Cambra

Elles, intèrprets

Diumenge 8 Març 2020

Avui, coincidint amb el 8 de març, destaquem la presència de les intèrprets Nicola Benedetti i Ellen Nisbeth, que s’erigeixen com a clares protagonistes de la música de cambra d’aquest mes a L’Auditori. Així, el 29 de març ens espera un trio de primera ordre amb obres de Schumann, Rihm i Brahms (tot senyors) en un concert inclòs dins el Barcelona Obertura Spring Festival. El 26 d’abril podrem gaudir d’una de les formacions catalanes amb més projecció internacional, el Cosmos Quartet, acompanyats de Nisbeth, interpretant Mozart i Hosokawa (també senyors). Tot i la presència cada vegada més notable de dones solistes, sempre és un bon moment per deixar per escrit la falta de compositores als nostres escenaris.

Nicola Benedetti, violinista escocesa d’orígens italians, compta amb un temperament ardent i extravertit, amb nervi, expressivitat i un so potent i de qualitat, a més de gran virtuosisme i domini de l’arc segons la premsa. Cal dir que aquesta intèrpret multi-premiada va guanyar un Grammy el passat mes de gener al millor solo instrumental de música clàssica per a la gravació del Concert per a Violí de Wynton Marsalis i la Fiddle Dance Suite. Amb aquests precedents i l’acompanyament de Leonard Elschenbroich al violoncel – descrit pel New York Times com “un músic de gran destresa tècnica, curiositat intel·lectual i profunditat expressiva” - i Alexei Grynyuk al piano – guardonat en competicions com les de Vladimir Horowitz Competition a Kiev o la Shanghai Competition de Xina – és normal esperar aquest concert amb expectació.

Així doncs, tenint en compte el caràcter interpretatiu dels tres artistes, el Trio núm. 1 en Re menor, op. 63 de Schumann serà una molt bona oportunitat per sentir-los brillar. Aquest trio compost el 1847 comença "Amb energia i passió", tal i com indica Schumann al primer moviment, que segueix una forma de sonata en 4/4 però que, per contra, transmet la inestabilitat pròpia dels compassos d’amalgama. En un segon moviment més agitat, "viu però no massa ràpid" podrem gaudir d’un moviment que demana d’un so més punyent, més punxegut que tant el violí com el violoncel l’hauran de buscar a prop del pont de l’instrument. El contrast amb el tercer moviment és cor-prenedor: "Lentament i amb recolliment" demana Schumann, i és que la partitura està formada d’unes suspensions al piano que es resolen lentament i d’una melodia al violí que pesa i plora. Amb una estructura ternària (ABA), comença amb do major, segueix a fa major i quan torna a la A, la tonalitat modula a la major per deixar a l’aire, finalment, un pedal de La actuant com a dominant de Re major, tonalitat final. D’aquesta manera, Schumann dóna un sentit d’anhel i esperança a l’obra i dona pas al quart i últim moviment.

El Trio núm. 1 en Si major, op. 8 és el primer i últim trio per a piano de Brahms (dels tres que va compondre) perquè, tot i que la va escriure als seus vint anys, va fer-ne una revisió exhaustiva i va donar-li la forma definitiva trenta-cinc anys més tard. En la versió original, hi ha moments desiguals i vaporosos però després de l’estiu de 1891, Brahms va aconseguir millorar l’obra inserint fragments i substituint passatges sense fer evident cap mena de fractura estilística. Una característica de l’original que Brahms sí que va respectar va ser el final en tonalitat menor, recolzant-se en una intenció de desolació. Hi ha qui diu que es tracta d’una premonició de l’intent de suïcidi i posterior confinament a un asil de Robert Schumann; en qualsevol cas, es tracta d’una conclusió sorprenentment dramàtica tenint en compte l’atmosfera de serenor de l’inici.

El concert es reservarà un espai pel Fremde Szenen (III) de Wolfgang Rihm, segurament un dels compositors contemporanis més importants d’Europa. Aquests tres assajos per a trio de piano s’han convertit en clàssics de la nova música de cambra. Inspirades en Robert Schumann, el compositor admet el seu propi llenguatge com a estrany o estranger; alhora, però, convida als oients a deixar-se endur pels silencis fragmentats, la impulsivitat i les repeticions obsessives i a recórrer un viatge surrealista que combina el record i la nostàlgia amb la subjectivitat.

