Simfònica

Un somni fet música

Dijous 6 Febrer 2020

El cicle Ibercàmera ens ha dut un dels que serà sens dubte dels millors concerts de la temporada. L’Orquestra Simfònica de Ràdio Frankfurt, dirigida pel seu titular, Andrés Orozco-Estrada, van oferir, a L’Auditori, un programa esplèndid i electritzant que incloïa obres de Mussorgsky, Txaikovski i Richard Strauss. A més a més, el concert comptava amb un solista d’excepció: el jove violinista Fumiaki Miura. La sensació després del concert era d’haver presenciat una obra d’art total, perfecta i exquisida.

El concert s’obria amb el poema Una nit a la muntanya pelada, de Mussorgsky, un poema simfònic que evoca un món de bruixes i de ritus satànics. El mestre Orozco-Estrada va demostrar un control ferri d’una orquestra de grans dimensions, amb una direcció molt precisa que aconseguia que cada instrument sonés perfectament al seu lloc. És una peça plena de rauxa desfermada en què corda i vent anaven completament coordinats i en gran equilibri sonor. Potser l’única cosa que podríem retreure a Orozco-Estrada és un estil un xic massa delicat i apol·lini per a una obra que és tota foc i passió.
 
Si la carta de presentació de l’orquestra havia estat Mussorgsky, la de Fumiaki Miura va ser Txaikovski, amb el seu concert per a violí. Havíem vist Miura la temporada anterior, al costat de Varvara, i aquesta vegada passava de la cambra a la simfònica. És un violinista amb una tècnica absolutament fora de sèrie, amb un so brillant i poderós. Així com en la seva primera actuació a Barcelona va tocar massa pendent de fer sortir un bon so, aquesta vegada Miura ha vençut algunes reticències i es va mostrar més expressiu al costat de l’orquestra, en un concert romàntic molt arravatat. Frega les cordes amb l’arc amb una facilitat que titllaríem d’insultant, produeix unes dobles cordes d’afinació immaculada, i fa que les piruetes més diabòliques semblin senzilles. Les hores i hores d’estudi sacrificat queden del tot ocultes darrere d’una interpretació fantàstica. Cal dir, però, que Miura encara ha de millorar una mica la capacitat expressiva en els moviments lents, ja a que l’Andante central li va faltar un xic de volada.
 
La segona part del concert estava exclusivament dedicada a Richard Strauss, amb dos poemes simfònics: Don Joan i la suite per a orquestra d’El cavaller de la rosa. La música de Strauss és molt rica i complexa, elaborada a partir de frases trencades i enllaçades amb un gran lirisme. Dirigir Strauss no és fàcil, ja que hi ha una gran plètora d’instruments que cal fer sonar en una unitat molt diversa. El mestre Orozco-Estrada va fer sonar un Strauss ple de matisos, delicat, brillant, elegant i sensible. La corda era potent i tocava amb molta seguretat, i el vent fusta va interpretar la seva part amb la màxima precisió, del tot integrat amb la resta de l’orquestra.
 
Les danses d’El cavaller de la rosa, però, van arribar al nivell de l’apoteosi màxima. La peça té un inici espectacular amb el so de les trompes, però de seguida rebaixa al to a unes melodies delicades de la corda. Orozco-Estrada va donar un toc d’exquisidesa a cada frase, amb un so embolcallant que semblava que emetés guspires de brillantor. Amb la finor i l’etereïtat d’un somni, la interpretació de l’orquestra de Frankfurt incitava al ball, un ball cortès que mutava en una dansa més salvatge, fins a l’esclat final. Sens dubte, l’Strauss de l’orquestra de Frankfurt romandrà en la nostra memòria durant molt de temps. I el mestre Orozco-Estrada, visiblement satisfet, va passar de Strauss a Strauss, i va posar el colofó al concert amb una polka de l’Strauss vienès. Un somni fet música.

Fotos: Andrés Orozco-Estrada, Fumiaki Miura

Últimes Notícies