Cambra

Passeig pel Nàpols del segle XVIII

Dimarts 18 Febrer 2020

La temporada d’Ibercàmera al Palau de la Música ens ha portat novament la formació Forma Antiqva, dedicada a la música barroca, que ja hem vist altres vegades, i que es caracteritza per un so fosc i auster, d’acord amb la música de l’època. En aquesta ocasió, el programa pivotava al voltant del Nàpols de la primera meitat del segle XVIII, amb peces tant profanes com sacres, que van comptar amb les veus solistes de María Espada i Carlos Mena.

Abans de començar el concert, el director, Aarón Zapico, va fer una explicació molt didàctica sobre els dos centres musicals de la Itàlia de l’època, que eren Venècia i Nàpols. Els compositors del programa, des de Porpora fins a Pergolesi, havien tingut un protagonisme notable a la cort de Nàpols. Vam sentir música profana de Nicola Conforto i Charles Avison, i música sacra de Porpora, Vinci i Pergolesi.

Forma Antiqva va tocar amb un so més dolç i lluminós que d’altres vegades, amb menys austeritat i amb més calidesa, però alhora amb la vivacitat i el temperament nerviós del barroc italià. És una formació amb una llarga trajectòria i unes interpretacions d’allò més fidels al so original, al ritme precís que sempre marca el mestre Zapico.

Després de l’obertura de l’òpera Siroe de Conforto, i d’un concerto grosso de Charles Avison, escrit a partir de les sonates per a clave de Scarlatti, va entrar en escena el contratenor basc Carlos Mena. Aquí s’acabava la música profana i començava la sacra. Va interpretar el Salve Regina de Nicola Porpora, un dels compositors més importants de Nàpols. Mena és un cantant de veu petita, però que canta des de la intel·ligència. Sap treure el màxim partit de la veu amb una tècnica molt depurada i un estil molt delicat. Aborda cada frase explorant metòdicament cada racó de la sensibilitat, de manera que ens va fer arribar el dolor de la música sacra amb la màxima puresa.

A la segona part del concert vam sentir la simfonia de l’oratori Maria Dolorata de Leonardo Vinci, en què a l’orquestra li va faltar un xic de tremp, i finalment, el plat fort del concert, l’arxiconegut Stabat Mater de Pergolesi. María Espada es va reivindicar com una soprano de primera divisió en la interpretació de la música antiga, amb una veu petita però amb una projecció òptima, amb gran facilitat a l’hora d’abordar els passatges més difícils i delicats. Un alt grau d’expressivitat i una compenetració total amb la veu de Mena, van causar una commoció màxima en el duo final, Quando corpus morietur, en què semblava com si es pogués palpar el dolor de la música en pròpia pell. L’acompanyament que els va brindar Aarón Zapico va servir com un coixí de seda perquè les veus volessin. En acabar, l’ovació del públic va ser tan gran, que van repetir precisament el Quando corpus morietur, en un estat de gràcia encara més inspirat que la primera vegada, extàtic, amb les dues veus tan afinades que sentir-les produïa sensació de dolor físic i espiritual.

Foto: Forma Antiqva

Últimes Notícies