Recomanacions

Les sonates de Beethoven o el moment dialèctic

Dijous 12 Març 2020

En les notes a la seva gravació de la integral de les sonates de Beethoven, Alfred Brendel deia que “se n’ha escrit molt, i quasi tot és prescindible”. És possible que el temps que ha transcorregut des dels anys seixanta del segle passat, juntament amb la voràgine beethoveniana que vivim actualment deguda al seu 250è aniversari, ens fes matisar notablement aquesta afirmació. Tanmateix, l’he escollida per encetar aquestes línies perquè, personalment, em disposa en un estat d’alerta necessari: donar prioritat a la prudència davant de la petulància erudita i, com a mal menor, pecar d’ignorància abans que vessar-la i ser víctima del perill inherent a tota anàlisi de l’obra del geni de Bonn: ser engolit per la incommensurabilitat de la seva creació i, alhora, pels vernissos mistificadors amb què la tradició l’ha revestit. Al cap i a la fi, si del que es tracta és de descabdellar aquest enigma, serà molt més generadora de sentit la pregunta socràtica que una declaració fixa i aliena a tota dialèctica (un concepte, altrament, congènit a aquesta qüestió).

Si observem les sonates de Beethoven en un conjunt, veurem que representen un fidel correlat pianístic de l’evolució estètica i personal del compositor al llarg de les seves etapes creatives. No podem, tanmateix, insistir en la ja suada classificació biogràfica tradicional (obres de joventut, etapa de maduresa heroica i estil tardà, o el que Liszt en deia “l’adolescent, l’home, el Déu”), ja que, com sempre, en Beethoven sempre hi ha quelcom que se’ns escapa.

Si bé les 32 peces tracen el llenç que parteix del món més haydnià i, després d’etapes heroiques i de crisi, ens condueix fins al nebulós i embrionari estil dels darrers quartets, les Variacions Diabelli i les bagatel·les, és igualment cert que la seva extrema varietat ens presenta cada sonata com un univers si mateix, mancat de repeticions o obres menors (malgrat els gustos personals de cada estudiós).

Des d’una perspectiva estrictament formal, no hem d’oblidar la diferència entre el caràcter de sonata i la forma sonata. La presència de dos temes contraposats (A i B) en tons diferents, seguits d’un desenvolupament i una reexposició en el mateix to, és una simple convenció acadèmica desbordada per la realitat del procés compositiu: moltes sonates no corresponen a aquest esquema. Aquesta llibertat creativa, tanmateix, és precisament el que permet que la sonata esdevingui el gran escenari d’un nou compromís emocional i dramàtic que serà plenament explotat en el Romanticisme. La sonata transcendeix el seu antecedent, la suite, per esdevenir, en paraules de Donald Francis Tovey, la reunió de “l’amplitud emocional i la viva representació d’un drama escènic complex amb la concisió d’un relat breu”.

No obstant això, i en contrast amb els autors posteriors com Schubert, en Beethoven mai perdem de vista en quin lloc estem dins d’aquesta lluita, mai ens abandonem a divagacions oníriques; és com si la mateixa dificultat que ens planteja el seu autor, en tant que cruïlla entre dues èpoques, s’erigís en la sonata com a garant d’una seguretat formal que, tanmateix, deixa la porta oberta a la força de la tempesta (mai més ben dit).

Aquesta tensió, aquest “no del tot”, aquest “com si” quasi kantià (una analogia, com veurem, gens desafortunada) transcendeix, doncs, la pugna entre els dos temes de la forma sonata i abasta fins a la que es produeix entre l’obra pròpiament dita i els processos psicològics que s’hi amaguen darrere. Òbviament, aquí rau l’eterna i relliscosa discussió al voltant del “caràcter” de la peça, terme tant ambigu com fructífer.

Aquí torna a aparèixer el Beethoven-geni construït pels seus hereus romàntics, el creador de personalitat desbordant, el revolucionari, el transmissor de veritats ulteriors i consumit pels seus dimonis personals. Tenim a l’abast des de tot un imaginari estètic, literari i cinematogràfic amb dos segles de tradició fins als recents intents acadèmics, com la referent biografia de Swafford, entestats en deconstruir aquest mite per tal de retrobar l’home.

El mateix Brendel alertava fa anys del perill de donar excessiva importància als processos psicològics del Beethoven-persona a l’hora de jutjar les seves sonates... i tanmateix, quin torrent d’emocions! Potser la diferència, i el que les fa tan valuoses, és que en el geni de Bonn el procés sempre es realitza en l’obra.

