Aquest passat diumenge, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae va protagonitzar, al Palau de la Música, un concert deliciós amb el tenor Mark Padmore. Va interpretar la Serenata de Britten amb el trompa Pablo Hernández sota la direcció de Tomàs Grau, amb una segona part que accentuava els matisos de la Cinquena de Xostakóvitx.
Era d’aquelles tardes de febrer en què comences el concert amb el sol filtrant-se pels vitralls de la sala modernista i, poc a poc, el crepuscle va deixant el protagonisme a l’escenari. La meravella de la llum, acolorint els arrodoniments de la sala, també era la llum que desprenia la veu del tenor britànic Mark Padmore, neta, brillant, rodona, elegant i alhora penetrant. La Serenata per a tenor, trompa i orquestra, op. 31 ens situava en aquell món tan brittenià de radical modernitat però, alhora, de la placidesa d’allò conegut i agradable que, en aquest cas, relata escenes al capvespre, que volen desprendre una sensació de pau assossegada.
 
A l’inici, enmig del silenci, emergí el so de Pablo Hernández, un trompa de gran sensibilitat i tècnica, però també experiència, ja que començar el concert amb un solo és perillós -desitjos de Britten-, però gaudeix de grans recursos expressius i l’afinació que va mostrar durant tota la peça també l’avala com un digne solista. L’orquestra, integrada per les cordes, va saber crear el clima adient per acollir la veu i la trompa i va demostrar un control excel.lent de l’obra, que no és pas gens fàcil. Aquí es notaven les hores d’assajos i el talent del mestre Tomàs Grau, que mostrava una coneixença profunda de l’obra, alhora que els seus recursos comunicatius es fan cada vegada més manifestos. Es nota que, des del dia 1 d’assajos, l’OCM vol sonar com si fos el dia del concert.
 
El programa es presenta amb màxima coherència, ja que, no només les dues obres són contemporànies, sinó que tracten del mateix drama: la guerra i el totalitarisme resultant. Britten va escriure la seva obra en plena Segona Guerra Mundial, ja a Anglaterra, i Xostakòvitx, just abans del conflicte, el 1937, quan l’stalinisme ja havia fet molts estralls. El 1955, Andrei Olkhovsky establiria el cànon dels compositors soviètics: Dimitri Xostakóvitx, Sergei Prokófiev i Aram Katxaturian. A diferència dels exiliats Rachmàninov i Stravinsky, s’haurien d’adaptar, cadascú en la pròpia mesura, al Realisme Socialista. 
 
Després de Lady Macbeth, Xostakóvitx seria reeducat i abjuraria de la seva música antisoviètica. No oblidaria les prescripcions del Pravda sota el títol de “Caos enlloc de música”. Calia evitar aquella composició “apolítica i confusa”, aquell “gust pervertit dels burgesos per la seva música inquieta i neuròtica”, de caràcter “nerviós, compulsiu i espasmòdic”. La seva següent obra, la Cinquena Simfonia, seria saludada per la crítica burocràtica de forma oximorònica: com una “tragèdia optimista” que retornava el músic a l’autèntic art del poble. Perquè Lenin ja havia establert que “l’art és del poble” i calia composar de forma intel·ligible per als miners i els siderúrgics, per als pagesos que tornaven a casa després d’una esforçada i patriòtica jornada laboral.
 
La història de Xostakóvitx és un capítol més de les tortuoses relacions entre l’art i el poder, perquè la història de l’art només és una forma de contar la història del poder. Les seves quinze simfonies ocupen una posició privilegiada en la recerca de la “via soviètica a la simfonia”, amb el difícil equilibri entre la solemnitat i la propaganda oficials i l’originalitat creativa.
 
La interpretació de l’OCM va ser madura i expressiva en totes les seves seccions, planant per la llum i la tenebra d’una partitura sorgida del sofriment que, enlloc de filtrar-se en cada frase i deixar-nos abatuts, el mestre Tomàs Grau va fer sonar fluïda, amb un so plàstic i rica en dinàmiques. Grau va saber trobar la justa mesura, a través de les subtileses de la pàgina, per relatar la “tragèdia optimista”. Una peça que va commoure i remoure, com ha de fer tota gran obra mestra i l’orquestra que la interpreta, que actua com a revulsiu per fer-nos reflexionar i, alhora, transfigurar-nos a través d’un hedonisme transcendent. Pot tenir algun fi més suprem, l’art?

Fotos: Mark Padmore, Tomàs Grau