Recomanacions

Lectures musicals

Divendres 20 Març 2020

La influència que pot tenir la música en les emocions humanes és un tòpic que ressegueix tota la nostra història cultural i que han recollit una multiplicitat de gèneres literaris. Les novel·les que se serveixen de la música per arribar més enllà de tot allò referencial i tracten la necessitat d'aquest art com a crossa i suport dels personatges; les que s'estructuren a partir de models musicals (com la fuga) o senzillament les que s'hi inspiren per trobar la prosòdia adequada les podríem agrupar com a novel·les musicals. Aprofitem aquests dies de confinament per parlar-ne i fem que, malgrat tot, la música ens segueixi acompanyant d’una manera o altra.

La música és un art inherent a la condició humana i és per això que al llarg de la història ha servit de temàtica literària. Podem anar d’Orfeu i la seva música que amansava les feres i commovia les pedres a les sirenes de l’Odissea amb una veu que resultava del tot hipnòtica pels mariners. Arribem a les fades medievals, que també atreien els cavallers que cavalcaven pel bosc a través d’una melodia o la mateixa flauta màgica de Mozart, un instrument que modifica l'estat d'ànim d'aquell que l'escolta.
Si viatgem fins el segle XIX, ens trobarem amb les poètes maudits, que recorreran molt sovint a la música com a motiu retòric en nombrosos dels seus poemes o amb Thomas Mann que també se sentirà fascinat per Wagner o, ja al segle XX, amb Adorno que teoritzarà sobre la relació de la música amb la societat, la idea d'art coma quelcom social i la música com a mercaderia i producte de masses i tantíssims teòrics que estudiaran la relació entre aquestes dues arts. En qualsevol cas, totes aquestes són veus que s'inscriuen dins la tendència d'entendre el fet musical com a expressió intrínseca a l'essència humana.

Per tant, en tant que la literatura és l'art que utilitzem per explicar-nos, recordar-nos o preguntar-nos, no ens ha d'estranyar que existeixi tota una tradició literària que faci referència a la temàtica musical. Estem parlant de novel·les fugades, de polifonia novel·lesca, de prosa musical però també a totes aquelles obres que giren al voltant de la temàtica musical. El que tenen en comú totes aquestes obres és el fet de tractar el poder de la música de convocar idees o de suscitar emocions més enllà de l'abast dels conceptes definits i concrets. Així doncs, de la mateixa manera que existeixen les novel·les negres, les cavalleresques o les policíaques, trobo que no és descabellat plantejar-se el subgènere de la novel·la musical.

Així, i deixant de banda la vinculació entre teoria de la música i de la literatura, trobem nombroses novel·les que tracten el món d'aquest llenguatge abstracte; que estan protagonitzades per músics o lutiers o fins i tot per instruments. Poden ser històries presentades a llocs totalment diferents, amb personatges i aspiracions narratives que no tenen res a veure, però amb un fil comú, una banda sonora, un baix continu que les engloba i apropa les seves realitats ficcionades.

No són pocs els exemples que podríem encabir dins aquest sac literari, que es podria tornar infinit si tenim en compte que les fronteres a establir es podrien tornar vagues de tan subjectives; hem d'entendre que la novel·la musical és aquella en la qual la música hi té un paper central, però es podria presentar de maneres molt diferents; com un teló de fons com en el cas de Tokio blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami o no només com a tret fonamental, sinó també com a esquema estructural de la novel·la, com és el cas de Concierto Barroco d'Alejo Carpentier o L'ombra de l'eunuc de Jaume Cabré. Però, per exemple, podríem classificar dins el subgènere una obra on el jazz juga un paper secundari com a Rayuela de Cortázar? I si es tracta d'una novel·la inspirada en un grup de música d'èxit o si es tracta d'una història d'investigació sobre una peça d'un músic clàssic? Hauríem de posar La decima simfonia de Joseph Gelinek al costat de Beatles de Lars Saabye Christensen? Podríem fins i tot anar estirant i estirant les característiques que hauria de tenir el subgènere fins a valorar la possibilitat d'entendre el Quijote com a novel·la musical per les nombroses referències a sons, sorolls i silencis que apareixen a l'obra. Segurament, però, arribaríem a esllenegar la classificació i a fer-la malbé.

La literatura conté música perquè en parla o perquè la imita. Perquè es fascina per la seva capacitat expressiva, perquè la contempla com a explicació paral·lela d'una realitat externa i una interioritat complexa. La literatura conté música perquè forma part de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra manera de ser. Perquè durant molt de temps no les hem diferenciat i un cop ho hem fet s'han continuat necessitant i acompanyant. Però sobretot la literatura conté música perquè és literatura allò que volem que perduri i volem que perduri el que commou les pedres, el que hipnotitza Ulisses, el que atrau als cavallers, el que fa que una flauta sigui màgica, el que pren a Baudelaire com la mar, aquell llenguatge que serveix de model per a tots els altres. Allò que salva de la misèria a alguns personatges o que els connecta amb un món que els ha quedat distant. La literatura fa perdurar allò que ens és transcendental i ens fa sentir més humans. La literatura fa perdurar, per exemple, la música.

Amb tot plegat, deixo enllaçada aquí una llista proposada pel professor d’Història de la Cultura de l’ESMUC Josep Pujol publicada el setembre del 2019. Bona lectura!

Més, sobre...: literatura , lectures , novel·les
Últimes Notícies