opera

La clemenza di Tito al Liceu

Dissabte 22 Febrer 2020

Mozart completà en unes poques setmanes La clemenza di Tito durant l’estiu de 1791, una obra de circumstàncies per a les celebracions a Praga de la pujada al tron del nou emperador austrohongarès, Leopold II. El poc temps disponible per a la composició i els problemes de salut que portarien el geni de Salzburg a la tomba donaren com a resultat una òpera dramàticament pobra, d’exaltació del sobirà, però amb una partitura farcida de grans moments vocals més propers a aïllades àries de concert, als que Mozart afegí el seu talent en diversos moments de conjunts, amb un inspiradíssim final de l’acte primer.

Aquest febrer i més tard a l’abril, el Gran Teatre del Liceu ha programat 10 funcions de l’òpera, de les que assistírem a la primera d’elles. Philippe Auguin dirigí la Simfònica del Liceu, que en aquesta ocasió s’adaptà excel·lentment als delicats pentagrames mozartians, destacant especialment la secció vent-fusta a la que Mozart regala inspiradíssims episodis, rememorant la música per a Harmonie del seu extens opus. Magnífics solistes de clarinet i corno di bassetto en les grans àries de Sesto i Vitellia: Darío Mariño i Víctor de la Rosa, respectivament.

Al francès Philippe Auguin li hem d’agrair, doncs, el treball d’haver aconseguit un empastament mozartià al fossat. Però a la seva lectura li mancà fantasia, donar aquell toc eteri que sempre es desprèn de la música de Mozart; diversos fragments no anaren més enllà d’un estudiat control. El seu fraseig no encisà, donant com a resultat una interpretació fragmentada d’una obra de per sí poc compacta. 

El cor del Liceu, sota la direcció de Conxita Garcia, continua en un bon nivell ascendent, recuperant la seva salut durant aquesta temporada, recuperació que desitgem culmini en l’exigent següent títol. Destaquem la magnífica interpretació del händelià “Che del ciel”.

La gran triomfadora de la nit va ser sens dubte la mezzosoprano Stéphanie d’Oustrac, qui debutava al teatre de la Rambla. És la seva una veu rica, de sons acontraltats i un excel·lent sentit del drama i l’escena. Si en l’ària de l’acte primer meravellà per unes agilitats de perfecta factura, on realment commogué va ser en el seu rondó de l’acte segon, “Deh per questo instante solo”, un bell lament on l’artista semblava llagrimejar amb la pròpia veu. Brava! 

Al seu costat, la veu del tenor Paolo Fanale ens arribà monòtona, de sonoritats fixes i poc acolorides que afloraren especialment en els moments de cant més legato o elegíac. Pel contrari, tècnicament aconseguí una bona realització d’aquells fragments més virtuosístics, especialment en la seva gran ària de l’acte segon, “Se all’impero”.

La Vitellia de la grega Myrtò Papatanasiu també va haver de lluitar amb unes tonalitats vocals estranyes, amb aguts poc cuidats i canvis de color importants en els descensos al greu. És la tessitura de Vitellia problemàtica, a mig camí entre la soprano i la mezzo. Malgrat tot, Papatanasiu mostrà una gran implicació a nivell dramàtic i el seu cant mai caigué en la monotonia.

Gran sorpresa fou la soprano Anne-Catherine Gillet com a Servilia. La seva veu cristal·lina i ben timbrada s’adaptà meravellosament al cant mozartià, que la cantant desgranà amb una delicadesa i lluminositat que engrandiren la curta part. Esperem tornar-la a escoltar en interpretacions més extenses i compromeses.

L’amorós Annio de Lidia Vinyes-Curtis en va ser un contrapunt ideal. Valorem que el teatre doni oportunitats a les veus del país, ni que sigui en aquestes petites parts. Però inexplicablement la premissa no se seguí en personatges tan secundaris com Publio (Matthieu Lécroart) i Lentulo (David Greeves), cosa que ens va fer pensar en cantants molt més propers que haguessin pogut destacar unes parts tan limitades.

El Gran Teatre del Liceu ha adquirit la producció de David McVicar que el Festival d’Aix-en-Provence estrenà el 2011 (suposem repetides reposicions en els propers anys). És una escenografia funcional, pensada per a un escenari a l’aire lliure i que al teatre s’ha hagut d’adaptar, amb alguns canvis, especialment en l’arquitectura frontal. Potser la seva principal virtut és la de presentar la caduca història sobre la benevolència imperial sense cap tipus de diàleg paral·lel més enllà de transposar l’acció a l’època napoleònica. Però la grisor dels seus murs i aquest plantejament tradicionalista acaba esdevenint un hàndicap per a una obra desigual en la seva pròpia concepció. 

Què pot pensar un espectador del 2020 desencisat dels seus governants? Mozart creia realment en la benevolència del seu emperador quan l’homenatjà el 1791? Són algunes de les preguntes que ens ronden pel cap sempre que ens enfrontem a la Clemenza i que aquesta nova producció liceista evita formular.



Fotos: A. Bofill

Últimes Notícies