El segon concert de cambra d’aquest mes serà a càrrec de Cosmos Quartet i la violista Ellen Nisbeth, recentment seleccionada per l’ECHO (European Concert Hall Organisation) com una estrella emergent de la temporada 2017/18. Amb projectes professionals que l’han portat a treballar amb orquestres de gran prestigi, ha estat citada per la premsa com a solista modèlica, una revelació amb un timbre ple de matisos i perspectives, bonic i de rara puresa. Després de guanyar el Swedish Soloist Prize i el Nordic Soloist Prize, el jurat la va qualificar d’interpretació natural i amb presència escènica, amb una expressió i encant personals i una gran capacitat comunicativa. Ja la vam poder sentir en l’edició passada del Festival Emergents i enguany L’Auditori en farà un petit retrat gràcies a la seva participació també en el cicle Sampler Sèries amb un programa de viola i electrònica.

La solista estarà acompanyada del Cosmos Quartet, una formació que, malgrat la seva joventut, han aconseguit fer-se un lloc en el reconeixement internacional. La temporada passada els vam poder sentir al Festival Emergents Barcelona i entre els premis més recents destaquen el Primer Premi al Concurs Irene Steels-Wilsing Foundation i el Primer Premi al 13è Premi BBVA de Música de Cambra Montserrat Alavedra, així com el fet d’haver quedat finalistes als prestigiosos Concours de Genève i Carl Nielsen International Chamber Music Competition.

Aquests cinc músics, així doncs, interpretaran el Quintet de corda núm. 1 en Si bemoll major, K. 174 i el Quintet de corda núm. 3 en Do major, K. 515 de Mozart. Els sis quintets que el músic vienès té per aquest tipus de cambra formen un petit corpus particular que, pel fet d’introduir aquesta segona viola a la formació reina de cambra, s’afegeix una nova profunditat de pensament i textura i permet desplegar una gran varietat de diàlegs: entre les veus extremes acompanyades d’una harmonia de les veus del centre, entre els dos violins i el cello, entre els dos violins i les dues violes, amb el cello sustentant l’edifici polifònic, oferint un trio agut amb els dos violins i la primera viola o un trio de greus amb les violes i el cello o el violí sol oposat a la viola sola, per posar alguns exemples.

Quan Mozart va escriure la seva primera obra per aquesta formació, el quintet de cordes amb prou feines constava d’una trajectòria d’un segle d’antiguitat: si bé amb el consort de violes es va arribar a una certa expressivitat i equilibri polifònic, a mitjans del XVIII encara es considerava una forma a mig camí entre cambra i orquestra. A la dècada dels 70, els quintets de corda encara no tenien un caràcter tancat ni una plantilla fixa però va ser llavors quan Mozart, encara adolescent, va compondre aquest, pràcticament, exercici d’estil. Segons Abert, l’obra «té encara caràcter de divertiment, com proven sobretot les tres codes i el joc freqüent de respostes entre el primer violí i la primera viola».

Catorze anys més tard, escrivia dos quintets que són oposats i, alhora, fruits del mateix moment: la composició dels K515 i 516, Mozart va rebre notícies de la greu malaltia del seu pare, que moriria el 28 de maig. Les dues obres estan escrites amb aquesta recança i instint d’alliberament davant de qui va ser el seu pare però també el seu conseller, amic, tirà... Aquest fet biogràfic es relaciona normalment amb el quintet menor però cal tenir en compte que aquesta altra obra més optimista, segura i vital – segons Halbreich «una majestat olímpica i que sobrepassa a totes les altres obres instrumentals de Mozart per l’amplitud dels seus desenvolupaments» - també va ser escrita durant la mateixa primavera de 1787.

Finalment, aquesta vegada en forma de quartet, també podrem gaudir de Blossoming de Toshio Hosokawa, inspirada en la imatge d’un lotus que envia les arrels al fons de l’estanc, amb un tall que s’estén a través de l’aigua fins la superfície i cap al cel i un capoll que floreix mirant el sol del matí.

Com anunciava a l’entradeta, voldria acabar subratllant el fet que, si bé és del tot destacable la presència de dues dones encapçalant aquestes formacions de cambra, cal assenyalar el fet que les obres programades signades per compositores segueixen sent l’excepció. No només dins aquest cicle i no només dins aquesta institució, sinó de manera generalitzada en el panorama de música clàssica (i m’atreviria a dir que de molts més gèneres) del nostre país.

Foto: Nicola Benedetti, Leonard Elschenbroich, Alexei Grynyuk, Ellen Nisbeth, Cosmos Quartet

Últimes Notícies