El proper diumenge 26 de gener, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, juntament amb Daniel Kharitonov al piano i sota la direcció de Gábor Takács-Nagy, interpretaran el Concert per a piano i orquestra núm. 1, op. 23 de Txaikovski i la Simfonia núm. 6, op. 68 de Beethoven, més coneguda com la “Pastoral” al Palau de la Música Catalana.
No us descobreixo res de nou si us dic que aquest any sentirem a parlar, i molt, de Beethoven i tampoc us sorprendré si afirmo que la sisena, subtitulada com la Pastoral (1808), és una de les obres mestres del compositor. És per això que en la prèvia d’aquest concert de l’OCM he volgut deixar parlar a veus expertes que m’han desmuntat els tòpics d’aquesta simfonia, composta en paral·lel amb la cinquena i sobre la qual s’ha vessat tanta tinta.

El primer moviment, Despertar d’alegres sentiments amb l’arribada al camp. Allegro ma non troppo, és el capítol de benvinguda, amb un tema senzill d’aire popular on el compositor pretén transmetre un equilibri entre els elements de la naturalesa, una exaltació vital. El segon moviment, Escena al rierol. Andante molto mosso, segueix amb aquesta calma (aparent) i ho fa amb dos colors musicals: d’una banda, el so de les trompes i les cordes que són l’aigua que s’esmuny entre les pedres, allò que flueix i dóna veu a la terra. D’altra banda, el cantar dels ocells situen l’oient a un estadi celestial que no hem d’entendre com a descripció d’una realitat, sinó com una metàfora, un reflex de comunió amb allò creat.

El tercer moviment, Alegre reunió de camperols. Allegro, és un Scherzo, paraula que en italià s’associa amb el joc, de caràcter lleuger i sense forma fixa. No només és una dansa, un moment d’esbarjo, sinó que simbolitza el fet de brindar pel present. Aquest moviment s’enllaça seguidament amb la coneguda Tempesta. Allegro: de cop, tot tremola i el pèndul se’n va fins al bàndol oposat d’on es trobava. Finalment, l’obra acaba amb un Allegretto, que és un Cant dels pastors. Acció de gràcies després de la tempesta. L’home humil dóna gràcies a l’esperit de la naturalesa per la pluja i perquè el perill, representat pels llamps i els trons, hagi desaparegut. L’acció torna al repòs.

El catedràtic Ramón García-Avello, en un article sobre l’obra de Beethoven, ens exposa que tot i que la intenció musical de descriure situacions o pintar paisatges és tan antiga com la idea d’expressar passions i sentiments de l’ànima, el mateix compositor no estava d’acord amb el que es podria anomenar com a «exageració del sentit descriptiu». De fet, cita a algunes frases del músic extretes de quaderns personals i de la mateixa partitura com a rebuig de concepcions massa poemàtiques: «Deixem a l’oïent que trobi per si mateix les situacions»; «A la música instrumental, tota pintura sonora, si es porta massa lluny, perd valor»; «Expressió de sentiments més que pintura sonora».

Potser pel fet que les grans obres acaben estant tant summament estudiades i comentades, acaba sent més difícil un apropament real, directe, sense interferències i hem acabat adoptant una manera d’entendre aquesta obra simfònica que no acaba d’encaixar amb el propòsit original de l’autor. De fet, en un primer moment, l’obra no tenia subtítol: no va ser fins el 1826 que el compositor va escriure el nom de Pastoral, entroncant-se així a la temàtica del Beatus Ille horacià.

A propòsit d’aquesta problemàtica, l’any 2014, Ramón Andrés va oferir una conferència per la Fundación Juan March titulada «La antigua religión de los dioses. Una reflexión sobre la Sexta Sinfonía de Beethoven.» que més tard van emetre i publicar la RNE. Andrés començava aquest col·loqui exposant que, tot i que aquesta obra ha quedat com a l’origen de la música programàtica, les intencions del compositor estaven ben lluny de la descripció paisatgística. Beethoven, de fet, el que pretenia era evocar records campestres, sensacions.

Andrés ens recorda que Beethoven no se sentia massa atret per la pintura, no volia que la música fos una rèplica de la seva plasticitat. Algunes lectures diuen que Beethoven volia pintar una escena, un quadre que mostrés la nuesa de la naturalesa després de la cinquena però el filòsof i musicòleg ens explica que no pot ser així perquè les dues estan escrites a un mateix moment i sembla que conjuntament: van créixer juntes fins que va arribar un moment que el seu ordre numèric estava invertit.

En la seva simfonia pastoral, per Beethoven, els cels clars o bé carregats de núvols són una metàfora, una encarnació de l’esperit que es debat entre les possibilitats que Hölderlin i Haëgel defensaven en la seva època, que també és la del músic: la nostàlgia, l’escolta de l’origen, la percepció que encara hi ha restes sagrades d’un món antic d’una banda i la idea que la societat comporta la creació d’un futur com a utopia, sempre millor i superador del present, engendrador d’una realitat uniforme. D’aquesta manera, el compositor plasma això tan romàntic que és l’expressió de la naturalesa com a mirall del que passava al seu interior.

Només ens queda esperar amb candeletes el concert que l’Orquestra Simfònica Camera Musicae acompanyats del jove talent rus Daniel Kharitonov al piano i sota la direcció de Gábor Takács-Nagy, un dels màxims exponents actuals de la música hongaresa, ens regalin una de les obres canòniques de la tradició occidental.

Foto: Pastoral OCM, Gábor Takács-Nagy, Daniel Kharitonov