opera

Tirant 2.0

Diumenge 16 Febrer 2020

El foyer del Gran Teatre del Liceu s’omplí de música contemporània i de joves talents per a veure l’estrena a Barcelona de Diàlegs de Tirant i Carmesina, una òpera estrenada l’estiu de 2019 i rebuda amb una gran ovació. La interpretació de l’òpera fou protagonitzada per una magnífica Anna Alàs, un cavalleresc Josep Ramon Olivé i una delicada Isabella Gaudí, tots ells sota la batuta de Francesc Prat i acompanyats per un petit ensemble de cambra.

El procés creatiu del compositor Joan Magrané topa magistralment amb el del dramaturg Joan Rosich, i d’aquesta trobada en sorgeix una meravella operística, una joia dins del, sovint avorrit, panorama operístic barceloní. L’equip acaba de conformar-se amb una fantàstica direcció de vestuari de Joana Martí, un disseny d’escena ideat per Jaume Plensa, i un jove equip creatiu aixoplugat sota la producció d’Òpera de Butxaca i Nova Creació.

Revisant les cròniques i reaccions de l’estrena de l’òpera a Peralada, es fa palesa la dificultat d’innovar i parlar contemporàniament de l’òpera per se, desempallegar-se de la tradició, sovint rància i envellida, de la manera com parlem de l’òpera, del que la converteix en una obra d’art transcendent i especial. Diàlegs de Tirant i Carmesina demostren la importància de la història en si, la importància d’un bon vestuari i el pes d’una bona direcció escènica i coreogràfica, elements que sovint queden relegats als marges de la crítica operística.

L’obra de Magrané i Rosich, basada en la història medieval de Joanot Martorell, sembla voler innovar sense acabar de deixar enrere l’admiració (potser exagerada) i el respecte pel passat, la nostàlgia que sovint sentim per temps desconeguts, traslladats a l’actualitat a través de cròniques i històries esbiaixades, interpretades, sovint, per senyorots. Diàlegs de Tirant i Carmesina és, sens dubte, una mostra magistral de com crear música contemporània i fer-la propera a un públic sovint envellit, com fer-la atractiva, com elaborar quelcom atractiu i al mateix temps profund. Però no acaba de compondre un discurs prou modern, sobretot en l’era del feminisme.

L’òpera gira al voltant de l’erotisme, un erotisme concentrat i obsessionat al voltant de la virginitat de la princesa Carmesina, i protagonitzat, en gran mesura, pel desig fàl·lic del cavaller Tirant. Si bé és cert que l’òpera fa l’ullet al feminisme (o ho intenta) amb la frase recorrent “si és si, no és no”, el carregament d’erotisme acaba explotant en un coit que ratlla el patetisme, fet que, tot i ser tractat d’una manera còmica, no fa cap favor a ningú i menys a les pobres dones que massa sovint ens trobem amb la mateixa i exacta situació. D’altra banda, i no menys important, la dicotomia entre la dona bona i la dona dolenta, tant present en el món de Disney i els contes retrògades de fades, és un estereotip del tot desgastat i innecessari, que demostra una lectura superficial i masculina de la història medieval i les maneres que tenien de viure les dones en les corts d’Occident.

Deixant la història de costat, la interpretació dels quatre personatges fou quelcom extraordinari, sobretot per la presència d’una pletòrica Anna Alàs i Jové, que interpretà Plaerdemavida i la Viuda Reposada, i ens deixà bocabadades amb un timbre potent i una presència poderosa i del tot inoblidable. L’únic home en escena, el baríton Josep Ramon Olivé, féu gala d’un posat senyorívol i d’un instrument admirable, i finalment la soprano Isabella Gaudí aportà la tessitura més alta de la vetllada, així com la delicadesa i les característiques pròpies d’una princesa de conte. Tots ells, submergits en la música de Magrané, interpretada per Esther Pinyol (arpa), Frederic Sánchez (flauta), i els membres del Lassus Quartet, Joel Bardolet i Antonio Viñuales (violí), Adam Newman (viola) i David Eggert (violoncel); sota la batuta de Francesc Prat.

No és el primer cop que la novel·la medieval Tirant lo Blanc és transformada en material musical. Leonora Milà, als anys noranta, la convertí en ballet, Antoni Ros-Marbà la féu cantata, i enguany Joan Magrané la transforma en òpera. Amb tot, aquelles que hem pogut escoltar i sentir aquesta interpretació de la història en la pròpia pell ens considerarem per sempre afortunades.


Fotos: Liceu.

Últimes Notícies