifèria d’unes altres de més poderoses: el fòrum de Barcelona Clàssica va tenir lloc a Sabadell, que pot ser centre dels pobles del Vallès Occidental però que és perifèria de Barcelona, que alhora pot ser centre dels municipis de l’àrea metropolitana però és perifèria d’altres ciutats europees més importants com podrien ser París, Londres o Viena. En el món globalitzat d’Internet, de fet, tots som centre i perifèria alhora.

I com podem passar de ser perifèria a ser un centre? És possible crear nous centres però la base rau sempre en una qüestió de perspectiva: si la perifèria fa xarxa pot crear un centre des-centralitzat, assenyalava Ronco, però hi ha evidents dificultats i la primera de totes és el sistema educatiu. La única manera de ser centre és canviar-lo de dalt a baix: el canon, el repertori a treballar i la manera d’explicar els corrents i períodes. I no només. També caldria canviar la mentalitat dels programadors, que és conservadora perquè confia en allò que assegura venda d’entrades. Però de fet, és natural que sempre s’acabi programant el mateix perquè si és el que ens acostumen a sentir és el que s’acabarà demanant. Cal trobar un equilibri entre satisfer la demanda popular i educar (en una accepció lliure de paternalismes) el públic.

Aina Vega va assenyalar al fet que, aquest 2020, a més de ser el 250è aniversari de Beethoven, també commemorem el 50 aniversari de la mort de Robert Gerard. L’Auditori, fent una reivindicació del nostre patrimoni, programarà concerts amb obra de Gerard i la Biblioteca de Catalunya té previstes unes jornades dedicades al compositor català, però això és tot. Està clar que els músics poden posar el seu granet de sorra i defensar un repertori d’autors catalans, però qui ha de fer l’esforç més gran són les institucions públiques, perquè és per aquest motiu que estan subvencionades. El problema, apuntava Vega, és quan les orquestres públiques actuen com si fossin privades: es tracta d’assumir riscos. En general, però, sempre hi ha una resistència al canvi.

Per acabar i tornant a la ciutat com a centre i sobre el plantejament de la capital catalana com a possible centre entre perifèries, cal parlar del Barcelona Obertura Spring Festival. Barcelona Global és una associació de 183 entitats i més de 800 professionals que té l’objectiu de fer de Barcelona una de les ciutats del món més atractives per a nous talents i per desenvolupar-hi activitat econòmica diversa. Barcelona Obertura és l’associació entre el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana i L’Auditori per tal de fer de Barcelona un nou punt de referència per a l’escena de música clàssica a nivell mundial. Finalment el Barcelona Spring Festival és el festival de música clàssica que tindrà lloc el proper mes de març i que programarà d’una banda músics i agrupacions de renom internacional als tres escenaris més importants de la ciutat i que organitzarà d’altra banda un número important de concerts gratuïts englobats en el Obertura City + per tal d’apropar la música clàssica a tots els públics i donar veu a músics locals escollits pels directors artístics de les tres institucions.

Foto: Fòrum Barcelona Clàssica "Centre i perifèria musical"

Últimes Notícies