A principis d’any, saltava la notícia que la prestigiosa pianista Alba Ventura s’aventurava a gravar la totalitat de les sonates de Mozart en una ambiciosa producció a través de diversos discos. La discogràfica Aglae Música és l’encarregada de gravar una sèrie d’àlbums amb la totalitat d’aquestes peces per piano.
El primer resultat arriba mesos després d’unes gravacions que van tenir lloc al Petit Palau de la Música al transcurs d’aquest passat mes de juliol. Es tracta d’un àlbum de dos discos que inclouen unes sis primeres sonates (tres per disc) del total de 18 que té Mozart al seu opus.

Ventura espera poder gravar els altres quatre CDs en els mesos vinents d’una producció que també comptarà amb la Fantasia en do Menor K.475 de Mozart. Aquest cop, Aglae música aposta per la pianista barcelonina després de l’èxit del disc de Ventura dedicat a Rachmàninov i una selecció d’estudis de Czerny, Profókiev i Debussy publicada el 2016.
Enrere queden aquells moments d’espontaneïtat d’un jove Mozart de la sumptuosa Europa de la Il·lustració. Si encara els rememorem és, possiblement, perquè el compositor austríac deixava una part de la seva polifacètica personalitat en cada peça que escrivia. Cada sonata representa un estat d’ànim i un moment d’inspiració que sovint es vertebra al voltant del joc i la improvisació sobre temes melòdics.

A part de la dificultat de reproduir aquesta transparència musical, la repetició d’algunes de les seves obres en la contemporaneïtat suposa tot un repte per aquesta nova producció. Per evitar fer-la monòtona i gastada, cal virtuosisme en la gràcia i frescor interpretativa. Una cosa que Ventura aconsegueix amb escreix. Arriba a oferir un aire nou a una proposta amb peces tan conegudes i, sempre, sense allunyar-se de la fidelitat a l’estil de l’època.

Dins l’entorn musical del seu moment, Mozart va cercar fer peces per piano senzilles en la interpretació i amb una facilitat a l’escolta que permetessin la màxima difusió de les seves obres. La segona meitat del segle XVIII va suposar un impàs entre l’equilibri formal del clavicèmbal barroc a l’expressivitat sonora del forte piano, instrument de què se’n va fer capdavanter. Aquesta frescor i agilitat expressiva que la pianista aconsegueix amb excel·lència, incita a l’espectador a comprar entrades per un concert de la pianista en directe. I, d’aquesta manera, poder gaudir no només del so, també de la gestualitat i emotivitat visual de la pianista en directe.

Les primeres sonates que podem escoltar, com la major part de les que Mozart va compondre, contenen aquest complex compendi de transparència estilística encarnada per la influència de figures com Haydn i Bach, i la sensibilitat i expressivitat importada de Mannheim.

La integral comença amb un dels moviments de Sonata possiblement dels més coneguts en el present. La Sonata en Do Major K454 amb el seu primer moviment Allegro transmeten aquesta vitalitat transmesa per Haydn. Una obra que ve precedida per la Sonata en Fa Major, K. 280 en què s’hi pot veure la festivitat i la voluntat d’agradar a les classes benestants de molta de l’obra de Mozart.

L’ordre de les sonates, malgrat no ser ni numèric ni cronològic, segueix una lògica molt especial. Les tonalitats determinen l’ordre d’aparició de cada peça, ja que s’ordenen per la roda de quintes descendent, cabdal per entendre l’harmonia clàssica i romàntica. La influència de Bach, però, també és palpable en aquest primer volum. La Sonata en Sol major K283 conté unes progressions harmòniques i unes repeticions temàtiques amb una forma i ordre pràcticament barroca. D’altra banda, l’ordre formal de l’escola de Mannheim apareix a la Sonata en Re Major K311.

El segon disc tanca amb un altre dels greatest hits de Mozart, la Sonata en La Major K331. La repetició i modificació ornamental dels temes melòdics ens recorda a una peça de variacions tot i conservar l’estructura pròpia de la sonata clàssica. El darrer moviment és la cèlebre rondo alla turca que ens trasllada a la Viena d’inicis dels anys vuitanta del segle XVIII. Unes variacions ornamentals que són interpretades per la pianista amb fidelitat a la rítmica de l’estil clàssic que pertoca a Mozart.

Tot i ser un disc gravat en un espai tan ampli com el Petit Palau de la Música de Barcelona, el so conserva la nitidesa i proximitat sonora pròpia d’un estudi, amb la reverberació justa per gaudir amb claredat cada nota expressiva d’Alba Ventura.

Foto: Alba Ventura a la portada del disc. Ricardo Ríos Visual Art