Concerts

Beethoven per esmorzar, per dinar i per sopar al Palau de la Música Catalana

Dimecres 19 Febrer 2020

El passat divendres 14 de febrer, altrament conegut com el dia de l’amor nord-americà, el Palau de la Música acollí l’última vetllada de la tanda Gardiner-Beethoven, amb una sala plena a vessar i una orquestra que, com a mínim, devia estar esgotada després de 5 concerts gairebé consecutius. L’última vetllada d’aquest cicle dedicat al mestre germànic comptà amb un Gardiner pletòric que es col·locà al capdavant de la Orchestre Révolutionnaire et Romantique per oferir la cirereta del pastís o, com a mínim, això és el que es rumorejava pel sector melòman de la ciutat.

Després de les nombroses piulades i titulars lloant al mestre anglès de la música romàntica et révolucionnaire, qualsevol hauria corregut cap al Palau a veure l’origen de tant elogi, i és que la proposta de Sir John Eliot Gardiner era, si més no, adequada per a l’any que internacionalment s’ha batejat com a “Any Beethoven”; és curiós com un compositor canònic i interpretat com cap altre es cregui amb la imperiosa necessitat de ser recuperat, però això és material per a una altra història.

El divendres, doncs, era el torn de la Simfonia nº 8 en Fa major, op. 93 i la Simfonia nº 9 en Re menor, op. 125 “Coral” de Beethoven. D’entre les fileres d’intèrprets, el conjunt de la Orchestre Révolutionnaire et Romantique, liderada per Gardiner, demostrà estar en esplèndida forma, tot i la marató musical que culminaven aquell vespre.

La primera part del concert fou protagonitzada per la vuitena simfonia, interpretada per una orquestra gairebé tota dempeus, amb uns instruments preciosos, dignes d’estar dins d’una vitrina, i amb un públic totalment entregat. Els contrastos dinàmics es feren gairebé palpables, de tan precisos i accentuats, i Gardiner i la seva batuta semblaren crear onades de so que l’orquestra agafava al vol.

La vuitena simfonia de Beethoven, escrita l’any 1812, fou interpretada amb una òbvia excel·lència historicotècnica, i és que tant Gardiner com l’orquestra que dirigia són grans mestres de la interpretació “de l’època”. S’entreveien vibratti tímids, emoció relativament continguda. Bàsicament, els sortia el postromanticisme per les orelles. En termes d’emoció, haig de dir que m’esperava quelcom apoteòsic i no fou el cas, però també cal dir que la gran majoria de les assistents al concert esperaven amb candeletes la segona part del programa. I aquí s’hi inclou servidora. 

La segona part del concert féu entrar en escena el famós Monteverdi Choir, el Cor de Cambra del Palau de la Música, la soprano Lucy Crowe, la contralt Jess Dandy, el tenor Ed Lyon i el baix Tareq Nazmi. Tots ells, sota la batuta d’un director que, contràriament al que hom podria pensar, semblà retornar al podi amb energia renovada. L’inici de l’arxiconegudíssima simfonia creà una mena de remor entre el públic, i quan s’aixecaren els i les solistes vocals, demostraren estar completament a l’alçada de tot el gruix instrumental que els envoltava.

Si bé és cert que la tècnica i la posada en escena foren dignes d’ésser recordades, també ho és que el fet de sentir emoció o no per quelcom artístic que és del tot subjectiu, i sembla ser que en el cas de l’última vetllada de Gardiner al Palau, les sensacions es dividiren entre les d’un públic fervorós i entregat, i les d’una part del públic més aviat impermeable. Les intervencions vocals es fusionaren a la perfecció amb la interpretació instrumental, i tot i una constant sensació de velocitat, sobretot de les veus, s’arribà a bon port.

Després d’un inici delicat, bonic, enèrgic i potent, entonaren el que tothom havia vingut a escoltar, el Finale de la Simfonia Coral. S’aixecaren totes les veus i també l’orquestra, i entonaren el conegut “himne a l’alegria”, que submergí el Palau en una mena de rêve européen, i que, juntament pel fet d’ésser retransmès per la televisió, que comptava amb nombroses càmeres dins la sala, tenyí l’ambient d’una sumptuositat admirable.

Fotos: Palau de la Música Catalana

Últimes Notícies