Recomanacions

L’Eterna Natura i la nostàlgia humana: música inefable

Dilluns 23 Març 2020

Sovint (massa, fins i tot), necessitem que la nostra vida s’aturi per adonar-nos realment de què és el que ens envolta. Una vegada paralitzat el món, silenci. I és precisament a partir d’aquest silenci que comença a desenvolupar-se la música de Josep Maria Guix. A la caràtula del CD, sota el nom d’Images of broken light, la música inefable que reflecteix l’Eterna Natura i la nostàlgia humana. 

Nascut a Reus l’any 1967, Josep Maria Guix és graduat en Història de l’Art per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha estudiat Teoria de la Música i Composició al Conservatori de Badalona, entre altres. És un dels compositors catalans actuals amb més personalitat, amb un estil influenciat per l’obra de Mompou, fet palès en la seva «música culta i refinada, d’ingràvida delicadesa, textures translúcides i puresa formal», descrita pel compositor Benet Casablancas. 
 
Vent del capvespreSlowly... in mistSeven haikusLlàgrimes de tardorStellaThree haikus i Jardín seco són els noms dels diferents episodis musicals narrats en aquesta nova estrena del compositor català que té com a epicentre la senzillesa de la vida, la quotidianitat de la natura: Guix ens proposa un viatge a través d’escenes de nit o de vesprada, per paisatges muntanyosos o pels jardins de casa. El so de les darreres gotes de pluja en caure de les fulles dels arbres, la música nocturna dels grills, la remor de l’aigua, el pas del vent... Amb Images of broken light, recuperem tots els escenaris naturals que ens passen desapercebuts en el dia a dia, potser per la seva petitesa, potser perquè no ens adonem que, més enllà de les nostres activitats diàries, el que realment sempre restarà intacte, les coses mundanes que perduraran fins la fi dels temps, són aquests detalls que Guix homenatja. 
 
En Vent del capvespre, l’oient desperta d’un somni, obre els ulls poc a poc. Sentim la remor de l’aigua i les carones del vent suau a la pell, però també podem experimentar el vertigen d’ésser en un pic muntanyes, en altures elevades, tot sentint l’eco desplaçar-se per les parets pedregoses. 
 
Slowly... in mist està escrita per a piano, violí i violoncel i ens recorda la grandesa de l’instant. Entre la vida i la mort hi ha un fil molt estret sobre el qual la humanitat no té cap tipus de poder: és el pedal agut de la música. La lluita contra la fatalitat del destí entre el piano i el violoncel, la respiració final: els tres instruments en comunió. I, finalment, el caure delicat de les gotes d’aigua, el piano, sobre el terra acollidor. Eco. 
 
El violoncel pren protagonisme a Seven haikus, on es fa gala d’una àmplia capacitat tècnica i expressiva de l’instrument que va des del glissando fins al tremolo i el legato, des de la duresa i violència de la doble corda fins la lleugeresa del pizzicato. Es tracta d’una música amb ritmes asincopats que recorda, de vegades, a temes orientals (pot remetre als paisatges musicals de Joe Hisaishi). 
 
El piano i el violí construeixen un ambient de repòs en Llàgrimes de tardor, una elegia que es dirigeix a un final suspensiu, més líric que no pas el començament, amb un motiu clar. És un cant nostàlgic, sentiment que tornarà a fer-se present a Stella, per a piano solista. Aquesta, amb la mateixa fugacitat que el fenomen natural que li dóna nom, representa el pas del temps, el valor infinit de l’instant finit. 
 
Els Three haikus per a violoncel i piano evoquen diferents paisatges sonors, el primer amb una clara direcció cap al forte. El segon, de caràcter totalment diferent (especialment pel que fa al paper del violoncel) ens proposa un repòs tot preparant-nos pel vessament expressiu de l’instrument de corda en el tercer moviment. El piano, sempre present, convertint la música en quelcom volàtil.  
 
Jardín seco tanca aquest viatge musical amb tres escenes nostàlgiques que ens transporten a un vell jardí a la tardor. Un àlbum de records abandonat: abans, ple de vida; ara, oblidat. El clarinet pren protagonisme en un capítol en què sentim el caure de les fulles dels arbres, la fredor de la percussió, les campanes de vent d’un porxo... Un pica-soques al jardí, una bala cau a terra? La mànega que s’utilitzava per regar les flors ara perd aigua i deixa anar unes gotes. Torna el vent, tot fregant un rellotge que ja no marca l’hora. La solitud del violí expressa la bellesa del que sempre ha estat allà: els bancs, els gronxadors. El violoncel afegeix un toc de dramatisme. De sobte, uns ocells surten volant, tot creant formes al cel. 
 
Pel que fa a la interpretació de les obres, només hi ha una paraula per descriure-la: impecable. Tant la London Sinfoniettasota la batuta del jove director Geoffrey Paterson, com els germans Abel i Arnau Tomàs i Josep Colom fan una feina increïble, imprescindible per obtenir resultats com Images of broken light. La delicadesa del so, els silencis, la tècnica i l’expressivitat que denota la partitura es queden a un 50% d’efectivitat sobre l’oient si no venen acompanyats no només d’una bona interpretació, sinó també d’un bon enregistrament, també fet realitat en aquesta nova estrena. 
 
Aquesta gran feina feta ve acompanyada d’una bona maquetació del CD, amb un disseny modern i agradable i molt adequat a la tònica de la música. És fonamental el llibret que acompanya el disc, ja que permet una comprensió més àmplia en el moment de l’audició. És una llàstima, però, que l’ordre i l’explicació de les peces no sigui el mateix que el que presenta la caràtula de l’àlbum. Entenc, també, que l’anglès sigui un mitjà d’internacionalització de la música; malgrat tot, essent el català un dels idiomes —en el meu parer— més poètics, no era possible traduir els haikus a la nostra llengua?
 
Images of broken light de Josep Maria Guix és una altra demostració de la immensa capacitat d’aquest compositor per musicar quelcom indescriptible amb paraules, per expressar la grandesa de la natura amb una proposta musical senzilla. Irène Némirovsky escrivia a Suite francesa que tan sols la música és capaç d’abolir les diferències d’idioma o els costums dels éssers humans i tocar quelcom indestructible en el seu interior: l’obra de Josep Maria Guix reflecteix aquesta comunió entre l’individu i la naturalesa, inexpressable mitjançant la paraula, però essencial per a viure. I és precisament el que converteix Images of broken light en una audició obligatòria per a tot amant de la música contemporània. 

Foto: Josep Maria Guix

Últimes Notícies