Així com els romàntics confien en la immediatesa del seu llenguatge emocional, en les sonates de Beethoven els processos psicològics sempre són un derivat necessari dels seus elements compositius. Dit altrament, és la forma en tant que forma la que permet suggerir l’emoció i és per això que, com dèiem, mai perdem on som. En aquest sentit, Beethoven no deixa de ser un arquitecte dialèctic, el màxim exponent de la modernitat burgesa, com tant li agradava dir a Adorno.

La reducció i condensació temàtica dels materials melòdics (molt sovint, extraordinàriament simples) en el desenvolupament, l’elecció de tonalitats i direcció de les modulacions, innovacions tècniques com les precises indicacions metronòmiques o la instauració de l’scherzo com a evolució del minuet són, tot plegat, l’estructura formal a partir de la qual s’expressa la tensió i el dolor. 

Així, encara avui pensem en la Waldstein, l’Apassionata, la Clar de Lluna o la Hammerklavier, però, vist el que hem dit, s’entén que Beethoven desistís en la idea de fer una edició integral del cicle amb nous títols descriptius de caràcter poètic... simplement no és necessari. Cada sonata és única, però parla per si sola i ho fa més enllà dels tòpics (per exemple, la falsedat que l’estil tardà és turmentat i mancat d’humor).

Tornant al filòsof frankfurtià, en la seva estètica trobem una de les defenses més aferrissades d’aquesta autonomia de l’obra. Per Adorno, la relació entre Beethoven i Hegel és més que una analogia, és una identificació: en les sonates, els elements particulars (els temes) no constitueixen res en ells mateixos fora de la seva integració en el conjunt. És més, ni tan sols ho és la mediació entre els dos temes (tesi i antítesi), sinó que és el tot el que esdevé mediació i síntesi concreta. La sonata beethoveniana seria, doncs, una filosofia immanent que es crea a ella mateixa dialècticament, a través de les seves oposicions internes, i que s’explica de manera mediada, una plenitud i final de la música clàssica.

Tanmateix, el mateix Adorno reconeix en el Beethoven tardà una mena d’impuls cap endavant que supera aquestes consideracions. Altra vegada, com dèiem a l’inici, en ell sempre se’ns escapa alguna cosa. Potser aquí rau la gràcia d’una possible responsabilitat redemptora de l’art: que no l’acabem d’entendre. És per això que, a l’hora de desmuntar el Beethoven romàntic, personalment, em sento més còmode en una visió de l’art com instint i no com a coneixement que, al cap i a la fi, sempre resulta parcial i fal·lible històricament. En aquest sentit, més que l’obra en termes formals, m’hi agrada veure, a la nietzscheana, una finestra al món com a fenomen estètic i la seva justificació.

Aquest tipus de dilemes també són els que envolten el repte interpretatiu del cicle. Altra vegada, la literatura sobre la seva versió correcta és espectacular. Hi ha elements prou objectius (la cura de les edicions, la recerca de les fonts originals...) i, després, els dols pols interpretatius de rigor entre els quals oscil·la el pèndol de les modes, un és el fetitxisme estèril i obsessiu per la fidelitat a l’autor (altrament, una quimera inassolible) i l’altre l’amanerament vanitós de qui creu que els seus gustos particulars són de l’interès d’algú.

Però més enllà d’això, sempre resta aquesta pregunta darrera, la de la buscar una connexió psicològica o cercar la veu en la forma, la de mostrar els teus sentiments com a intèrpret o ser un mer transmissor mecànic i ahistòric (que, paradoxalment, és la voluntat de la interpretació historicista).

Arribats a aquesta pregunta, recupero la frase amb la qual obria l’article. Tot sent amb tota seguretat aquestes línies un afegit més a tot aquest gruix diletant i prescindible que critica Brendel, segurament la millor manera de copsar l’abast increïble del fresc musical que constitueixen les sonates de Beethoven és submergir-se en el seu missatge infinit i insondable. Podem veure’l com un músic hegelià convertint l’inefable en mediació o bé com una mena de Kant (tot sigui dit, algú que tenia poca estima per la música) que, amb un peu a cada època, va obrir una porta en forma de punt i final, destinada a ser creuada pels seus seguidors. Però sigui quina sigui la veritat que hi trobem: arquitectònica, emocional o política; històrica o psicologista, cal deixar parlar la música (que expressa millor que les paraules els instints i les veritats) i, com a molt, llançar totes aquestes preguntes que, d’aquí 250 anys més, continuaran fent-nos barrinar el cap a la recerca de respostes impossibles. Potser, al cap i a la fi, sí que Beethoven és pura dialèctica.

Foto: Bust de Beethoven

Més, sobre...: beethoven , sonates , piano , 250aniversari
Últimes Notícies