Recomanacions

Sobre “Diari d'un desaparegut”, de Leoš Janáček (Part I)

04-04-2020

14 de maig de 1916. Leoš Janáček llegeix el diari i li crida l’atenció una peça que parla d’un jove camperol desaparegut fa un temps de la granja dels seus pares, a la Valàquia morava. Va tenir un accident? El van segrestar? Potser el van assassinar? Per a desesperació de la família, no hi ha cap pista que pugui aclarir què ha passat amb el Janík. Fins que arriba la vista judicial i es conclou que uns textos que s’havien trobat a la seva cambra no eren, com semblava inicialment, còpies de cançons populars, sinó textos escrits per ell, el seu diari. Misteri resolt: el jove ha desaparegut voluntàriament, ha marxat de casa per seguir la gitana de qui s’ha enamorat i amb la qual ha tingut un fill. Diumenge següent, el 21 de maig, el Lidové noviny[1] publica la segona part d’aquest article, signat “per la ploma d’un autodidacte”; Janáček el retalla i el desa.

 


[1]El Lidové noviny [Diari de les persones], es va fundar el 1893 i encara s’edita, és el diari txec més antic. Janáček no només n’era lector, hi va col·laborar sovint com a autor.

Una història convencional?

Què ha cridat l’atenció del compositor? Potser la història, que no deixa de ser estranya. Si ens posem en el context de l’època, una relació entre una gitana i un paio és un escàndol, els gitanos són odiats i injuriats. Ara bé, malgrat el rebuig, el seu món desconegut desperta una certa fascinació que genera un sentiment similar al de l’orientalisme francès però sense sortir de casa: així com a França les galeries poden omplir-se d’odalisques nues i en actituds sensuals però L’esmorzar sobre l’herba de Manet es prohibeix (una senyoreta francesa nua, on s’és vist!), a una gitana se li pot atribuir una moral relaxada i un comportament impensable en una senyoreta moldava.

Potser per això, en aquesta història, la gitana Zefka porta la iniciativa i, potser per això també, l’ordre natural de les coses s’inverteix i no ens parla d’una innocent noia seduïda i caiguda, sinó d’un innocent noi seduït i caigut: és Janík qui mira de lluny la noia, qui es resisteix a trobar-se amb ella a soles, qui prega a Déu perquè l’ajudi, qui pensa en la vergonya de la família, qui té remordiments quan finalment és seduït, qui li diu al pare que no podrà casar-se amb la noia que li havia triat. Naturalment, és Zefka qui es queda embarassada, però en Janík, en lloc de desentendre-se’n (n’hi hauria prou amb el típic “i com sé jo que és meu?”) deixa casa seva, la família i tot el que coneix per complir amb el seu deure.
 

La guerra està dessagnant Europa…

…però enmig de la catàstrofe la vida continua. En aquell moment, el compositor té seixanta-un anys i sembla que després de tota una vida dedicada a la música per fi comença a tenir la consideració que mereix. Jenůfa s’estrena per fi aquell 1916 a Praga (dotze anys després d’estrenar-se a Brno!) i això obrirà la porta a l’estrena a Viena el 1918, on l’òpera triomfa. Un èxit a Viena encara representa un èxit absolut al món musical, i després vindran La guineueta astuta (1920), Kàtia Kabànova (1921) i El cas Makropoulos (1926), que el situaran definitivament a l’alçada dels compositors txecs més grans, Bedřich Smetana i Antonín Dvořák.

La vida personal de Janáček també és a punt de canviar. Passa l’estiu de 1917, com sempre, al balneari de Luhačovice, i allà coneix Kamila Stösslová. Kamila té vint-i-sis anys i està casada, com ell; sorgeix alguna entre ells, d’un caràcter que no s’ha acabat de precisar i que, en realitat, no és qüestió nostra. A nosaltres, com a aficionats a la música, ens interessen dues coses d’aquesta relació: la primera, que Kamila es converteix en la musa de Janáček; alguna raó important devia haver-hi darrere de la creativitat immensa i sobtada del compositor durant els seus últims anys. La segona, la correspondència que tots dos van mantenir fins a la mort del compositor, que constitueix una mena de dietari de la seva obra.

Gràcies a aquelles cartes sabem, per exemple, que l’estiu de 1917, Janáček recupera aquells retalls de diari. “Potser d’aquí en sortirà una música bonica”, li diu a Kamila. No va ser aquell estiu, que el compositor només va prendre algunes notes; ni l’abril de l’any següent, que hi va tornar breument, però durant la primera meitat de 1919 el compositor enllesteix un cicle extraordinari. L’obra encara passa un any en un calaix, fins que finalment es publica el 1921 després de fer-hi Janáček algunes modificacions. És Zápisník zmizelého [Diari d’un desaparegut].
 

L’obra

Quan el compositor treu del calaix aquells textos i comença a fer-los seus, ho fa tractant la veu d’aquella manera tan característica seva, recollint la prosòdia de la parla i convertint-la en música, una música que no entén gaire de melodies reconeixedores, continguda i bellíssima, que atrapa, sinó a la primera audició, a la segona. I mentre la veu es plega als condicionants de la parla, el piano s’expressa lliurement: fa de narrador, reforça les emocions de Janík, descriu la natura que envolta els amants.

El cicle té vint-i-una cançons i una peça per a piano sol, i està compost per a cinc veus. El tenor, el jove Janík, porta el pes de l’obra; la mezzosoprano, la gitana Zefka, intervé en dues cançons; un cor de tres veus femenines intervé com a narrador també en dues cançons. El format per a diverses veus no és el més habitual en un cicle de cançons, però podem trobar-ne referents com, per exemple, l‘Italienisches Liederbuch o l’Spanisches Liederbuch d’Hugo Wolf o Die schöne Magelone de Johannes Brahms.

Janáček i l’autodidacte expliquen la història en tres parts. La primera comença amb aquestes paraules: “Em vaig trobar una gitana”. Janík ens diu que intenta mantenir-se’n allunyat mentre ella el sotja. Fins que perd la clavilla de l’arada i s’endinsa en la verneda per trobar amb què fer-ne una altra (i aquesta clavilla perduda ens fa pensar en l’agulla que perd Barbarina a Les noces de Figaro).
La segona part comença quan Janík i Zefka es troben cara a cara i passa el que havia de passar. No ens ho explica el noi, potser és massa pudorós per fer-ho; per primer cop sentim la veu de Zefka quan li parla, i la de les tres dones que fan de narradores. I, per tancar aquesta part, la peça per a piano sol que Janáček va publicar també per separat com a Interludi eròtic.

Després d’això, a la tercera part, sentirem només la veu de Janík; els seus remordiments, les promeses que es fa de no tornar més al bosc de nit. Però hi torna, i tant que hi torna, i quan l’embaràs es fa evident rumia una decisió: marxarà amb Zefka quan ella marxi, canviarà la seva vida per la d’un gitano. Ho fa perquè és el seu deure? Ho fa per amor? Pot ser que en aquest punt, al final del cicle, la veu i el piano ens expliquin coses diferents?

Foto: Leoš Janáček
 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *