Aquests dies hem pogut saber com viuen la crisi del COVID-19 intèrprets catalanes de renom del món de la clàssica. Fer música als balcons en solidaritat amb els veïns o aprofitar per descobrir-se a una mateixa han estat algunes de les coses en què han aprofitat el temps a casa. Avui, però, hem parlat amb l’alumnat, els futurs músics, per saber com afronten aquesta situació, concretament amb Paula Caballé Bellot, Miquel Esquinas Martínez i Joan German Olivé, estudiants de l’ESMUC, el Conservatori Superior del Liceu i el Conservatori Superior de Música d’Aragó, respectivament.

A Catalunya, l’aturada de l’activitat acadèmica es decretà de forma precipitada el 12 de març. Tot i que el tancament del centre era una cosa que ja s’havia anat comentant durant tota la setmana a l’ESMUC i es preveia inevitable, la Paula Caballé, flautista i estudiant de Pedagogia, ens afirma que «no va deixar de ser sobtat». Miquel Esquinas, estudiant d’interpretació en la modalitat de piano, explica que «la cancel·lació de la producció de la JONC —que feia assajos al Liceu— a principis d’aquella setmana va ser un motiu pel qual la gent va començar a imaginar-se què vindria després», fet pel qual la paràlisi de l’activitat acadèmica ja era un fet abans de l’anunci oficial. 
 
És un fet que el coronavirus no està afectant la Comunitat d’Aragó de la mateixa manera que Catalunya, quelcom que es va fer palès també en l’ambient del Conservatori Superior de Música d’Aragó. Joan Germán, membre de la Junta de Convivència del centre i estudiant de segon any d’interpretació de saxo, confirma que ni tan sols la direcció del centre tenia gaire clar si es veurien obligats a tancar. La clausura del conservatori també es va fer realitat el mateix dijous 12 de març, quelcom que German descriu com «una situació que, mentalment i de fet, paralitza tots els plantejaments per avançat del curs (en vista a un, dos, tres mesos…)», fet pel qual «la motivació pateix una regressió important».
 

La necessitat de dur a terme una classe presencial ha estat una de les coses que han quedat més evidenciades durant aquesta crisi pel que fa a la continuïtat de la docència en l’àmbit musical. El professorat ha de reinventar-se el model prototípic d’ensenyament en unes circumstàncies en les quals, com afirma Joan German, «tots estem aprenent a treballar conjuntament des de llocs diferents». Malgrat les ingents dificultats que sorgeixen en l’ensenyament a distància —especialment de música—, «es busquen diferents maneres de treballar que t’aporten moltes altres coses noves», la resposta general és bona i, com diu Paula Caballé, també «hi ha molta empatia per part del professorat», quelcom fonamental en una situació igualment extraordinària per a tota la comunitat educativa. 
 
Així, doncs, per regla general, les assignatures teòriques com ara anàlisi, auditiva o història es duen a terme mitjançant el tradicional sistema en què un professor demana una feina concreta i, quan l’alumne la té llesta, la retorna per correu i li és corregida. Pel que fa a les classes d’instrument, cadascú opta per mètodes diferents: en Miquel Esquinas ens explica que, en el seu cas, es grava tocant les obres pertinents i li envia al professor el dia que fan classe, moment en què ell li contesta amb un missatge de veu tot comentant diferents coses. Si el mestre comenta la gravació en el mateix moment en què la veu és, fins i tot, bastant pràctic. En Joan, en canvi, una vegada ha enviat la seva gravació al professor, es reuneix amb ell via Skype o qualsevol altra plataforma, i, mentre el professor comenta, l’alumne pren apunts. 
 
És evident que les nombroses plataformes digitals que ofereixen les noves tecnologies faciliten la tasca de continuar la docència telemàticament. Tanmateix, algunes pèrdues en l’ensenyament han estat inevitables i, per exemple, assignatures com música de cambra han hagut de paralitzar-se en la seva totalitat.
 

Els tres entrevistats coincideixen en què el rendiment d’estudi és més baix, principalment perquè a casa hi ha més distraccions que no pas a les aules del conservatori. Miquel Esquinas afegeix, a més, que en el seu cas es produeix una important diferència pel que fa a l’instrument: «Al Liceu hi ha uns pianos de cua fantàstics; a casa meva, m’he d’adaptar al que tinc». Joan Germán, però, s’empren aquesta situació com una «oportunitat per aprendre a estudiar més», tenint en compte que no només hi ha més temps per a fer moltes altres coses, sinó que també s’ha de treballar en un lloc «on no estem acostumats a fer-ho».
 
La Paula Caballé ens explica que el confinament també l’ha ajudat a trobar-se amb ella mateixa: «M’ha costat molt adaptar-me a la situació i seguir el ritme d’estudi en un ambient diferent». Ara, però, «em veig encuriosida per coses en les quals abans potser no m’hagués fixat, o no hagués tingut temps, i això també t’aporta una mica més de motivació en el dia a dia». En aquest sentit, Miquel Esquinas parla de la importància de compensar el temps entre estudi i «totes les coses que no tens temps per fer en la teva rutina diària». 
 

Les xarxes han estat caldo de cultiu des del primer dia de confinament per a la creació d’iniciatives musicals per alleugerir el tancament a casa. Paula Caballé assenyala la importància d’aquestes, especialment, perquè «ens permeten desconnectar momentàniament d’una situació com la que estem vivint, que ens suposa un esgotament psicològic molt important. Crec que és una forma d’evadir-se». Amb el pas dels dies, Miquel Esquinas només veu coses bones al confinament. Pel que fa als concerts virtuals de les xarxes, opina que pels músics són importants «per a donar-se a conèixer, però també com a repte personal». Tot lligant-ho amb l’opinió de Caballé, «si no tens cap objectiu pots arribar a estancar-te una mica amb aquesta situació», fet que evidencia la rellevància de fixar-se una meta. 
 
Joan German, dins l’entusiasme que li han pogut generar algunes iniciatives, no deixa de preocupar-se per la continuïtat d’aquest interès general de la ciutadania cap a la música. A més, no acaba d’estar segur si el confinament i els concerts dels balcons donen una bona imatge, o la imatge adequada, a la música: «Al final, els músics de professió dediquem tota la vida a l’estudi, però el que s’està duent a terme en molts balcons són espectacles de baixa qualitat musical», critica. Tot i així, «si el fet que posin els continguts gratuïts fa que, a la llarga, la cultura aconsegueixi més finançament i que es puguin fer més coses, endavant». 
 

No són poques les persones que desitgen o, si més no, es pregunten si tot veient la importància de l’esport i la música aquests dies es produirà un canvi en el sistema educatiu. Tots tres creuen que, com diu Esquinas que «hi ha una tendència a prioritzar sempre altres coses per davant de la cultura», fet pel qual dubten que quan s’acabi el confinament s’impulsi una reforma educativa que revaloritzi la música. Joan German comentava la seva por al fet que la «música es vegi com una disciplina d’afegitó» aquests dies, però Paula Caballé assegura que «aquesta concepció de músic ja es tenia abans». A diferència de l’estranger, on diu Miquel Esquinas que «hi ha un percentatge del pressupost molt més alt dedicat a la cultura», en el nostre país encara caldrà temps per arreglar el problema. Paula Caballé opina que el seu origen «ve tant des del govern com de de la societat mateixa», i no deixa de desitjar que la gent arribi a entendre les disciplines artístiques «com a eines que permetin a una persona mostrar-se tal com és, a més de fomentar la cultura».

Fotos: Miquel Esquinas (Joan Toll); Joan German; Paula Caballé amb el Quintet Mediterrani.