Fa pocs dies es va fer viral un vídeo on es veia una illa de l’Eixample a les fosques i se sentia una veu cantant “O mio babbino caro” en un acte espontani que va emocionar, no només el veïnat, sinó també les xarxes. Era Begoña Alberdi, soprano catalana que ha actuat en més de 200 teatres de tot el món, ha realitzat més de 273 funcions al Gran Teatre del Liceu de Barcelona com a solista, té més de 20 anys d’experiència docent, una escola amb mètode de cant propi, quatre treballs discogràfics al mercat i una obra de teatre de la qual va ser compositora, dramaturga i productora. Parlem amb ella sobre la situació social i sanitària que vivim i la repercussió que té en el món de la cultura.
T’he de començar preguntant per aquest acte espontani que va ser sortir a cantar al balcó algunes de les àrees més conegudes de la història de l’òpera.
Vam sortir a aplaudir els serveis sanitaris i va ser molt emocionant veure a tothom unit per donar les gràcies, deixant les diferències de banda. Ens ha tocat viure una tragèdia que ens ha unit a tots. Em vaig emocionar tant que li vaig dir al meu marit: “Tinc ganes de cantar!” i em va dir: “Doncs canta!”. Així va ser, em vaig posar a cantar però amb les llums apagades per què ningú em pogués veure i l’endemà, sense voler-ho ni saber-ho, vaig rebre un munt de missatges que em preguntaven si era jo la del vídeo. I a partir d’aquí s’ha fet viral.
Exacte, és un vídeo que es va fer viral. T’havia passat mai abans? Havies tingut una repercussió mediàtica tan important i ràpida?
La veritat és que no, els cantants d’òpera no som tan mediàtics ni ens movem tant per les xarxes socials, però aquesta vegada m’estan trucant de tot arreu, de Mèxic, de Brasil, de Bolívia… La gent es connecta en directe a l’Instagram per sentir-me. Tothom està confinat i la música transmet aquesta sensació d’esperança i d’energia. Rebo missatges espectaculars.
Per què creus que hi ha hagut aquesta resposta?
Estem tots ficats en el mateix embut i la música no deixa de ser un llenguatge que no coneix fronteres ni pàtries ni colors. És un acte que a mi em va sortir de manera espontània i suposo que a molta gent li va arribar al moment adequat i de la manera adequada.
De fet, al llarg d’aquests dies hem vist com molta gent ha recorregut a la música per sentir-se acompanyada.
La música és molt terapèutica, ja ho sabem tots. Normalment, però, escoltem música fent altres coses i ara que hem de parar, moltes persones han recorregut a la música com una eina de calma o fins i tot d’activació. La música sempre acompanya, et sents menys sol.
Hi ha moltes institucions que han decidit pujar a plataformes en línia algunes de les òperes més conegudes. Què en penses d’aquesta iniciativa?
El que sigui difondre l’òpera em sembla meravellós. Òbviament, no és el mateix veure’n en una pantalla que veure’n en un teatre, però les circumstàncies són excepcionals. Tenir una finestra oberta a poder veure espectacles de la resta de teatres del món és fantàstic.
És una pena no poder anar als teatres però així, com a mínim, no s’atura del tot.
Clar. El que hem de fer és que la màquina s’aturi el mínim possible per què quan la reiniciem no haguem d’arrencar de zero. Com que és tan lenta de moure, hem de continuar perquè si no, quan vulguem començar una altra vegada serà complicat.
Els que coneixem de prop el món de la música hem de dir que, malgrat el protagonisme que està agafant aquests dies, després serà dur.
En totes les èpoques, i la història ens ho confirma, sempre que hi ha hagut carència, després hi ha hagut necessitat d’abundància i després tot es regula. Quan tot això acabi, la gent tindrà moltes ganes de sortir, moltes ganes de consumir cultura i de gaudir de la restauració. Hi haurà una fal·lera d’això que durant moltes setmanes se’ns haurà prohibit, i ens ha d’agafar preparats. Després les coses es normalitzaran perquè al final, després d’un tsunami, totes les aigües tornen al seu lloc. Trigarà uns mesos, però tot tornarà a la normalitat i hem d’estar preparats per posar les maquinàries en marxa. Jo el que els dic als meus companys que estan més angoixats és “A veure, no és que tu no cantis i l’altre sí, és que no canta ningú, és que no treballa ningú, és que s’ha parat tot. No estàs en desavantatge”. Quan torni a començar tot es respectaran els contractes. Les coses que s’havien de fer al març potser no es faran al març sinó a l’abril o a l’agost. Crec que la gent intentarà que aquestes coses no es perdin, espero.
Com t’està afectant a nivell laboral aquest confinament?
Jo tinc una escola pròpia i està tancada. També sóc professora a la Universitat de Girona i estem mirant com fem les classes via telemàtica, i tots els concerts que tenia queden ajornats perquè ara no es poden fer. És una mica absurd lamentar-se pensant que no pots fer un concert quan hi ha un virus que mata. Partim de la base que és una situació nefasta però penso, el meu marit i jo estem a casa tranquils, sans, els nostres amics i família estan sans… m’és igual el concert! Ja hi haurà temps per cantar.
Cal posar les coses amb perspectiva.
Clar. Quan la salut perilla t’adones que totes les altres coses no tenen cap importància. Ara, el més important és sortir d’aquesta, que tothom estigui sa, que tot això estigui controlat i que puguem tornar a les nostres vides. Tots canviarem de paradigma, de manera de viure, de fer i de funcionar perquè això ens està ensenyant molt. A més, la natura està encantada d’aquests virus: han baixat els nivells de contaminació, el mar s’està regenerant… S’ha de mirar la part positiva. Que és una mala jugada, sí, però ja que hi som, mirar-ho amb una mica d’optimisme.
T’anava a preguntar com ho estàs vivint a nivell personal però et veig amb les idees molt clares, molt positiva.
Clar, hi ha situacions que tu pots pensar que són un desastre i enfonsar-te en la misèria o donar-li la volta i veure la part positiva. Estic acabant i corregint treballs, he ordenat la casa, estic vuit hores al dia a les xarxes socials per contestar missatges i entrevistes… És la millor situació que podríem tenir? No, però quan et queixes i ho veus tot d’una manera negativa, encara és pitjor. En què penso? En el primer dia que sortirem i com anirem a la platja a fer un aperitiu. Poso el focus a allà i tot el que hi ha al mig ho veig menys, sinó acabarem tots deprimits.
El fet de mantenir-te ocupat, de crear una rutina, ajuda molt.
Sí, nosaltres ens hem creat una rutina. Amb el meu marit fem esport cada dia, fins i tot amb els meus alumnes ens connectem mitja hora gratis per vocalitzar i mantenir l’instrument a punt. No podem parar tot un mes i perdre la feina que havíem aconseguit. I és que això ja no va de diners, això va de no perdre l’ànim. L’altre dia em van fer una entrevista al The Wall Street Journal i la noia no parava de dir-me “pero usted se dedica a cantar profesionalmente i esto lo está haciendo gratis. Por qué?” i és que ara el tema no són els diners, el tema és un altre. I quan això acabi la gent tornarà al teatre i pagarà una entrada i tornarem a viure d’això perquè és el que fem però són situacions excepcionals amb mesures excepcionals i això són iniciatives excepcionals. Jo no em dedico a cantar pel balcó!
I tornant als recitals del balcó, com tries les àries que cantaràs? Avui [diumenge] faràs “O mio bambino caro”!
Sí, me l’ha demanat moltíssima gent i com que s’ha fet el canvi d’horari i a les 20h encara serà clar, avui serà el primer dia que em veuran.
De fet, el primer dia vas cantar aquesta mateixa ària però a les fosques.
Sí, però ara ja han localitzat on és la finestra. Com les trio? Mira, pensa que les condicions no són les millors perquè canto a capella, des d’una finestra, amb fred, l’altre dia plovia, a l’aire lliure… Però el que faig és buscar àries que no tinguin massa acompanyament musical entre mig. De moment estic triant molt Puccini perquè té aquesta cosa de cohesió de la veu. De totes maneres, també he cantat sarsuela o “Casta Diva”.
Per tant fas servir un criteri més musical, no tant pel missatge.
Sí, perquè escollir una ària pel missatge voldria dir que la gent hauria de conèixer què diu i seria massa rebuscat. Es tracta que surti una veu per una finestra de manera orgànica, és igual el que canti. Tot i que l’altre dia, quan vaig cantar l’Ave Maria de Schubert potser va arribar més perquè tothom la coneixia. Al final, de fet, són deu o quinze minuts de música per què la gent s’oblidi que està confinada. Això és el missatge, no hi ha un altre objectiu.
Quan s’anunciï la fi del confinament, quina és l’ària que primer et vindrà al cap?
No ho diguis, però m’estic preparant […]!
Finalment, ja que aquests dies tenim tan present la música, ja que ens està ajudant tant, hi ha alguna òpera en concret que recomanaries als lectors de Barcelona Clàssica per escoltar tota sencera?
Mira, si estàs una mica baix d’ànims, jo recomanaria qualsevol Rossini, a més amb el libretto davant perquè són molt divertides. Si vols una cosa una mica més emocional, més carnosa o més densa, Puccini. Tot i que algunes són molt tristes i acaben una mica malament, la música és tan enriquidora… I si estàs nerviós i estàs angoixat, qualsevol Mozart! Amb qualsevol Mozart acabes amb calma i tranquil·litat perquè tot succeeix d’una manera fàcil, té una melodia simple, que no senzilla, que al cervell li agrada molt, que entén molt bé i fa que et calmis. És meravellós. A partir d’aquí, mira, hi ha gent que la calma Wagner! Però per aquests dies, les fàcils, perquè del que es tracta és de gaudir-les, no d’entendre-les. Rossini és música feta per ser escoltada, no vol dir res, no hi ha un missatge al darrere, de manera que entra molt fresca.
Doncs moltes gràcies Begoña! No sé si hi ha alguna cosa que vulguis afegir, fora del que hem anat comentant.
Doncs mira, a mi m’agradaria llançar un missatge final. Aquesta situació ens ha vingut d’una manera sobtada, d’una manera involuntària, ens ha obligat a tots a regirar les nostres vides però també és una oportunitat de reflexionar sobre moltes de les coses que fem cada dia. Hi haurà un canvi de valors important en la societat de tot el món. Crec que totes les crisis creen oportunitats i crec que és una oportunitat per reflexionar i per reinventar-nos i re-decorar-nos. Sobretot optimisme i que això s’acabarà, sortirem d’aquesta i tornarem a les nostres vides. És un bon moment per fer net d’armaris, els de dins i els de fora. Jo ara veig veïns aquí a les terrasses de l’interior de l’illa, quan abans no hi veia mai ningú, i estan jugant amb les seus fills, arreglant les plantes, llegint, prenent el sol… Ara és una oportunitat per parar i reflexionar, potser estem tots corrent massa. Ara tenim davant nostre un riu que cal travessar i hem de mirar l’altra vora del riu; no el riu mateix, perquè sinó caurem: hem de mirar l’altra banda. Optimisme.
