Un huracà anomenat Currentzis

Divendres 6 Març 2020

El passat 4 de març l’Auditori de Barcelona rebé el carismàtic director Teodor Currentzis i l’Orquestra Simfònica SWR Stuttgart, dins del cicle d’orquestres internacionals d’Ibercamera. El programa comptà, ni més ni menys, que la Mort i transfiguració de Richard Strauss i la titànica de Mahler. El públic, entregadíssim des del primer moment, semblà caure “in love at first sight” amb el director i l’orquestra, a la que ja havia pogut escoltar en anteriors ocasions.

La sala gran de l’Auditori de Barcelona, plena de gom a gom, rebé amb un càlid aplaudiment al director grecorus Teodor Currentzis, l’estrella de la vetllada i, sense més preàmbuls començà a sonar Tod und verklärung d’Strauss. 

Les primeres notes d’aquest poema simfònic carregat de misticisme i tenebres s’escamparen per la sala com la pólvora, i la presència excèntrica i magnètica de Currentzis agafà, des d’un bon inici, el protagonisme del concert. El crescendo constant de l’obra d’Strauss, concebuda com un poema fúnebre, fou abordat d’una manera delicadíssima per part de l’orquestra, que demostrà tenir uns nervis d’acer fins a arribar a l’estrèpit del poema simfònic, carregat de fúria i energia desbordada.

La fabulosa SWR Symphonieorchester navegà per la partitura d’Strauss capitanejada per un fantàstic Currentzis, que deixà el llistó ben alt per la segona part del concert tot i les interrupcions, sempre incòmodes, de les sales barcelonines. En aquest cas, fou el torn d’un lladruc caní en el moment més estrepitós de la peça, que deixà mitja orquestra amb una riallada difícil de contenir. Acabat l’últim compàs de l’obra, el públic quedà emmudit i no arrancà en aplaudiments fins que Currentzis així ho decidí, quelcom del tot inusual amb el públic ibercamerià.

La segona part del concert comptà amb la titànica de Mahler, la Simfonia núm. 1 en re major. I qui ho diria, tot i haver-la sentit interpretar incomptables vegades per innombrables orquestres, la versió de Currentzis i la SWR fou quelcom inèdit. Crec que no m’equivoco si afirmo que la immensa majoria melòmana, citada per a l’ocasió, quedà sorpresa per la quantitat de detalls, matisos, dinàmiques i harmonies que descobriren de la mà del director, amagades fins aleshores.

El primer moviment de la simfonia, langsam, schleppend. Im anfang sehr gemächlich fou verdaderament suau i gemächlich, però no per això menys interessant, ans al contrari. Director i orquestra desplegaren un immens catàleg sonor per a les oïdes dels presents, tan avesades a les simfonies de Mahler. Els moviments sinuosos del director, acompanyats d’una templança extraordinària, marcaren l’inici del segon moviment, kräftig, bewegt, doch nicht zu schnell. La fantàstica secció de contrabaixos, liderada per una gran solista que demostrà la seva vàlua en el moviment següent, marcaren el compàs de la dansa, materialitzada en els moviments corporals de Currentzis, que semblava estar posseït per l’esperit del postromanticisme.

La tercera part de la simfonia, batejada com a Feierlich und gemessen, ohne zu schleppen pel compositor, fou un aparador de talent dels i les solistes de l’orquestra, que es lluïren sobremanera en les seves respectives parts. El tercer moviment quedà desglossat d’una manera exquisida, deixant al descobert els detalls més invisibles de la partitura i fent èmfasi en frases i colors sovint poc explorats.

Per últim fou el torn del magnífic quart moviment, anomenat Stürmisch bewegt, que efectivament abordà la sala com una tempesta elèctrica que semblà arremolinar-se al voltant d’un magnífic i impetuós Currentzis. La part central del moviment, com si es tractés de l’ull d’un huracà, mantingué magistralment la calma per a abordar amb força els últims compassos de l’obra, que explotaren enmig de l’Auditori, deixant-lo bocabadat.

No cal dir que Teodor Currentzis corprengué instantàniament al públic barceloní. És evident que, tot i l’amor incondicional que la majoria del públic melòman té pel protocol i el  cànon clàssic, personatges com Currentzis demostren que es pot dirigir fabulosament una orquestra sense frac, sense batuta i sense canes. Encara diria més, posaria ambdues mans al foc i afirmaria que part de l’èxit d’aquest jove director es deu a la seva excentricitat moderna, a l’energia desbordant i poc protocol·lària que desprèn, a l’òbvia connexió amb la música i la naturalitat d’aquesta. És fàcil reconèixer-se a una mateixa ballant en la intimitat.

Fotos: Auditori

Últimes Notícies