Cambra

Gerhard i la Segona Escola de Viena

03-03-2020

A meitats de la dècada dels vint, Robert Gerhard escriu amb desesperació una carta al fundador de la Zweite Wiener Schule. Schönberg va percebre en Gerhard un jove ple de talent i erudició, i, en un moment en què els compositors catalans s’aproximaven a l’estètica impressionista, ell havia mirat nord enllà, a la Viena fin-de-sciècle, que havia estat el centre del món.
En el concert del MACBA el 16 de març, l’Aron Quartett interpretarà el Quartet op. 7, que va servir per contestar, a Alban Berg, “Per què la música de Schönberg és tan difícil d’entendre?”. Aquesta obra implica un punt d’inflexió, tant en la forma com en el tractament temàtic. Arriba després d’un període en què totes les seves composicions s’havien basat en un text. Aparentment, era el que Hanslick anomenaria música absoluta, però amagava un “programa secret”. L’obra es caracteritza per l’economia de recursos, un gran treball contrapuntístic i una escriptura tan polifònica dóna gran independència als instruments, delerosos de cantar melodies altament expressives, al llindar del total cromàtic, amb contrastos de dinàmiques i gran complexitat rítmica. La dissonància impregna la textura de tal manera que només podem parlar de consonància localitzada. Mahler va manifestar que, malgrat que “no entenia aquesta música ja que ell era vell”, la defensava aferrissadament ja que “l’art nou no es pot mesurar amb les lleis de l’art vell”.

Quan el sistema tonal donava indicis de cansament, Webern adopta un llenguatge d’extrema concisió i brevetat en què necessita donar a cada gir, a cada interval, a cada gest musical la màxima importància en el temps, i per això cal emmarcar cada intervenció en una mena d’aura de silenci. D’aquí la quietud que emana de la seva música. En Webern és tan important la disposició dels sons com la disposició “emocional” dels silencis: per això ens sona com si fos una música nascuda per la més silenciosa de les intimitats.

Al Quartet (1905), Webern inicia el camí cap al serialisme, amb microtemes, retrogradacions i inversions, amb predilecció per la concentració extrema i una atomització melòdica pròpia de la Klangfarbenmelodie. Al pròleg de les Bagatelles, op. 9., Schönberg escriu: “D’una mirada pot fer-se un poema; d’un sospir, una novel·la. Però expressar tota una novel·la amb un sol gest, una immensa alegria amb un lleu sospir, és una cosa que només es pot aconseguir quan s’ha oblidat tota compassió cap a un mateix”. L’escoltarem dins de Fusió Europa, amb el Quartour Hanson, a la Casa Batlló el 17 de març en el marc del Barcelona Obertura City+.

Foto: Aron Quartett


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *