Opinió

Compositores confitades. Primera part.

01-04-2020

Avui és dia 1 d’abril de 2020, i per tant ja és oficialment la primavera, època de brots, flors, perfums, i uns rajos de sol encara tímids. No obstant això, la naturalesa sembla haver-nos castigat i ens obliga a quedar-nos a casa, a confitar-nos les unes a les altres i mirar com broten els arbres des del balcó. Com que la introspecció sembla obligada, us duc un seguit de recomanacions que, esperem, la facin més agradable i, sobretot, més profunda. 
Sembla ser que el confinament, que de ben segur passarà als llibres d’història per tractar-se d’un fet extraordinari en tots els aspectes, ha obligat tothom a tancar-se a casa i a investigar noves maneres de viure sense alarmes, sense reunions, sense el soroll del trànsit, sense fums i sense estrès, bàsicament. Això si, tot això només poden copsar-ho aquelles persones que habiten espais tranquils, sovint sense canalla, potser fins i tot amb una sortida a l’aire lliure i, sobretot, amb accés infinit a internet i els aparells suficients per a navegar fins a la sacietat. Per a aquelles persones que poden i volen, els oferim un seguit de propostes més aviat intimistes, totes elles grans companyes de la lectura i els moments d’introspecció i totes elles compostes per la mateixa ploma, la de Fanny (Mendelssohn) Hensel (1805-1847), una gran autora del romanticisme germànic que deixà publicades un seguit d’obres per a piano, veu i grups de cambra que són un delit.

La primera proposta és Das Jahr, H. 385 un cicle per a piano escrit l’any 1841 després d’un llarg viatge a Roma. El cicle està format per tretze peces que, tal com diu el nom, es refereixen als dotze mesos de l’any, més l’annex d’un Postlude. El romanticisme madur i profund de la compositora es fa palès en cada una de les peces que conformen el cicle, que requereix una audició amable i intensa que recompensa l’oïda amb joies musicals d’un lirisme punyent. 

El mes de gener està tenyit d’una sensació melancòlica que no acaba de tornar-se trista del tot, amb uns tocs d’optimisme que seran els que encetin el mes de febrer i l’acompanyin al llarg de la partitura fins arribar al mes de març. El tercer mes de l’any, el més llarg del cicle, sembla adequar-se perfectament al març que estem vivint, amb un tel dramàtic que recorre tota la peça, tornant-la grisa i farragosa. Com sempre però, acaba arribant la primavera, aportant un bri d’esperança que brota a l’abril de forma delicada i entusiasta. L’abril, segons Fanny, és lleuger i inquiet, s’ha espolsat la mandra de sobre i s’ha encarat amb força al mes de maig, que brolla dinàmic i ple de vida. El juny és melòdic com gairebé cap altre i la seva partitura s’estén igual que la llargada dels dies, tornant-se mandrosa tot i no perdre l’agilitat que caracteritza el cicle sencer. I arriba l’estiu carregat d’efectisme; el juliol sembla submergir-se en un dramatisme irresistible, gairebé operístic, que vessa de la partitura per a convertir-se en alguna cosa gairebé palpable; les tempestes d’estiu són descrites magníficament pels pics dramàtics del piano, que caracteritzen la setena peça del cicle. L’agost, que assenyala el final de la calor, apareix cepat i voluminós, i es torna juganer cap al final de la peça amb un seguit de regalims sonors que marquen majestuosament el canvi d’estació. El mes de setembre s’aborda amb un dramatisme plujós i melancòlic, descrit per uns arpeggios incansables que acompanyen la partitura del novè mes. I finalment la sumptuositat de la tardor queda inaugurada amb el mes d’octubre, traçat amb línies pròpies d’un romanticisme primerenc, una peça digna de convertir-se en un concert per a piano dels que s’estrenen en les grans sales de concerts. Comença el mes de novembre, tenyit d’una certa melangia, i les fulles cauen dels arbres de la mateixa manera que les notes semblen caure de la partitura, d’un extrem a l’altre de l’instrument, i els remolins de vent naveguen per sobre del teclat per a fer-les viatjar hier und da. I arriba el mes de desembre, que Fanny descriu com el més dramàtic i romàntic de tots. L’harmonia de la peça canvia de tonalitat constantment, com si volgués descriure la calidesa de la llar i la fredor del món que l’envolta, un món d’extrems i al mateix temps de recolliment. I, finalment, Fanny hi afegeix un Postlude, un annex que recull les sensacions desbocades que emanen del cicle i les digereix tranquil·lament.

La segona audició, potser un pèl ambiciosa, són dos cicles de lied, ambdós agrupats de sis en sis i curiosament sense nom propi. Començant per Sechs Lieder, op. 1, trobarem un seguit de cançons, totes elles d’autors diversos, que queden inagurades amb un fantàstic Schwanenlied. El cant del cigne, poderós i del tot líric, remet a la primavera des d’un punt de vista enyoradís, un sentiment que s’adequa perfectament a la primavera d’aquest any que vivim. La resta de lieder del cicle s’emmarquen en un caràcter primaveral i juganer, entre elles la meravellosa Warum sind denn die Rosen so blass (perquè són tan pàl·lides, les roses?), una peça commovedora que ratlla la tragèdia i sembla perfecta per a acompanyar els sentiments que desperta la pluja primaveral. 

Seguidament us recomanem el cicle de Sechs Lieder, op. 9, un cicle escrit i publicat el 1850. El cicle s’obre amb Die Ersehnte, que traduït seria “la desitjada”, un títol que s’adiu a la perfecció amb la suculència que emana de la partitura i que enceta un cicle folrat de melangia i maduresa compositiva. El caràcter taciturn i meditatiu que recobreix aquestes cançons tenyeix cada una de les partitures i els poemes que les nodreixen, escrits també per diversos autors romàntics. 

La tercera proposta és potser la més coneguda; es tracta de la Sonata en Sol menor, escrita la tardor de 1843. Després d’acollir el compositor Charles Gounod durant diversos mesos a la llar Mendelssohn-Hensel, la tasca compositiva de l’autora semblà trobar nova inspiració i s’endinsà en l’escriptura d’aquesta joia musical post-romàntica. La sonata de Fanny, que sovint s’ha comparat a la sonata de Clara Schumann per tractar-se curiosament de la mateixa tonalitat, desplega l’extens catàleg de capacitats de l’autora, ple de recursos cromàtics, rítmics i harmònics, tots ells d’un dramatisme penetrant. Cada un dels quatre moviments de la sonata, entrellaçats entre si mitjançant attaca i transicions, són talment un tresor pianístic, profunds i expressius de cap a peus.

Fotos: retrat de Fanny Hensel; facsímil de Das Jahr. 


Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *