Recomanacions

L'ansietat escènica

Dilluns 23 Març 2020

Se sap ja, d’entrada, que la psicologia és una ciència amb moltes contradiccions, però la veritat és que parlar d’ansietat escènica és extremadament difícil, ja que la informació costa molt d’arribar als realment implicats, els músics. La majoria es troba en revistes especialitzades o en estudis científics que es poden trobar a la xarxa, tot i que gairebé sempre en anglès. La informació s’ha de saber destriar bé, ja que hi ha milers d’articles que escriuen sobre el terme des d’una perspectiva no objectiva i, per tant, poden perjudicar greument els que els llegeixen.

És cert que ha arribat un moment en què la por escènica s’ha considerat “normal” i els músics han anat buscant cada vegada més recursos “d’estar per casa” per combatre-la (fàrmacs, meditació, alcohol, trucs casolans o idees i comportaments supersticiosos que van instaurant-se), però la veritat és que no hauria de ser normal. Hi ha molts factors que fan que aquesta es consolidi en la nostra conducta quan no hauria de ser-hi; principalment, les experiències de la infantesa.

Segons Hardy i Parfitt, la millor actuació és la que es realitza amb un nivell moderat d’excitació: si el nivell és massa baix, la interpretació serà fluixa i avorrida; si és massa alt, l’intèrpret i la interpretació es poden desmuntar per complet. Això es pot representar amb una U invertida (dibuixant la qualitat de la interpretació com una funció d’excitació), i es coneix com la llei de Yerkes-Dodson (1908). En els nivells més baixos hi trobem l’ansietat debilitant, mentre que en els més alts hi trobem l’ansietat facilitadora. Per altra banda, el nivell òptim seria més alt en el músic professional que en l’estudiant.

Per altra banda, aquests mateixos professionals també van suggerir que un model de “catàstrofe” era molt més apropiat que la llei de Yerkes-Dodson degut al sobtat deteriorament que hi ha en la interpretació amb ansietat. Argumenten que una vegada el subjecte ha sobrepassat la corba, l’actuació es deteriora precipitadament i no de manera gradual com en la U invertida. Una vegada ha aparegut l’ansietat és impossible restaurar l’actuació fins a un nivell mínimament acceptable. Aquest patró confirmaria els “cicles viciosos” de l’ansietat escènica.

També hi ha certs elements que fan que l’ansietat escènica pugui incrementar. Renny Yagosesky en va establir 5: la novetat, la sorpresa, la intensitat, el desconeixement i la inexperiència.

Basant-nos en la personalitat del subjecte, alguns estudis mostren com l’ansietat es pot correlacionar amb el neuroticisme, la introversió, molts cops relacionada amb la fòbia social, el psicotisme i el perfeccionisme. Hem de tenir en compte, però, que aquests paràmetres no són sempre clars i definits en tots els subjectes i que, per tant, només es tracta d’hipòtesis. Per altra banda, tot i que molta ansietat també és sovint produïda per la falta de preparació segons les expectatives del subjecte, el perfeccionisme molts cops juga un paper crucial en les interpretacions. És cert que aquest té cares positives, però a vegades, i degut normalment a professors, fa que dins nostre es produeixi una tensió precisament contrària a la que necessitem.

Molts cops tenim la creença de que s’ha d’estudiar exclusivament per a ser perfecte, però la veritat és que cal esforçar-se per l’excel·lència en comptes de la perfecció, o per a una actuació òptima en comptes d’una de perfecta, perquè això ens donarà, a més, una visió flexible en comptes de desmoralitzant. Cal una motivació interna gran i una d’externa que no sobrepassi els límits, fet que produeix angoixa. Com Jerry Lynch i Chungliang Al Huang diuen: “Ser perfecte no forma part de l’ésser humà”. L’actuació perfecta és irreal.

És per això que, respecte a l’educació, és necessari que els professors promoguin un enfocament sa i equilibrat per al rendiment, explicant que els músics han de tendir a produir interpretacions personals de la música en lloc de comparar els seus resultats amb els seus companys o tractar o de ser perfeccionistes sense causar angoixa. Cada funció hauria de ser concebuda com una oportunitat per aprendre i millorar les habilitats de l’actuació.

Als estudiants de música se’ls hauria de promoure activitats que tinguin com a objectiu desenvolupar les habilitats per a l’afrontament d’una actuació (com ara la gestió de l'ansietat, la resistència i la tensió diària), millorar les capacitats tècniques de preparació (per exemple, la quantitat i la qualitat de la pràctica, la perseverança i la motivació) i promoure el desenvolupament d’habilitats de presentació, organització, i gestió del temps.

Per altra banda, la consciència de la disponibilitat de tractaments efectius per a músics amb ansietat escènica s’hauria d’introduir als estudiants de música en els seus primers anys d’estudi musical. Una pedagogia ferma, un bon suport i expectacions per part dels pares i l’aprenentatge d’estratègies de control personal en els primers anys d’educació musical poden mitigar els efectes d’una professió amb alts nivells d’estrès. Una exposició repetida de la situació temuda (l’actuació musical) sense un desenvolupament d’habilitats i estratègies per assegurar l’èxit, per contra, pot tenir un efecte molt perjudicial en l’intèrpret.

És cert que la família i els professors poden tenir la culpa de la nostra ansietat escènica, però la nostra feina com a adults és prendre responsabilitat de les nostres pròpies vides. Nosaltres podem triar el que volem que sigui veritat per nosaltres mateixos i canviar els nostres pensaments en la direcció correcta per aconseguir qui i com volem ser.

Foto: Llei de Yerkes-Dodson, The scream (Edvard Munch)

Últimes Notícies