14 de maig de 1916. Leoš Janáček llegeix el diari i li crida l’atenció una peça que parla d’un jove camperol desaparegut fa un temps de la granja dels seus pares, a la Valàquia morava.

Malgrat el que explicava l’article del Lidové noviny, ningú no es va creure que aquell diari l’hagués escrit el jove desaparegut; la qualitat literària estava molt per damunt del que es podia esperar d’un camperol en aquella època. Es donava per fet que l’autor era un escriptor de prestigi amb ganes de gastar una petita broma als seus col·legues i lectors, que allò era una farsa com la de Pierre Louÿs, posem per cas, que havia fet passar les seves cançons de Bilitis per la traducció de l’obra d’una poeta contemporània de Safo que mai no va existir. No van faltar especulacions sobre qui era l’autor del Diari, però ningú no va encertar-ne el nom: Ozef Kalda.
I bé que hi podien haver pensat, perquè el seu perfil hi encaixava: Kalda era un escriptor conegut, autor d’obres molt aferrades a la gent i al país, sovint humorístiques, i autor també de nombrosos contes per a nens. Era poc reconegut entre els sectors oficialistes, que el consideraven provincià, però alguns col·legues seus, com ara Karel Šípek, el consideraven un geni. Menciono aquest escriptor, que quan feia de traductor i crític musical responia al seu nom real, Josef Peška, perquè era bon amic de Janáček i el 1915 va arribar a recomanar-li un dels relats de Kalda per escriure’n una òpera. El projecte no va tirar endavant però, vés per on, el compositor va fer servir, sense saber-ho, una altra obra de l’escriptor recomanat. Kalda no devia arribar a saber tampoc que Janáček havia escrit un cicle de cançons amb els seus textos, va morir uns mesos abans que s’estrenés.
Hi havia almenys una persona que sabia qui era l’autor dels textos i va guardar-ne el secret fins a la mort, el 1953: el també escriptor Antonín Matula. El 8 de juny de 1916, Kalda va escriure una carta al seu amic. En una postdata li deia: “Per cert, vas veure l’article escrit “per la ploma d’un autodidacte” al Lidové noviny de Brno del 14 i el 21 de maig? M’hi vaig permetre un petit joc de mans.” Per sort, Matula no va llençar la carta; per sort també, els seus hereus no van llençar els seus papers i així arribem al 1997, quan el musicòleg Jan Mikeska va publicar a Opus Musicum un article titulat Com vaig contribuir a un descobriment, en què desvelava el nom de l’autor dels textos de Diari d’un desaparegut. 
 

A la partitura del cicle, Janáček donava unes petites indicacions escèniques: demanava que l’escena estigués a mitja claror, situava el cor de dones fora d’escena i demanava que la mezzosoprano entrés i sortís silenciosament mentre cantava el tenor; el 1926 se’n va fer a Ljubljana la primera versió semi-escenificada. El compositor veia amb bons ulls fins i tot una posada en escena amb orquestra: “M’agrada la idea d’una representació escènica”, escrivia el febrer de 1928. Però no va ser a temps d’orquestrar l’obra, va morir l’agost d’aquell any. Finalment, la primera orquestració va arribar el 1943, la van fer Ota Zítek, que havia dirigit a Brno les estrenes de les òperes de Janáček, i Vaclav Sedláček, col·laborador del compositor, i l’obra es va estrenar escenificada a Plzeň. Després van venir altres orquestracions com les de Geert van Keulen (1999) o la de Gustav Kuhn que vam poder escoltar al Gran Teatre del Liceu el 2007. Converteixen l’orquestració i l’escena Diari d’un desaparegut en una òpera? Potser la resposta està en una altra pregunta: converteixen el piano i l’absència d’escenografia una òpera en un cicle de cançons?
 

Escriure i llegir sobre música està molt bé, però el que importa realment és escoltar-la, així que, per acabar, us proposo tres enregistraments d’aquest cicle i, si m’ho permeteu, us faig una última reflexió: Diari d’un desaparegut és un cicle magnífic que, com tots, s’ha d’escoltar seguint-ne el text si no volem perdre una part important de la informació que conté. La traducció, per no perdre’ns les paraules de Janík, la seva manera d’expressar-se, delicada i tendre, però també el text original, malgrat que ens suposi un esforç extra si no estem avesats a la llengua; és una manera d’aproximar-nos a l’escriptura de Janáček. Dit això, aquí teniu els tres enregistraments proposats:
–      Un de recent i excel·lent, el de Pavol Breslik i Robert Pechanec.
–      També una versió amb un cantant dels d’abans, el gran Nicolai Gedda, acompanyat per Josef Páleníček
–      I si voleu escoltar la primera versió orquestrada, busqueu l’enregistrament de Philip Langridge i la Filhàrmonica de Berlin dirigida per Claudio Abbado.

Foto: Leoš Janáček