Leyendas románticas de Christian Zacharias y la OBC

Lunes 15 Abril 2019

Nos podríamos preguntar por qué el programa del viernes 12 de abril, con una OBC que estuvo en todas las obras respondiendo a un alto nivel, comenzó con la ejecución de las Leyendas de Antonín Dvořák, un compositor de finales del Romanticismo que las compuso cuando también componía su Sexta sinfonía. ¿Por qué uno de los padres del nacionalismo eslavo precedió las obras de Chopin y Schumann? Si sabemos cuál era la finalidad de las diez Leyendas que compuso en 1881 el compositor checo, primero para piano a cuatro manos y, después, en una versión sinfónica para una orquesta reducida, que es la que se interpretó a L’Auditori de Barcelona, ​​entenderemos que las Leyendas 1, 9 y 2 iniciaron el concierto.

Les llegendes foren utilitzades en el Romanticisme com a recurs per entrar en mons poètics construïts per una lliure fantasia creativa. Són narracions que ens expliquen una història a partir d'elements sobrenaturals i imaginaris i que creen una atmosfera que pertany a l'àmbit d'allò íntim i idíl·lic. Dvořák va rebre l'encàrrec de la composició de les Llegendes per part de l'editor Fritz Simrock, que volia repetir l'èxit que havien tingut les Danses eslaves. Malgrat això, Dvořák va allunyar-se musicalment del folklore txec i va deixar-se endur pel sentiment de la música pura del primer Romanticisme. Ell mateix reconeix que va trobar part de la seva inspiració en els poemes de Karel Jaromir Erben recollits en Kytice z pověstí národních (Rams de llegendes populars) però que no el van condicionar en cap mena de programa ni cap història que volgués explicar. La finalitat de les Llegendes és la música, concebuda en ella i per ella mateixa, a pesar de què el ritme de la quarta llegenda es correspongui al ritme d'un dels poemes d'Erben. Totes elles tenen en comú el diàleg entre les diferents famílies orquestrals, combinant ritmes de manera sobtada i magistral i melodies ben teixides amb l'evocació d'un sentiment que mostra una delicada nostàlgia del passat musical. Les amara una puresa musical que justifica el fet que fossin dedicades al crític musical vienès Eduard Hanslick i que Johannes Brahms i Hans von Büllow n'expressessin la seva admiració.
 
Zacharias va donar un sentit de gran coherència interpretativa a les Llegendes que van tenir, per part seva, una pàtina de l'essència sentimental romàntica. La Llegenda núm. 1, que va obrir el concert del divendres, està molt propera a les danses autòctones bohèmies, amb un començament rotund pel que fa al ritme, que deixa pas, després, a un melodisme de balada que hi és present fins al final de la peça. La Llegenda núm. 9, la segona que es va interpretar, ens transporta des del principi a un món de fantasia, amb el seu començament pausat i amb una exposició temàtica clara i nítida. La Llegenda núm. 2, l'última que vam escoltar, molt semblant a la primera, es va construint formalment amb el diàleg que s'estableix entre les diferents famílies orquestrals, amb una subtilitat molt acurada en els canvis de tempo.
 
L'excel·lent direcció de Zacharias en les tres peces va crear una atmosfera romàntica ideal perquè el públic gaudís d'una manera especial el conegut Concert per a piano i orquestra núm. 2 en fa menor, op. 21 de Frédéric Chopin (1829-30), el primer concert compost per un jove de dinou anys i dedicat a Delfina Potocka, alumna de Chopin i musa del romanticisme polonès. El "Maestoso" que inicia l'obra palesa una forta influència clàssica, escrit en la forma sonata -i malgrat algunes imperfeccions formals en la composició-, ja presagia la solidesa del que serà més endavant el paper del piano, que apareix després d'un fortíssim de manera brillant en aquest moviment. El llenguatge chopinià es va fecundant de manera rotunda en el segon moviment, el "Larghetto", inspirat en l'amor que sentia el compositor per a la soprano Kónstancia Gladkowska i on podem reconèixer l'aire dels nocturns o dels valsos sensuals i sinuosos del poeta del piano. Zacharias va portar fins a l'extrem un domini tècnic i expressiu de tot l'àmbit sonor del piano, combinat amb una nítida precisió en mostrar la seva estructura tripartita i una gran delicadesa pel que fa a l'exposició del tema central, d'un melodisme emotiu irrefrenable. L'"Allegro vivace", en forma de rondó, i que va cloure en concert de Chopin,  va suggerir una gran explosió sentimental, amb frases plenes de passió, amb un primer tema senzill i un segon tema que assimilava la forma de la masurca.
 
La Simfonia núm. 2 en Do major, op.61 de Robert Schumann fou estrenada el 5 de novembre de 1846 a la Gewandhaus de Leipzig, sota la direcció del seu amic i promotor Fèlix Mendelssohn. La presència d'un obsessiu predomini de trompetes i tambors al seu cap durant el 1845 és el que Schumann li va escriure en una carta Mendelssohn. Un any més tard s'estrenava aquest obra amb aquest protagonisme instrumental. La simfonia, composta a Dresde, on s'hi va traslladar per prescripció mèdica, ens mostra de manera transparent l'estat d'ànim i salut del compositor romàntic. Un estat que Zacharias ha plasmat al peu de la lletra amb la contundència del fraseig dels diferents passatges dels seus moviments. Les trompetes tenen una gran importància des del principi de la simfonia, en el "Sostenuto assai. Allegro ma non troppo", ja que introdueixen un primer tema misteriós que serà l'unificador de tota l'obra. Les petges de Beethoven i Mendelssohn hi són presents, però per això no cal desmerèixer l'obra, com sí va fer el 1864 un crític musical del diari Musical World de Londres. Aquest primer moviment conté dos temes, un de rítmic i un altre de més melòdic, fragmentat i cromàtic. Un dels recursos més utilitzats és el del contrapunt amb els diferents temes i acaba amb una coda enèrgica i conclusiva, que Zacharias ha volgut evidenciar de manera molt marcada.
 
L'"Scherzo: Allegro vivace" és un perpetuum mobile de les cordes amb dos trios que respiren rics intercanvis en les frases. El tercer moviment, "Adagio espressivo", ha exposat el tema principal, que té una de les melodies més reeixides de l'obra, amb una direcció de Zacharias introspectiva i amb un perfecte equilibri entre les fustes i les cordes. L'oboè n'ha assumit un clar protagonisme portant el moviment a una alta expressivitat musical. L'"Allegro molto vivace" de l'últim moviment, el quart, està escrit en forma de rondó i el seu primer tema ens recorda notablement la rítmica utilitzada per Mendelssohn en la seva Simfonia italiana; el segon, en canvi, és més calmat i líric. El moviment s'acaba de manera anàloga en com havia començat l'obra, amb un tema de famfàrria. Potser l'obstinada presència de les trompetes i la percussió eren el senyal que Schumann recobrava de nou l'equilibri de la seva salut i de la seva ànima. I sota la batuta de Zacharias i l'excel·lent interpretació de la partitura dels membres de l'OBC el públic també l'ha recobrat.

Foto: Christian Zacharias
 

Mas sobre el tema: christian zacharias , obc
Últimas noticias