Recomanacions

5 peces per al confinament

27-03-2020

El confinament s’allarga i la casa se’ns fa petita davant tantes hores asseguts al sofà o, aquells que tenen sort, a la terrassa o al balcó. Si més no, tenir temps lliure no és sinònim d’avorriment o, tal vegada, preocupació per no saber què fer o quin serà el futur. La música clàssica ens ha deixat perles tan precioses que a vegades no ens parem a apreciar-ne tots els matisos, totes les dinàmiques o les històries que s’amaguen al darrere d’unes obres que a vegades només sentim, però no escoltem.

En aquest article, us recomanano cinc obres per posar música al confinament, a les estones lliures, o a qualsevol moment que tingueu per fer una escolta atenta i activa d’una música que sempre amaga detalls per gaudir.

1. Claudio Monteverdi. Lamento della Ninfa.

 

Claudio Monteverdi (1567-1643) fou un compositor italià que assenyala el pas de la música del Renaixement al Barroc. Autor del famós Orfeu, dedicà la seva composició tant a la música religiosa com secular, amb els madrigals com una de les seves formes més prolíferes. El Lamento della Ninfa pertany al vuitè llibre de madrigals del compositor, Madrigals guerrers i amorosos (Madrigali guerrieri, et amorosi con alcuni opuscoli in genere reppresentativo, che saranno per brevi episodi fra i canti senze gesto), que data de 1638 i que fou dedicat a Ferran III d’Habsburg, nét de l’arxiduc Carles. Inicialment escrit per a soprano, dos tenors, baix i baix continu (tot i que s’han fet diverses versions), Lamento della Ninfa és un dels madrigals més famosos del compositor italià, basat en una canzonetta d’Ottavio Rinuccini.

Una nimfa abandona casa seva per endinsar-se al bosc plorant desconsoladament per l’amant que l’ha abandonada, en una reflexió sobre l’amor cru: “Perché di lui mi struggo, tutt’orgoglioso sta, (…) che si se’l fuggo, ancor mi pregherà?” (“perquè anhelo per ell, ell està orgullós (…) pot ser en allunyar-me, ell em pregarà”). El relat es mou en un àmbit descriptiu i contemplatiu propi del madrigal tradicional, i que es fa encara més latent en la primera i la tercera part de l’obra. Al centre, aquest clam desconsolat passa de la primera a la tercera persona, una característica del gènere reppresentativo molt utilitzada per Monteverdi i que li dóna encara més un caràcter quasi teatral. D’altra banda, Monteverdi cedeix llibertat rítmica de la soprano, representant el plor de la ninfa (“Qual va cantato a tempo dell’affetto del animo”) i el contraposa a l’equilibri del baix obstinato, consistent en quatre acords descendents que es repeteixen donant cohesió harmònica i rítmica a tota l’obra. La resta de veus masculines contemplen l’escena i es compadeixen de la nimfa (“Miserella, ah più no, no, tanto gel soffrif non può”), creant un altre pla sonor al dramatisme de l’escena.

 

 
 

2. Franz Schubert. Quartet de corda núm. 14 Der Tod und das Mädchen, Andante con moto.

 

Es tracta d’una de les grans obres de cambra del compositor austríac Franz Schubert (1797-1828). Unànimament reconegut com el mestre del lied, Schubert composés aquest quartet l’any 1824, després que patís una greu malaltia que no tardaria en endur-se la seva vida. El títol, motivat pel tema del segon moviment Andante con moto, reflecteix l’angoixa d’aquest moment de la seva vida, però que, si més no, adaptà d’un lied anterior compost per ell mateix l’any 1817.

M’agradaria centrar-me especialment en l’Andante con moto, un moviment estructurat sobre un tema i cinc variacions. El tema principal i que es pot escoltar a l’inici de l’obra en forma de marxa lenta caracteritza la mort, però contràriament al què es podria esperar de la temàtica, el seu final és en una tonalitat major, enllaçant amb les cinc variacions corresponents. Aquestes no surten dels 24 compassos del tema principal, expressant cada una d’elles una emoció totalment diferent. Els tempos, les dinàmiques i les expressions canviants són els recursos utilitzats per Schubert per mostrar moments que van des de l’elegància pròpia dels seus Lieder, passant per la desesperació fins a allò demoníac on les síncopes i els salts espectaculars del pianíssim al fortíssimo prenen protagonisme. Tot i la baixa recepció que tingué l’obra en vida del compositor, actualment s’ha convertit en un dels pilars musicals per a la formació per a la qual es va escriure.

