Simfònica

Els colors de Steinbacher

05-03-2020

Sonoritats impressionistes, refinat divertiment, llenguatges fronterers entre l’avui i l’ahir, reptes als quals s’enfronta el mestre Lawrence Foster en el seu retorn amb l’OBC per dirigir Montsalvatge, Szymanowski i Txaikovski el cap de setmana del 20 de març a L’Auditori dins el Barcelona Obertura Spring Festival, amb obres clau del repertori simfònic i amb una perla: el violí d’Arabella Steinbacher
 
Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, Montsalvatge fa un intent reeixit de reestructuració de la famosa Ciaccona de la segona Partita en re menor de Bach, amb un previ desmembrament harmònic, tonal i dinàmic en la recerca d’imatges sonores inèdites que s’emmarquen dins d’una estètica radicalment nova però, alhora, seguint els cànons post-impressionistes, amb una pàgina de gran riquesa tímbrica i de color, que se submergeix en diverses atmosferes, que es van succeint entre un solemne inici i un final de focs d’artifici, tot i el seu tel·lúric arrelament a la genuïna realitat de la partitura, per “penetrar dins del misteri viu i actual que sembla bategar en tota la música de Bach”. Aquest fervent homenatge és d’un profund essencialisme en un moment de presa de consciència d’una identitat catalana molt maltractada des de la postguerra, i de diàleg entre les arts, per desenvolupar una especulació artística que mostra la creativitat i el criteri de llibertat de Montsalvatge.
 
Steinbacher interpreta el Concert per a violí i orquestra, núm. 1, op. 35 de Karol Szymanowski en un equilibri entre lirisme i fogositat, amb una tècnica finament polida i una bella i variada paleta de timbres, alhora que presenta una transparència sonora que deixa entreveure tots els matisos d’una pàgina que respira una aura poètica netament suggeridora, amb expressivitat i colorisme i noves tècniques compositives, sense perdre el gran valor de la música: la melodia. És un concert que ha romàs com a referent del violinisme, amb una extraordinària originalitat per l’atmosfera que crea i la contenció emocional que s’hi entreveu però, alhora, el patiment, l’apassionament, l’extatisme, la màgia, les imatges sonores: fantasia i erotisme. 
 
El sobrenom de la Simfonia núm. 3 en Re major, op. 29 “Polonesa” de Txaikovski es deu als ritmes polonesos del moviment final, fresc, fins i tot frívol, però deliciós. L’obra fa una al·lusió al segle XVIII presentant-se com un divertimentoamb elements mozartians, tot i que Txaikovski aclarí que era “més pretensiosa que un divertimento i menys grandiosa que una simfonia”, deixant l’obra en suspens a l’interstici d’ambdós gèneres en un concert a la frontissa entre dos mons. 

Foto: Arabella Steinbacher

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


Aina Vega Rofes
Aina Vega i Rofes
Editora
ainavegarofes