Recomanacions

Prou mites: no totes sonen iguals i no és cert que “ja no se’n fan com abans”

Divendres 13 Març 2020

La fugida de casa de Fèlix Trigueros quan era jove va marcar la resta de la seva vida. Amb certa melancolia demana a l’Antoni Tolmos que toqui el Que tinguem sort de Lluís Llach. Tot i ser una cançó molt simple harmònicament i no tenir una melodia especialment singular les vivències que envolten aquestes notes la fan única i, possiblement per Trigueros, una cançó imprescindible a la seva vida.

A 4 mans és un programa de les nits de dijous del Canal 33. Aquest canal que tan sovint ens passa desapercebut aposta per històries de gent que a primera vista també poden no cridar-nos la atenció. Veiem que la música és la clau que obre les portes del món interior que tots tenim dins. Sovint podem pensar que preferim unes cançons o altres depenent de les vivències transcendentals a les que ens remeten. Tot i així, s’hi ens hi fixem amb profunditat, veiem que molts cops són les mateixes melodies les que ens canvien i condicionen la nostra actitud momentània davant la vida.
La música de David Bisbal ha ajudat Tonet Ramírez a superar els entrebancs que s’ha trobat a la vida per la condició amb què va néixer i a complir molts somnis. No només ha estat un suport emocional. Pot sonar exagerat o, fins i tot, d’il·lusos, però molt probablement Ramírez no hauria arribat fins on ara és sinó hagués estat pel suport de música de Bisbal o els Beatles, a qui tan admira.
 

I és que en l’extensa llibreria de sons que tenim a través de tants mitjans diferents i tantes influències, encara sembla increïble que ens en quedem impregnats per poques especialment. Per què l’agricultor Josep Calafell va triar Dolce Vita de Ryan Paris entre les desenes i desenes de cançons que sonaven a les discoteques de la seva època?. I per què, tot i moltes d’elles ser tan semblants, va vincular aquest hit al descobriment de les seves primeres experiències? Segurament mai trobarem la fórmula per saber-ho. I això, de fet, és un dels molts trucs que amaga la màgia de la música.

Molts dels que ens hem aficionat a la música clàssica sovint ens n’hem adonat que, moltes de les cançons pop que omplen les grans llistes radiofòniques del país, repeteixen contínuament uns mateixos esquemes. Sovint escoltem la gent dir “ui! doncs aquesta progressió harmònica s’assembla molt a una altra cançó”, o “aquesta cançó ha copiat directament els acords d’una altra i ha fet quatre canvis a la seva melodia”. Però sobretot el famós “totes sonen iguals” i “no se’n fan com abans”. I tots aquests criteris valoratius tan subjectius i poc quantificables segurament són fruit d’una percepció personal de la música que ha representat una etapa de la vida. Les cançons de joventut, sigui pel que sigui, ens arrelen a una època que mai es repetirà i a unes sensacions que tornen quan rescatem un senzill amagat entre la polseguera de les darreres produccions musicals.

No és cap secret que la música clàssica i, en especial, la que està feta d’ara fa més d’un segle, no és una de les preferències principals de gaire gent, especialment el públic jove. Tot i així, en l’experiment involuntari de la petita mostra que ens ensenya l’A 4 mans, ens sorprèn que aquest mateix Josep Calafell, fan de la “disco” dels vuitanta i noranta, apreciï una obra tan superficialment llunyana com el vals del Danubi blau de Johann Strauss. O que la rebel·lia de Fèlix Trigueros admiri la calma i l’equilibri que transmet el Minuet en Do menor de Bach. I és que aquests dos casos són només una petita prova que hi ha certes melodies que transcendeixen generacions, gustos i circumstàncies.

És evident que som capaços de vincular sentiments i històries úniques tan a les cançons més enganxoses, mainstream i repetitives del panorama musical actual, com a peces concebudes per algú totalment diferent a nosaltres en un país d’una època llunyana. Simplement, i sense haver-hi de donar gaire voltes, cal comprensió. És important tenir les eines per entendre i desxifrar el valor expressiu i tan singular de les obres clàssiques. Unes eines que l’educació sovint no brinda a la població a nivell general però que, per sort, les noves tecnologies ens ajuden a compensar-ho a qualsevol edat.

Amb aquests dies de confinament, “teletreball” i histèria vírica a peu de carrer, potser abans d’apostar per una superproducció americana de plataformes com Netflix, ens hem de donar l’oportunitat de redescobrir estils musicals remots. Obrir l’Spotify i entrar a una llista de reproducció qualsevol, escoltar una cançó que ens recordi a alguna cosa i començar a viure noves històries. Posar-se a navegar per Youtube i descobrir obres i curiositats d’autors de música clàssica i, perquè no, tenir temps per retrobar-se i palpar els magnífics projectes musicals que es duen a terme a pocs metres de casa a la web de Barcelona Clàssica.

Fotos: instantànies del programa "A4mans"

Més, sobre...: opinió , antoni tolmos
Últimes Notícies