L’alfàbrega, la mozzarella i el tomàquet segurament no són la raó de cap bandera però sí els ingredients d’una cuina riquíssima, un tret que, per consens, identifica la cultura italiana. Trobar acords entre ciutadans del nord i sud en aquella península no és tan fàcil com podria semblar. Encara així, n’hi ha un altre: la música, una passió, un motiu d’orgull i també un ingredient indispensable per l’elaboració d’aquest país. Potser, per això, allí s’ha fermentat una iniciativa fins ara única, la programació de concerts en streaming #Musicgoesviral. Filippo Simonelli és el director de Quinte Parallele, la revista que l’ha organitzat, un mitjà digital que cerca d’oferir informació pràctica i material d’aprofundiment sobre la música clàssica. La transgressió – justificada- d’allò tradicional és una de les seves característiques, raó del seu nom i llavor de la proposta: “Les quintes paral·leles són una transgressió de la música escolàstica; nosaltres treballem amb un mitjà digital per demostrar que també aquesta transgressió dels formats tradicionals és enriquidora pel públic”.
 
A Itàlia, el 4 de març es cancel·lava tota activitat musical. Simonelli ens explica com, el dia 9, l’equip de Quinte Parallele ja va proposar el primer concert en streaming, un “experiment” fet amb l’ajuda del pianista Orazio Sciortino. Batejat amb l’etiqueta #Musicgoesviral, aquest primer contacte al ritme de Lizst i Brahms va estrenar la temporada de cites musicals online. En dies alterns a les 21h, el Facebook de la revista es transforma en l’escenari del concert d’un  músic reconegut del panorama italià i internacional. La revista s’ocupa del contacte amb l’artista, de la maquetació i presentació de l’obra, i cada cita amb #Musicgoesviral inclou el comentari previ del repertori, el concert i una connexió amb l’intèrpret perquè tothom que vulgui pugui parlar-hi.

L’emergència internacional en què ens trobem immersos permet demostrar el potencial dels recursos digitals. L’equip de la revista no ha inventat la sopa d’all, però sí una nova recepta. Simonelli apunta que durant els primers dies de la quarantena hi havia iniciatives similars als concerts en streaming. “Eren esporàdiques i provenien dels mateixos músics, del seu àmbit privat. Nosaltres volíem seguir aportant un servei als lectors i interessats i, per això, vam lligar elements ja existents per crear un nou format, un punt de trobada habitual entre músics i públic, a casa”. Ni l’streaming, ni la modalitat del comentari previ o posterior (inspirada en el Festival de Sanremo) ens era desconeguda. La novetat rau en què la proposta és independent a cap ens institucional i es desenvolupa a partir de comunitat musical lligada a la revista.
 
Entre els músics en cartellera trobem a Giovanni Sollima, Roberto Prosseda, Alessandra Ammara o Francesco Libetta, entre d’altres. Tots ells són intèrprets amb reconeixement internacional que “emprenen de forma voluntària i gratuïta una acció de solidaritat” i han arribat a l’escenari del #Musicgoesviral a través de la xarxa d’amics, contactes, el boca a boca i la mobilització online. Així s’han pogut llistar els protagonistes de la programació que conserva, però, un element de misteri i sorpresa: el mateix repertori. “El programa ha de ser accessible al gran públic i, per això, tots hem fet una feina d’adaptació: els músics al format i nosaltres a les propostes que ens fan aquests intèrprets d’alt nivell”. El director aclareix com cal trobar un equilibri perquè el contingut sigui una proposta garant d’un “entreteniment cultural d’alt nivell” i de l’interès pel públic novell que a cada cita s’hi suma.

 
En aquest sentit, Simonelli apunta com #Musicgoesviral potser permet que, un cop acabada la quarantena, part dels oients que n’han fet un seguiment s’adrecin a la seva sala de concerts més propera per adquirir el seu abonament. La iniciativa no vol substituir el concert real; és en canvi un estímul, un “entreteniment funcional”, creador actiu d’interès per l’experiència de la música en directe. Els indicis apunten que aquest aspecte propedèutic està obtenint els seus fruits. El seguiment dels concerts és copiós: només en el primer es van reunir 500 persones, una xifra que, com assenyala orgullós el director,  no sempre és present en les sales italianes.
 
La participació va in crescendo en diversos sentits, també pel que fa a la interacció final dels oients. “Un gran avantatge del format és que tothom pot comentar el concert en directe sense resultar maleducat, una cosa impossible en un concert normal”. La comunicació, establerta via comentaris Facebook o a través del live d’Instagram (mitjà de la xerrada postconcert) ha aplanat el camí entre el músic de frac a l’escenari i l’oient eclipsat al mar de butaques: “Sovint les preguntes són sobre l’instrument o sobre com ha recreat algunes sonoritats, a vegades són més curioses, per exemple, com s’aprèn una cançó a memòria”.
 
Avui, l’equip de Quinte Parallele treballa per a donar continuïtat a aquesta proposta, colze a colze amb els músics que dediquen part del seu temps a aquesta temporada musical col·laborativa. Al voltant de la iniciativa ha crescut una gran curiositat, interès i sorpresa; per alguns davant l’atractiu, fins aleshores desconegut, de la música clàssica; per altres, davant les possibilitats que les plataformes web, l’streaming, aporten. Hem posat a prova l’entorn digital, convertint-lo avui en absolut protagonista de les propostes culturals. L’emergència actual l’ha empès sota el focus: així és com estem comprovant que la democratització de la clàssica no té per què començar en l’hermetisme d’una sala habitual, sinó que pot créixer en una quarantena, amb altaveus casolans i músics en pijama.

Fotos: Duomo de Florència, fotogràf Tolga Kilinc; programació del 31 al 5 d’abril de #Musicgoesviral