 
 

3. Amy Beach. Romança en La Major per violí i piano, Op. 23

 

Pianista i compositora estatunidenca, Amy Beach (1867-1944) va ser la primera dona americana en guanyar fama per la seva carrera dins del món de la composició. Un referent que, sens dubte, en un món dominat pels homes, va ser aplaudit tant a Europa com als Estats Units pels seus recitals de piano, mentre que, com a compositora, inspirà la seva percepció musical en el Romanticisme i el nacionalisme europeus. Fascinada per les obres de Dvořák i Brahms, Amy Beach volia crear un estil nord-americà de caire nacionalista, que va plasmar en la seva obra més coneguda: la Simfonia Gaelique Op. 32, on la música folk dels colonitzadors britànics i l’essència tradicional americana es fonen en una obra madura que defineix una nova veu americana constituïda per tot una barreja de cultures que connecten el passat, el present i el futur.

Tot i que aquesta simfonia és un “must”, voldria parlar d’una altra obra menys coneguda: la Romança per a violí i piano Op. 23. Presentada l’any 1893 a la Columbian Exposition de Nova York, adquirí un èxit immediat per part del públic. La delicadesa del violí, en els aguts i els greus, en els forts i els pianos, és contraposada a les corxeres de l’acompanyament, que donen estabilitat a la melodia, mentre fa latent les influències del Romanticisme europeu, especialment de Brahms. El diàleg entre ambdós instruments reflecteix l’estreta relació de la compositora amb el violinista Maud Powell, per a qui escriví i a qui dedicà l’obra, i juntament amb qui l’estrenà. Es tracta d’una obra càlida, emotiva i delicada, adjectius que caracteritzen la pròpia forma de la romanza d’aquest període.
 

 
 

4. Jean Sibelius. Impromptu núm. 5 in Si menor, Op.5

 

En aquest seguit de recomanacions musicals, no hi podia faltar almenys una obra de Jean Sibelius (1865-1957), donada la nostra predilecció per l’autor. Més conegut per la seva música orquestral, Sibelius fou un compositor finlandès i un dels més populars de finals del segle XIX, especialment pel que fa al rol que la seva música desenvolupà en la formació de la identitat nacional finesa. Si més no, la meva idea era anar més enllà del seu Finlàndia o el Concert per a violí en re menor, op. 47 i revisar d’entre les seves composicions per a piano, d’entre les quals no passa desapercebut el seu recull de Sis impromptu. Aquests són un tipus de forma musical, normalment per a piano, que consta d’una forma bitemàtica, és a dir, un tema principal (A), un tema B, i el retorn al tema A. Pensant en la repetició del primer tema, caiem en la suposició que es tracta d’una transcripció d’una improvisació feta pel propi compositor, tot i que es tracta d’obres treballades al detall i que pretenen mostrar gran virtuosisme.

En el cas de l’Impromptu núm. 5 en Si menor Op. 5, l’obra comença amb una petita introducció cap al tema principal, de gran lleugeresa i agilitat, provocant una sensació d’estar suspès en l’aire. Amb aquesta obra, Sibelius dóna pas a la lliure imaginació de l’intèrpret i del públic, oferint-los un mitjà per viatjar dintre de les seves pròpies idees i sensacions en una obra amb poques dinàmiques sonores però que no peca d’estàtica, sinó tot al contrari: la fluïdesa de les notes i la transició dels temes fan que la música arribi a qui l’escolta com una barreja de sensacions subtils, com si es tractés d’un somni.

 

5. Arvo Pärt. Silouan’s Song: My sould yearns after the Lord.

 

L’estil minimalista i arcaïtzant d’Arvo Pärt tampoc pot faltar en el nostre confinament. Nascut l’any 1935 a Estònia, és el compositor viu més interpretat del món, tant per la seva qualitat musical i emocional com per la seva capacitat d’atreure el públic.

L’any 1991 estrenà Silouan’s Song,  composta per orquestra de corda i basada en un text religiós de Sant Silouan, un monjo rus els escrits del qual Pärt ha basat gran part de la seva obra. El més curiós és que, fins i tot, la melodia i el ritme es basen en la pròpia musicalitat text, amb la intenció que també pogués ser interpretat amb la veu, a través del recitat de les paraules de Silouan. El senzill missatge del text, “my sould yearns after the Lord” (“la meva ànima anhela al Senyor”), es transmet mitjançant una sonoritat extremadament ascètica i reduïda, acompanyada de les notes greus i llargues de l’orquestra, amb especial èmfasi en les pauses que arrodoneixen el dramatisme poètic que tan caracteritza l’obra.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *